Mai ens rendirem.

Malalts de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure. Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les necessitava. Com més es normativitza la convivència, més necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera, comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança. Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem, i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions; la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un bé.

Necessitem respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances, si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i amenaces.  

La vida és la feina de ser humans en pràctiques; som becaris de la professió d'humans.

Cap violència. Ni la venjança disfressada de justícia. Ni la justícia disfressada de bonesa. Ni la guerra amb tota la seva misèria. Ni el menyspreu com a braç executor de la mal anomenada justícia. Ni l'orgull del mascle que infla el pit i se sent orgullós d'una ficció patètica. Ni la del que viu satisfet d'una feina que només li agrada pel sou i que busca enriquir un capital que sempre guanya. 

Cap violència. Ni la del iaio que es transforma dins d'un cotxe i escup contra la noia que l'ha fet frenar de cop; un dia, la seva néta, serà una noia com aquesta, i farà frenar un iaio, que es tornarà bèstia i que insultarà la seva néta des de dins del cotxe mentre se li escapa un pet.

Cap violència. Ni la del que engrapa, en silenci i d'amagat, milions d'euros, provocant llistes d'espera, morts per lentitud de la sanitat, morts per suïcidi a causa de la crisi que el que engrapa empeny. 

Cap violència. Ni la que neix de fer petons als diners i al poder, que són el mateix, i que buiden la vida del que només té diners i poder. 

Cap violència. Ni la del que creu correcte mal parlar d'altres; odiar, avorrir, ignorar, témer, desconfiar, oblidar, esborrar, menystenir... alguna persona.

Cap violència. Ni que la violència sigui exercida per animalets humans que no saben que son animalets i que es vesteixen amb terns elegants, corbates... i que exhibeixen formes refinades... i que es desfan amb els llinatges i els honors dels animalets humans que obeeixen instints de tribu; instints de poderosos que s'arrapen i defensen els privilegis com els gossos que excreten als límits del que consideren el seu territori. Qualsevol desigualtat en drets, en deures, en privilegis... és violència atroç i ceguesa vergonyosa.

Cap violència. Ni la violència del silenci davant dels morts que fugen de la guerra. El silenci i la indiferència vers les consciències que es contemplen massa brutes, massa ploroses, massa miserables, massa desafortunades per a ser reals... I es consideren, irreflexivament, com el guio d'una història fictícia i en la qual ningú no se sent obligat a ajudar. La violència del mastegament del xiclet i la mirada perduda vers els neons dels centres comercials, i l'angunia pel dilluns que s'acosta i l'escola o la feina que ens espera. 

Cap violència. La vida és la feina de ser humans en pràctiques. Som becaris de la professió d'humans, i ni fem bé la feina, ni ens paguen prou, ni ens adonem de la importància d'aprendre a fer-la. Humans aficionats que es creuen mestres i no han superat el MIR, i estan plens d'assignatures pendents; han patit mals mestres que els han ensenyat a fer servir la violència com a eina per educar, per a convèncer, per a ensinistrar, per a manipular. Ja és hora que s'acabi el contracte en pràctiques, i que comenci la feina de debò i la professionalitat de debò. Tan sols així s'acabarà la violència.

Caminaré fins al bosc per a no descobrir, al final de la vida, que no he viscut.

Nerviós. Cansat. A voltes superat. Trist. Esperançat. Satisfet. Dolgut. Mentalment esgotat. Convençut de la bellesa del sol quan s'amaga al Montcau. Agraït al Hamza, el de la muleta, a la Pilar, la que tenia un futur tan negre que ara sospito que pateix molt, a aquell nen subsaharià el nom del qual no recordo que em va ensenyar que aquest déu que alguns consideren tan pare a ell semblava no "fotre-li" ni "punyetero" cas, ben poc abans que jo descobrís que déu, el déu absent i aparentment inexistent, era ell mateix. Espès. Preocupat a voltes per si he ferit algú amb les meves opinions poc políticament correctes. Plorós. A cops anhelant la mort, però desitjant-la lluny. A voltes estimant el Sol daurant el mar, la visió del qual em resulta suficient per a continuar respirant. Enutjat amb aquesta mena de civilització que condemna la nuesa, tan bella, i que d'altra banda l'erotitza. Odiant la propietat privada de qualsevol cosa. Estimant la cooperació, la bondat i la llibertat. Amb tot aixó... camino fins al bosc i entono arrels; i amb això em basta per a continuar demà estimant la vida.  

Cap violència.

Empatx de la mal anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes. 
Malda, la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to. 
Penso en les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al llit; any rere any, en molts casos tota una vida. 
Em resulta també insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els actes de les persones a les quals els desitja el captiveri. L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida, l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a estimar aquest mal, ni que sigui menor. 
Empatx de condemnes, de denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible. Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia, l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres necessitats mínimes. 
És difícil, d’altra banda, que una espècie evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere generació, les accions constructives i les prioritzi davant les destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins, gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.

La societat no serà salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú va escriure un dia en una llei. 
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.   

Sobreviure i posseir mes que viure i crear?

El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè  el percep com una amenaça. 

Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.

A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar. 

Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir. 

Esperança

Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.  

Veure-hi clar a força de cops.

Els avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar. No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la preocupació... fora de veure-hi clar. 
A cops, la vida, i els sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de cada moment), el privilegi d’existir... 
Quan la vida no ens copeja prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de l’existència. 
Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. 
Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure un déu que castigava i premiava. 
Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel vi i per la pau. 
El poder dels malalts de poder és com una sorra que es desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos, espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir.   
Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.