Necessitem estimar-nos.

On és l'amor? 
Dins o enmig d'aquesta manera de fer dels humans, em pregunto on és l'amor. 
En aquest engranatge que s'autoanomena sistema, com si aquesta paraula li atorgués immunitat davant les inquietants ombres que planen damunt dels drets dels individus... em pregunto on és l'amor. 
¿On és l'amor a l'estratègia conductista, tan absolutament acceptada per aquests estranys micos sense gaire pèl que es tapen el cos amb fibres manufacturades i que escriuen llibres sobre l'amor? 
¿On és l'amor quan funcionen com insectes, quan situen, al capdamunt de les prioritats, l'utilitat, el negoci, el funcionament eficaç, eficient, rendible...? 
On és l'amor quan pretenen canviar actituds amb càstigs, i idees amb por, i accions amb dolor? 
Qui s'ha convençut alguna vegada d'alguna veritat gràcies a un menyspreu sofert, o a una sanció, o a algun sofriment imposat? 
On és l'amor a l'estratègia violenta legal de l'educador o del governant o del pare o de l'humà sapiens que actua convençut que espantant, amenaçant, molestant, pressionant, manipulant, ferint, torturant... podrà canviar idees, actituds, omisions, vides, esperances...?

El fracàs de la repressió quan pretén transformar consciències és tan estrepitós que ella mateixa esdevé causa de futures, terribles i insospitades violències. 

Sense l'amor no es pot educar, ni convèncer, ni progressar, ni viure.

Però... com podrà actuar l'amor damunt les persones si les persones creixen amb els sentiments lligats i amagats per vergonya, per por o per un abús esfereïdor dels pitjors productes de consum que existeixen?
Si només l'amor pot educar, com ho farà en un camp sembrat d'odi i mancances?
Com actuarà l'amor si qui l'ha de rebre té malalta o atrofiada la capacitat de percebre'l?
La primera educació de l'infant ha de ser la de sentir i exercir amor vers les persones, començant per les que té més a prop; l'educació prioritària ha de ser la de la capacitat de dibuixar de la manera més adequada el sentiment profund i humà dins del cor i l'expressió, per tal que aquest sentiment no quedi lligat i empresonat per sempre a la masmorra dels tresors perduts per la pressió del grup i per la rauxa de la societat.
Necessitem estimar-nos.
.
.
.

Oh Shenandoah!

"Oh Shenandoah" is a traditional American folk song dating to the early 19th century.

The song appears to have originated with Canadian and American voyageurs or fur traders traveling down the Missouri River in canoes, and has developed several different sets of lyrics. Some lyrics refer to the Oneida chief Shenandoah and a canoe-going trader who wants to marry his daughter. By the mid 1800s versions of the song had become a sea shanty heard or sung by sailors in various parts of the world.

Llibertat!

Quan els intolerants s'exhibeixen.

https://twitter.com/esracismosos/status/1096167467083288576

 Si escampes arguments racistes, xenòfobs, d’ultradreta… ets racista, xenòfob i d’ultradreta. Si a més, afirmes que no ets d’ultradreta, que ets obert de ment, i intentes convèncer els més joves d’aquest fet… llavors també ets un hipòcrita i un manipulador.

Si un revisor, o un vigilant de seguretat, va directe a algú que és negre, i només a ell li demana el bitllet, o la documentació, i li parla de manera despectiva només a ell… això és indefensable, i qui ho defensa és un racista, i si nega que és racista és un hipòcrita, i si es disfressa de flautista d’Hamelin per atraure els més manipulables, que fàcil és ensenyar els tuits i els retuits que escampa, sense necessitat de dir res, per fer entendre de quina mena de persona estem parlant.

Les dones tenen drets, els mateixos que els homes, els mateixos que totes les persones; i, encara més, tenen dret a lluitar i a fer el soroll que vulguin per aconseguir que aquests drets siguin efectius. Els negres tenen drets, i els blancs, i tothom, siguin quines siguin les seves característiques. 
La lluita pels drets, per tots els drets, especialment de les minories o els col·lectius més vulnerables és la lluita per la llibertat. Els qui fan d'altaveu dels racistes i dels fatxendes són exactament el mateix que ells.

Em fa l'efecte que, si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà. (Dedicat a Alfonsina Storni, que l'altre dia va estar a casa meva)

  La por, en sí, és gairebé sempre, més perjudicial que allò que ens fa por. Se'ns arrapa sense permís a la pell del cor. S'atorga la llibertat de guiar els nostres actes i adormir els nostres somnis. Tenim, ni que no ho sapiguem, el poder de foragitar-la. És aquell enemic fictici que és més fort com més fort ens creiem que és, i que s'esvaeix com un malson en despertar-nos quan ens adonem que només viu al nostre cap, i que el podem desconnectar.
Hem de partir de la idea que ens morirem. Ja podem angoixar-nos, plorar, cridar, enrabiar-nos contra la idea... però això no canviarà els fets. Ens morirem. Veient això, tot canvia, i tot s'arregla. Com que ens morirem, no li regalarem a la por ni un bri de vida; no deixarem de perseguir els nostres somnis per tal que es facin reals, no ens perdrem ni un raig de sol; no deixarem de regalar ni un somriure a aquells que ens estimem i pels quals el somriure és sincer i espontani; no viurem lligats a ficcions que altres ens han imposat quan no teníem prou edat per valorar si eren reals; no deixarem entrar inquietuds, inseguretats, angoixes, mals humors, a l'espai del nostre cor; serem gent de fets, d'accions, de claredats... Mirarem de cara els precipicis i la seva alçada no ens farà por mentre no hi estiguem caient, i caminarem ran de precipici si això cal per assolir allò que estimem i que és bo; no fer-ho fóra regalar vida a la por. La por és la conseqüència d'una droga generada pel nostre cervell quan alguna part no control·lada de la nostra ment creu percebre un perill. Però hi ha perills arreu i no podem permetre'ns viure amb por arreu. No podem viure sense fer front als perills. La vida, en sí, és perillosa; des del moment en què naixem i estem vius, podem perdre la vida. La única manera segura de no poder perdre la vida és estar morts; però això ja arribarà, no cal que tinguem pressa. Si algú pensa en matar-se, que tingui paciència que acabarà mort igual; i mentre no és mort, com a mínim, té el vi, el mar, el Sol, la música, la imaginació, l'amor ni que sigui unidireccional, i la sorpresa d'existir si es para a pensar-ho. Em fa l'efecte que si hi ha vi, no cal accelerar la mort, ja arribarà.

Alfonsina, no vas poder suportar-ho, i et faig costat. N'hi ha que et condemnarien sense matisos esperonats per la seva fe suposadament amorosa. Jo, sense aquesta fe, t'estimo com a persona, i no podria creure en un déu que després de contemplar el teu dolor i la teva desesperació et condemnés per haver patit i per no haver-ho suportat. Algú ha escrit que el món no està fet per les ànimes extremadament sensibles. Jo reivindico les ànimes extremadament sensibles, i lluitaré per la seva victòria damunt la misèria utilitarista i prepotent. Mort a la por.

La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir

A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Tots som iguals en cossos diferents.

Rere els teus ulls hi veig algú com jo,

un rostre jove, un somriure bla.

Si penso el que s’hi amaga, més enllà,

em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,

inseguretat i fam d’amics, terror a tant!

El fort i intens desig de ser estimat,

la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;

tots som iguals en cossos diferents.