El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè el percep com una amenaça.
Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.
A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar.
Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir.
Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.
Els
avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar.
No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la
preocupació... fora de veure-hi clar. A cops, la vida, i els
sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un
moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats
vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de
cada moment), el privilegi d’existir... Quan la vida no ens copeja
prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió
dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el
cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal
aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de
l’existència. Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per
a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan
riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries
se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja
no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò
que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i
evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui
quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem
de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia
ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure
un déu que castigava i premiava. Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de
solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot
dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les
floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de
la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a
la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel
vi i per la pau. El poder dels malalts de poder és com una sorra que es
desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen
fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos,
espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que
faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a
l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre
camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el
dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la
vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La
vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que
es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin
esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la
vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè
no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho
hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir. Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.
Superat enmig de la voràgine del moment per la impossibilitat de controlar els elements, recordo que el món té el color del vidre que triem posar-nos davant dels ulls; i sempre hi ha un vidre; si no l'escollim nosaltres, algú altra ho farà per nosaltres amb menys delicadesa. L'oli de l'engranatge no troba escletxes per a escolar-se; no hi ha espais i els engranatges s'escalfen; potser grimparan. Necessitem espai, temps per a ser perdut... Tan sols així es troba el temps. Necessitem anar a la deriva, si anant a la deriva trobem aquests espais damunt d'un mar daurat per un Sol d'estiu; el viatge a Itaca i una companyia dolça. Necessitem la incertesa del destí, si per a trobar temps necessitem abocar-nos a la incertesa del destí; de què serveix la seguretat si ens ofeguem per a tenir-la? De què serveix el poder si per assolir-lo no som lliures.
La melodia de Cole Porter camina per espais melòdics desconeguts; és el fruit d'un temps que voluntàriament es perd per a situar la ment dins la vida de debò. No existim per a sobreviure; som hereus de la vida; però acceptar l'herència implica acceptar anar a la deriva, defugir intercanvi d'interessos. En resum, fer les coses pel gust de fer les coses, i no per allò que les coses ens poden atorgar. . .
