Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l’aigua es convertia en la saba lluminosa dels déus; i els bassals n’esdevenien l’ambrosia; i l’olor de les voreres humides s’escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m’estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m’aixecava del llit i treia el cap per la finestreta de les golfes. I el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m’enduia a l’endins dels éssers, i que m’imposava la ineluctable necessitat d’expressar-ho tot damunt d’un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m’oblidés d’esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l’atzurat dels ulls. I jo l’abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l’opera dibuixaven l’harmonia de Hoffman sota d’aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix Cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d’un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m’asseia davant del Bentley, posseït per l’esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d’aquella ciutat que m’arrabassava l’ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven “A Paris dans chaque faubourg” o “Sous les ponts de Paris”. I acabàvem sempre amb “Ramona”, amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l’acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d’altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l’existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s’atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d’una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s’anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se’m despullava, i l’esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.
I va arribar aquella vetlla de primavera en què després de fer l’amor la Valerie no va marxar. I els raigs del matí, travessant els pètals dels geranis de l’ampit de la finestra, ens varen fer pessigolles a tots dos a l’encop. I vam tornar a devorar-nos com si el sol encara no hagués sortit. I em va fer de model fins a la tarda. I no es volia vestir, ni jo tampoc.
Llavors, em besà el cor amb les ninetes tremoloses d’aigua de cel, i va dir allò de viure junts, de fer nens, d’esmorzar cada matí plegats el poc que tinguéssim, ni que fos en aquella petita habitació de pintor mort de gana, ni que les nostres possessions no anessin mai més enllà de les flors que filtraven la llum, ni que els nostres cossos, o els cossos dels nostres fills, no es poguessin cobrir amb més gales que la pell... Va dir allò de caminar cap a un futur de llibertat amb les mans llaçades... Va dir allò de ser lliures, malgrat que trenéssim els mateixos somnis per idèntics viaranys...
I va dir que volia que li entrés ben endins cada nit; i que ens adormíssim després junts, amb la finestra oberta de bat a bat; i que tanquéssim els ulls plegats, contemplant els estels; i que ens deixéssim besar per la moixaina de les nits d’estiu.
I que cerquéssim, ambdós, la bellesa; el seny i la bogeria, els colors i els matisos... I que avancéssim més enllà i més lluny d’aquest viure per a tenir que a tothom tiranitza; més enllà, molt més enllà, del retruny del món.
Però sobtadament el retruny del món va començar a ploure del cel de París. Brums de borinots diabòlics deixaven caure farcells de mort sobre la ciutat. Rere cada tro, s’aixecaven columnes espesses de fum negre, i esclatava un guirigall esgarrifós de brams i esgarips; la gent corria, plorava, moria.
Ens vestírem a corre-cuita i baixàrem al carrer sense saber ben bé on anar ni què fer. La multitud es dirigia desbocada als refugis, i de primeres hi férem cap. La Valerie, però, esbufegant em va dir que no, que no ens havíem d’amagar, que féssim front als monstres, i se’m va escapar. Embogit vaig tractar d’aturar-la i em va dir allò de ser lliures malgrat que caminéssim junts; i la vaig seguir lliurement, i fins i tot feliç, per a morir amb ella si calia.
I vam entrar al cafè du Solei, sota d’un cel de sofre que grunyia enfurismat. I allà eren tots: en Jean Sabanes, en Maurice, La Pauline, la Lily... Ens aplaudiren, ben bé com si ens felicitessin per haver escoltat una mena de crida silent i misteriosa a les entranyes de l’ànima. I em van demanar que toqués. I em vaig palplantar davant del pobre Bentley, que tremolava amb cada explosió. I vaig fer front a l’horror, amb la vibració d’aquella caixa màgica que obeïa els meus dits amb el somriure imprès al metall i a les fustes.
“À Paris dans chaque faubourg
Le soleil de chaque journée ”
I els bojos de París ballaven al pas de les bombes.
”Fait en quelques destinées
Éclore un rêve d'amour ”
I els vidres del cafè es varen trencar.
I la melodia se m’escapava dels dits.
I els vius continuaven dansant, amb la llum de París sostinguda a la mirada mentre la mort saquejava la ciutat.
”Parmi la foule un amour se pose
Sur une âme de vingt ans
Pour elle tout se métamorphose
Tous est couleur de printemps ”
I el ball va continuar quan les parets del cafè s’esfondraren; fins i tot quan la pols de la destrucció semblava dominar-ho tot.
”À Paris quand le jour se lève
À Paris dans chaque faubourg
À vingt ans on fait des rêves
Tout en couleur d'amour ”
I la música vibrà durant tot aquell tres de juny de mil nou cents quaranta.
I va seguir sonant onze dies després, quan els esclaus de la mort desfilaren per la ciutat, pensant-se que la posseïen.
“Après des jours dépourvus d'espoir
Tous deux se sont rencontrés un soir
Ils n'ont pas osé sourire
Mais leurs regards ont pu lire”
I els nostres fills, els que la Valerie i jo vàrem tenir dins d’aquell cafè de Paris, encara canten avui; i dansen amb els fills dels morts, que no van poder néixer... I dansen amb totes les flors que havien d’embellir totes les finestres obertes del món i que no han pogut ser, i que no poden ser.
Si us acosteu a Montmartre, i pareu l’orella i el cor... si sou capaços de cantar, encara que del cel hi ploguin bombes... llavors... és possible que aconseguiu d’escoltar-nos.
I si de debò ens escolteu, i seguiu caminant envers la melodia, arribareu al Cafè du Solei i us hi farem lloc, no en tingueu cap dubte; sempre hi ha un bentley i una colla d’amics esperant els qui estan vius.
.
