Pensaments sobre l'amor IV

.

On tenim l'absolut? Quin és el principal valor quan ens relacionem amb les persones? El desig? ¿L'atracció purament estètica, instintiva, química...? El nostre gust personal? ¿El benefici que en puguem treure, ja sigui social o personal, de més o menys nivell? ¿Deixem, senzillament, el nostre inconscient en llibertat perquè esculli aquest valor?
¡Pobre inconscient, titella dels instints i de l'evolució!

¡Quants paios fan el pallasso per captivar i fer riure una noia atractiva, i alhora tracten amb la sequedat d'un gos gelós, o amb la ironia d'un gos gelós, qualsevol altre paio que la vida els posi al costat! ¡Titelles de les pulsions inconscients menys humanes! ¡Mascles treballant-se el territori (sense saber-ho)!

Només hi veiem clar quan identifiquem dins nostre aquesta herència ancestral i fem l'exercici de prescindir de les seves exigències en el moment en què ens relacionem amb les persones.

Només hi veiem clar quan som pares de totes les persones.

El context, la càrrega genètica, la diferència dels cossos i de les tendències, l'educació rebuda, les experiències infantils, la por, la ceguesa, la incomprensió, el cansament, els anhels... Tot això fa que qualsevol de nosaltres pugui actuar com qualsevol altre sense ser excessivament més culpable.

L'amor, si ho és, és incondicional; no actua en funció de la culpa o de la responsabilitat; no es mereix ni es deixa de merèixer; és l'embolcall i la condició que necessita i que exigeix cada consciència per a poder créixer. Necessitem ésser estimats incondicionalment per a poder créixer.

No canviem el lloc de l'absolut. El primer valor en la relació amb les persones es l'amor; després tots els altres s'hi han d'amotllar. No ho canviem. I si allà on mirem no hi ha amor, posem-n'hi, i en sortirà.

.