Carretera 61

.

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, i et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.
Passo pàgina. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una betzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan sóc a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de “Pennies from heaven”, i de “On the sunny side of the street”, que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles, assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalínic, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb “Pennies from Heaven” i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -...en sé una altra. Però és un blues... i amb el teu cor trencat no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dóna la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el “Whole Lot of Shakin' Going On”. I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí..
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

.