El meu jardí (Haiku)

.

Suau mormoleig.
Clapoteig dins del clot;
canta la font.

L'heura s'abraça
al metall endolat
del verd quiosc.

Foc del llampec
al mirall que tremola;
l'estany és d'or.

Fimbra el brancó
de l'avet que saluda;
fuig el pit-roig.

Dolça lledània
al rebost de l'hibisc;
liba l'abella.

Somrís granat
al tombant del camí;
nan de la pedra.

L'arc ancestral,
revestit de florit,
zela a la gespa.

.

.P.D. La foto (molts ja ho haureu descobert) és d'un bar de Cadaqués.

.

Nit d'eixides, incerteses, places i Homo sapiens.

.

Ahir es va presentar a Vilabella el llibre editat per Cossetània que du per títol: "L'eixida i altres narracions" i que conté quatre micronovel·les de quatre autors que de moment militen a la tercera divisió de la literatura d'aquest país: Josep M. Bertran Teixidor, Montserrat Ortiz i Jansá, Alex Garrido Serra i Jeremias Soler Giménez.

L'acte fou molt agradable, molt simpàtic, molt ben organitzat. L'assistència fou nombrosa (unes 30 persones) tenint en compte que Vilabella és un poble molt petit. La presentació que l'alcalde i en Xavier Aguadé van fer dels autors va ser magnífica. I, en general, la conversa entre els autors, abans i després de la presentació, fou molt enriquidora, d'aquelles que et fan agafar ganes de continuar escrivint.

Per a mi, veure publicada la meva història "Informe sobre l'Homo sapiens" amb una qualitat d'impressió i d'edició excel·lent, me la va fer descobrir de nou, com si llegís la història d'algú altre, mercès també a la meva mala memòria que no deixa d'ajudar-me una i altra vegada, en permetre'm rellegir les meves obres com si ho fés per primera vegada.

Agraeixo també l'assistència d'una persona del Club Català de Naturisme, que va venir a la presentació amb els seus fills, i que em va fer molta il·lusió conèixer.

Us poso a continuació els mots que més o menys vaig dir en el moment de presentar "L'Informe sobre l'Homo sapiens"

1.- Hi ha més estrelles al cel que granets de sorra a totes les platges del món. Cada estrella és un sol. Cada sol té probablement al seu voltant uns quants planetes; alguns rocosos, la majoria d'ells amb força quantitat d'hidrogen, d'heli, de carboni, d'oxigen, de sofre... perquè són alguns dels primers elements que es formen al cor de les estrelles. Alguns dels planetes segur que tenen aigua (seria difícil que havent-n'hi tants, cap no en tingués. Alguns, a la distància justa per a tenir la temperatura ideal per a la vida. Alguns, amb l'atmosfera adequada per a desenvolupar la vida. Davant de l'immens nombre de sols (més nombrosos, com ja he dit, que tots els grans de sorra de totes les platges del món), i de sistemes solars; davant les lleis naturals que regulen el desenvolupament de la vida (idèntiques a tot l'univers), davant la idèntica presència a tot l'univers dels elements H, He, C,O, S, com a més abundosos; és per a mi una evidència (que no una fe) el fet que a tot l'univers existeixen milions de formes vivents, moltes de les quals arribaran o han arribat ja a la intel·ligència, a la consciència i a la tecnologia.
Probablement, i pel que sabem fins ara, que vinguin és impossible, però és ben cert que a l'edat mitjana algú va assegurar, amb la ciència a la mà, que l'Homo sapiens mai no podria volar.
Aquesta història, la història que us presento avui, és la història d'un d'aquests éssers, un explorador romàntic, un rei republicà, un científic que ve a estudiar el comportament d'una espècie animal auto-anomenada Homo sapiens; encara que en realitat aquesta missió és una excusa de l'explorador per a fugir d'un protocol i d'una tecnologia que l'ha allunyat de la bellesa natural de l'univers al llarg de tota la seva vida. És també, i no diré fins a quin punt, una autobiografia.

2.- Un dia em vaig mirar les mans, els dits, els pèls del revés dels dits, el riure cíclic i repetitiu de les femelles i dels mascles de la meva espècie, i em vaig adonar que era un mono; em vaig horroritzar. Vaig veure les meves mans i em van semblar les urpes d'una bèstia. Em vaig veure per uns instants des de fora de mi, i vaig descobrir que pertanyia a una espècie animal més, que no hi havia els animals i nosaltres, sinó que totes les espècies érem similars, i que allò que ens fa creure superiors és una característica de la nostra espècie que defineix la nostra identitat, i que sens dubte esdevé una característica superior, però que les altres espècies tenen d'altres característiques que defineixen la seva identitat i que potser elles consideren (o considerarien si poguessin) com a característiques superiors. Des d'aquell moment de clarividència, vaig començar a estudiar l'Homo sapiens des de fora, sobretot el que té a veure amb el funcionament de la seva ment. I tota aquest anàlisi l'estic realitzant amb ajut de la tasca de científics com Konrad Lorentz, Victor Frankl, Dianne Fossey, Charles Darwin, Schrodinger, Carl Sagan, Stephen Hawking, Albert Einstein, Sigmund Freud, i de pensadors com Anthony de Mello, que per a mi són fonamentals.
De primeres, la meva idea era fer informes, assaigs... que partien d'experiències meves d'absurd amb individus Homo sapiens que em feien sentir com si aquest món no fos el meu, com si aquesta espècie no fos la meva. Després vaig decidir escriure la meva història, dins d'unes coordenades diferents a les biogràfiques però molt relacionades, aprofitant aquests informes que ja havia escrit, i elaborant-ne de nous, amb un punt important de ficció, i amb la intenció que la història fos amena.

3.-Aquesta novel·la, micronovel·la, és un cant al republicanisme, a la igualtat entre les consciències, a la nuesa, a la lliure nuesa, a la bellesa del planeta, a la bellesa de l'espècie Homo sapiens malgrat la seva constant tendència als instints més ancestrals: violència, domini, ambició, artificialitat... Malgrat aquestes nafres que neixen d'instints ancestrals d'arrel evolutiva... l'Homo sàpiens és la prova del fet que aquest univers d'estels, de més estels com granets de sorra hi ha a totes les platges del mar, tendeix vers la consciència i l'amor. L'Homo sapiens és l'única prova que tenim del fet que l'amor existeix a l'univers; per això, potser, el protagonista de la meva història se n'enamora, potser per això decideix quedar-se en aquest planeta.

.

.

Immensa bola de llum commociona la nit de Milwaukee

15 d'abril. Negra nit. I de sobte la volta del cel s'il·lumina, la terra tremola, els arbres s'agiten com enduts per una ventada. Una gran bola indefinida se sosté i travessa el cel de Milwakee.

Diuen que és un meteorit. Jo, només sentir-ho, he pensat en el vent solar i les aurores boreals, sobretot en un dia com avui en què estem rebent les alteracions electromagnètiques de la ejecció solar de dilluns. Potser aviat sabrem què ha passat.

.

Demà, dia 15, podríem experimentar els efectes d'una tempesta solar.

.

Segons ens informa l'interessant blog "Últimas noticias del cosmos", ahir, tretze d'abril, el Sol va produir una enorme eiecció de massa coronal, que va sortir disparada vers nosaltres (el nostre planeta) i que arribarà demà dia 15.

Quan l'anomenat "vent solar" ens embolcalla passen coses.

Segons si entra pel nord o pel sud, els efectes seran més o menys molestos: variació del camp magnètic de la terra, problemes als transformadors elèctrics, als circuits elèctrics, a les comunicacions electromagnètiques, potser als ordinadors...?

El millor de tot seran les aurores boreals que de ben segur es podran contemplar en algun moment de la nit.

Sigui com sigui, si noteu alguna cosa estranya, sapigueu que és un regal del nostre Sol.

. 

.

Mai no ha existit un altre nen com tu.

.

Aquest diumenge, llegint el suplement de "El País", em vaig trobar aquesta perla que comparteixo amb vosaltres. La dedico a algú que avui fa vuit anys.

.

.
Cada segon que vivim és un moment nou i únic a l'univers,

un moment que mai més no tornarà a repetir-se...

I què és el que ensenyem als nostres fills?

Els ensenyem que dos més dos són quatre i que París és la capital de França.

Quan els ensenyarem també allò que són?

Hauríem de dir-los, a cadascun d'ells: “Saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Al llarg de tots els anys que han passat, mai no hi ha hagut un altre nen com tu. Les teves cames, els teus braços, els teus dits àgils, la manera com camines. Pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens capacitats per qualsevol cosa. Sí. Ets una meravella. I quan siguis gran... ¿seràs capaç de fer mal a un altre (o una altra) que és com tu una meravella? Has de treballar -tots hem de treballar -per aconseguir que el món sigui alguna cosa digna dels seus fills."

.
Pau Casals
.
.

Primer diumenge de platja i bosc.

.

Primera jornada de platja. Alguns, dels nostres, fins i tot s'han banyat. El microclima del nostre petit país d'entre els penya-segats grocs té dos graus més que la Catalunya que l'envolta. A baix guspirejava un estiu jove; a dalt, la primavera d'abril.
A la tercera fotografia, podeu veure-hi una petxina gegantina incrustada a la pedra potser de fa segles (mil·lenis?). No arriba a ser un fòssil, però és enorme.
En general, el contacte amb el bosc, amb tota la seva virginitat, la mar, el sol, la natura en estat salvatge, juguen el mateix paper (aconsegueixen el mateix objectiu) que el reguitzell de píndoles antidepressives que molts consumeixen. El nostre cos genera substàncies que ens fan feliços quan retornem als espais que són nostres, als boscos d'on hem sorgit, al paisatge on hem evolucionat, a l'entorn on ens hem fet, a l'entorn que ens ha fet. Aquest entorn, fins ara, ha anat reculant, s'ha anat extingint, i cada vegada costa més esquivar les absurdes comoditats que esquincen el traç natural del paisatge: els passeigs marítims, els camins de ronda asfaltats o enllosats, els serveis, els productes fabrils, manufacturats, d'origen químic o tecnològic. Cal anar cada vegada més lluny, i amagar els espais descoberts, per a protegir-nos de tanta “bona voluntat” tecnològica i industrial, que vol de totes totes evitar que hàgim de caminar, de cansar-nos, d'embrutar-nos, d'anar lents, o de mostrar la naturalitat del nostre cos.

Mentre hi hagi un lloc on perdre'ns, (mar enllà o terra endins) podrem trobar a cada instant la llum de la felicitat natural, que ens abraça sense demanar-nos diners a canvi, que ens abraça a canvi que no la pretenguem comprar amb diners.

.

Informe sobre l'Homo sapiens. (Només queda una setmana!)

Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.

A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.

La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.

Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:

I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:

Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.

Heus aquí un petit fragment del començament de la història:

I

Diari de Virst

L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!

.

.