Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.
Doblega el temps, l'asèptica estructura normalitzada en angles embrunits, que aixecaran les arnes de les nits amb el balanç maligne de la usura.
Argamassa que trinxa la natura, destruint la cadència de la vida, que a poc a poc s'allunya espaordida per la rauxa infernal que no s'atura.
Pica la pressa la cavalcadura que allunya el pèndol de l'instant que es viu; amunt i avall pendola i se'ns en riu, estossinant la pobra criatura.
Del passat al futur, la dentadura carrisqueja enyorant el blau del mar, que roman enxiquit com un vell far, cridant-nos amb records de confitura.
Del futur al passat, la ferradura mai no s'atura en el instant present; el temps és mort, s'ha mort el pensament per les escletxes de la desmesura.
.
P.D. Aquest poema està inspirat en la imatge de la pintura de Dalí que teniu a la part superior del post. Va guanyar un Repte Poètic Visual, i fou escollit per un grup d'artistes de Premià de Dalt per a ser il·lustrat.
Vol significar fins a quin punt la vida d'avui dia pretén posseir el nostre temps, fins a quin punt les persones viuen lluny del present, de l'instant present, que és on rau la felicitat. Pendolem endavant i enrere; ens allunyem del present, i ens perdem els instants, que és l'únic lloc on podem ser vius, on podem assaborir la felicitat.
Hi ha gent que té com una amargor a dintre, com una ombra, com una rigidesa que els ve de lluny, de la primera infantesa, de les primeres experiències infantils, quan algun adult els va pintar una existència dividida entre bons i dolents, una vida que havia de ser milícia, una guerra vers l'ordre i la perfecció, amb l'arma de la disciplina i de la negativitat. Els contemplo en silenci; no els dic res; ni se m'acudiria de criticar-los. Odio parlar malament d'algú, ni que hi hagi motius. Sé que molta gent ho fa. Els joves en diuen “rajar”. Els adults madurs ho practiquen. Parlar malament d'algú, quan aquest algú no és al davant, és un dels esports nacionals dels Homo sapiens. Renunciar a aquest esport et deixa una sensació de benestar difícil d'explicar, semblant a la que se sent quan hom escolta tronar; quan hom percep el so de les gotes de la pluja damunt d'una teulada. Ahir vaig ser al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa per a preparar una excursió que farem la setmana que ve. Jo era sol, a dos quarts de set de la tarda, enmig de la immensitat del museu. Per damunt del meu cap, un avió, un Fairchild del 1932; més amunt, les finestres del sostre del museu i una pluja intensa que percudia les teules, els trons, el reflex dels llampecs, l'avió groc i bell, i jo, tot sol, amb la història, la ciència i l'ambició noble de la humanitat, que malda per progressar.
Sé que escrivint això no he transmès ni un 5% de tot el que les meves amígdales em van permetre sentir davant d'aquest reguitzell d'estímuls externs. Va ser com si Antoine de Saint Exupery se m'aparegués i em proposés d'anar a fer uns vins. Després vaig sortir al carrer i va començar a caure pedra: boletes petites i blanques de gel que picaven contra el paraigua i que deixaven el terra ple del que semblaven anissos; i més llampecs, i els camals dels meus pantalons mullats; i vaig sentir una gran gratitud vers l'existència. “Gràcies!” li vaig dir a l'univers en veu alta “Gràcies!” vaig repetir, oblidant que qualsevol que em sentís em podia prendre per boig (als qui parlen sols, els Homo sapiens els consideren bojos), però tot i així vaig repetir “gràcies!” una altra vegada, i ho vaig dir tan sincerament que em va semblar que la pluja, la pedra i els trons em responien. I vaig imaginar els vents empesos per la pressió del Sol, l'energia de l'univers convertida en moviment i en fúria. I em va semblar que la vida era una conseqüència impressionant d'aquest univers, i que era tan meravellosa que m'importava ben poc el 5% de retallada del sou, o l'ombra negra de les persones amargades que tot ho veuen negatiu i que no deixen de criticar tothom per tot, o la pressa dels estressats, o l'ambició dels esclaus de l'ambició, o la mala lluna dels ignorants, o... “Gràcies!” vaig repetir a l'univers, i va ressonar un tro, i vaig desitjar que la pluja no s'aturés mai. I el millor de tot és que tot això que escric no és un relat, sinó que és real, autobiogràfic i meravellós.
Llegeixo, aquests dies, que cadascun dels nostres cervells posseeix 100.000 milions de neurones, i que cada neurona realitza 10.000 sinapsis (zones de contacte entre neurones per on intercanvien informació). Aquests intercanvis d'informació representen la vida de la nostra ment, la seva activitat, la seva profunditat... Hi ha tantes sinapsis al nostre cervell com 5000 vegades el nombre d'estrelles de la nostra galàxia. Un petit univers dins nostre, del qual no som conscients. La ment treballa, la majoria de vegades, sense que ho sapiguem; i té records, i elabora pensaments, i pren decisions de tota mena, sense que nosaltres ens n'adonem.
Però he començat parlant de tot això no pas per aprofundir en el funcionament del cervell, sinó per a meravellar-me. L'ésser humà és una meravella. La seva vida interior, la seva capacitat mental, la seva consciència, es podria simbolitzar com un univers solcat de punts lluminosos, petits sols, guspireigs d'idees, sentiments, imatges, sensacions, decisions.
Tenim un univers a dins; a través dels nostres ulls es crea un món que representa tot allò que des de fora ens saluda; l'ordre exterior que nosaltres arribem a conèixer gràcies al model virtual que desenvolupa la nostra ment per a explicar-nos el conte de la realitat. A fora, només l'ordre, les magnituds, els conceptes, la realitat invisible i misteriosa... A dins, la bellesa que som, inventant-se la forma que l'ordre d'enllà de la nostra consciència podria tenir si nosaltres l'haguéssim inventat.
I al fons de tot, quan estem ben sols, ben meravellats, ben tranquils, ben agraïts d'existir malgrat les nostres misèries, ben disposats a ser coherents amb aquest agraïment que sentim, flameja el foc d'un amor amb el qual, sabent-ho o no, ens identifiquem, i al qual tendim. Busquem, contínuament, a fora, allò que tenim a dins, allò que som...
Ens hem de protegir del racisme, i hem de protegir els nostres fills de caure en el racisme.
I el racisme més perillós no és aquell que és fàcilment identificable, sinó el que s'escola pels porus de la pell de progressisme que hom s'enorgulleix d'haver-se adobat. El racisme d'alguns progressistes que miren de trascantó els individus més tradicionals de la població, i masteguen, quan es tomben, un “fatxes!” que potser és fonamenta més en el prejudici o en l'instint de protecció del territori que en la realitat.
El racisme dels conservadors, que miren amb fàstic les noves idees, o les velles idees fustigades de sempre, i no veuen persones, sinó velles idees que cal continuar fustigant.
El racisme d'alguns intel·ligents, que han de conviure amb els que no ho són tant, que tenen un vot que val el mateix que el vot dels que no són tan llestos, tan intel·lectuals; i que es tomben i masteguen, mirant de trascantó, un “xusma!”, que els allibera tensions i que els fa creure el melic de la intel·lectualitat catalana, europea i mundial.
El racisme dels antiracistes que miren de trascantó els qui no es posicionen amb prou rauxa; i que es tomben i masteguen un “racistes de merda” que traspua odi i ganes de matar.
El racisme de sempre, que considera que hi ha persones inferiors per la seva raça o per la seva cultura.
El racisme d'aquells que són tan demòcrates que voldrien veure penjats els qui un dia no ho van ser, o veure morts els qui potser diuen que ho són i només ho fan veure.
El racisme de les classes dominants, que comtemplen els menys afavorits com una massa que cal pasturar segons els interessos del moment, i no veuen persones; les miren, però no les veuen.
El racisme de la “creme”; de la "creme" d'esquerres, o de la creme de dretes, que vesteixen igual, que parlen igual, que critiquen el mateix, que fan servir els mateixos codis, i que consideren inferiors (encara que mai no ho diran, o sí) els qui viuen exclusivament per guanyar-se el pa de cada dia, i el dels seus fills, sense ideals, sense més “ismes” que viure en pau, i deixar viure en pau.
El racisme d'alguns ocupes que matarien els propietaris especuladors.
El racisme d'alguns propietaris, que penjarien tots els ocupes.
El racisme més fàcil de condemnar és el que està etiquetat per la història; jo també el condemno. Però no hem de caure en l'altre racisme, en l'invisible, en el racisme que exercim i que no veiem, perquè brolla del neocórtex, sota les ordres de l'insconscient, que treballa com un esclau, obeint els instints ancestrals codificats a l'ADN, que hem heretat i que donarem en herència.
Com a mínim, tenim la consciència i la raó per a defensar-nos-en; per això som humans.
Malgrat la pluja, que a dos quarts de sis ha fet acte de presència, la jornada modernista d'avui ha transcorregut jovialment, amb gran assistència de públic i força originalitat. Després de la pluja, la claror saura del cel ressaltava els colors dels vitralls de la Masia Freixa, mentre Sant Jordi, immòbil des de fa dècades, ho contemplava tot amb placidesa.
Les d'aquí, més amunt, són imatges de la VIII Fira Modernista de Terrassa, que demà diumenge celebra la seva última jornada (encara hi sou a temps). La ciutat es guarneix d'època i reviu passats plens d'intensitat industrial, artística, burgesa i obrera. Una festa que regalima bon gust, art i història.
Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.
