Si ens tapéssim els nassos com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles...

A l'estiu, la qüestió de la nuesa apareix de manera recurrent als mitjans; en part, perquè aquests mitjans saben que les notícies relacionades amb la nuesa enganxen; per això les situen just després dels spots publicitaris als telenotícies.

A la vuelta de publicidad, escuchen esto, el domingo, 17 de julio, se celebra el día sin bañadores.

I au... un percentatge important de l'audiència, arrepapat al sofà, esperant el reportatge fresquet de l'estiu.

En part, també, perquè és l'època en què uns quants milers de persones s'acosten, ens acostem, a la mar nus com vam néixer, provocant (cada vegada menys) l'habitual curiositat d'uns quants milers més, que s'ho miren des de fora, amb més o menys tolerància (cada vegada amb més tolerància).

La curiositat, la sorpresa, l'estupor, a cops, dels qui s'ho miren des de fora, és més aviat culpa de l'ocultació de segles que no pas de la desinhibició estacional.

La humanitat és tan bella, i tan nostra, que amagar-la a perpetuïtat fa que qui no la percep sencera senti, potser sense saber-ho, que li manca alguna cosa, que el paisatge és incomplet, que allò que som no és del tot com ho veiem. Pitjor encara si no ho sap, si la sensació només la pateix l'inconscient. Passa com amb aquells orgues antics d'algunes catedrals, capaços de reproduir notes de freqüències baixíssimes. Aquestes notes no són percebudes per la consciència, però una part de nosaltres mateixos les copsa, i ens emplenem d'un nerviosisme aparentment acausal, que prové, però, d'aquesta nota insonora que existeix i que arriba a una part de la nostra ment que no controlem.

La humanitat és tan bella, i és tan nostra, que no és just, ni bo, ni sa, rebre-la esquinçada, censurada, prohibida, culpabilitzada, reprimida, menystinguda, demonitzada...

Serem madurs quan puguem veure'ns nus, com som, sense sentir-nos empesos com bèsties a copular sense seny ni raó. Serem madurs quan les nostres relacions sexuals siguin decidides amb llibertat, sense l'esperit de possessió que s'estén com una plaga, i que provoca desenes de morts cada any; sense l'impuls que provoca l'instint reprimit durant dècades quan es deixa anar davant d'una visió ocultada per la repressió al llarg de tota una vida. Serem madurs quan al costat de la llibertat desenvolupem la responsabilitat de preocupar-nos del fet que rere una relació sexual poden passar moltes coses: una intensa comunicació entre dos éssers que s'estimen, o el seu contrari: la banalització; una vida humana nova, o, si no hi ha hagut responsabilitat, una vida humana no buscada, que deslliga tot un ventall de problemes; potser una malaltia crònica... la llum, l'ombra, la vida, la mort... Cal escollir bé. Cal ser responsable.

Hi ha tota una generació malalta d'ocultació, la de la postguerra (la de moltes postguerres a tot el món); una generació d'infants a qui es va negar l'educació al costat de les nenes, a qui es va ocultar el cos amb obsessió, pintant-lo com el pitjor dels enemics, a qui es va descriure un món de bons beatífics i estèticament correctes, i de dolents infernals amorals abocats a la perdició eterna. Una generació maltractada pel sistema, amb el cervell dissimuladament rentat (¡Que difícil és adonar-se de l'adoctrinament quan tot, dins la societat, es mou en la mateixa direcció i qualsevol veu dissident és silenciada per la mateixa família per pànic als qui manen!). Aquesta generació, amb la visió natural espatllada, ha esdevingut educadora de les següents generacions, que, com passa amb les onades, han reproduït el vaivé ideològic de manera, quasi sempre, inconscient; perpetuant l'artificiós concepte d'elegància terroríficament allunyat de la bellesa natural insuperable del cos humà i de la natura.

¿Fins quan el reflux i l'onatge mantindran la societat de la por; la societat que escull deixar el vaixell a port per evitar les inclemències del viatge, o amagar la llum del sol per evitar les cremades, o tallar els arbres per combatre els incendis, o amagar la bellesa del cos per evitar els mascles desbocats? Si ens tapéssim els nassos, com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles... som així.

Aquest diumenge gaudiu pacíficament del dia mundial de la nuesa humana... (a mi m'agrada anomenar-lo així) no tingueu por de tastar la llibertat (que com a llibertat que és, no és obligatòria) si més no, un cop l'any... 

.

.

Com més objectiva és la visió de l'existència, més gran és la felicitat.

Hi ha qui es casa per ser feliç, i hi ha qui se separa, també, per ser feliç. És un error. El fet de ser feliços (encara que ens sembli el contrari) no depèn d'allò que fem sinó del que som capaços de veure. I allò que som capaços de veure depèn de la manera com mirem i de què mirem. Allò que fem (igual com passa amb la felicitat) és una conseqüència de com mirem i de què mirem.

L'acte d'escollir fer determinades coses per aconseguir la felicitat és un error, perquè la felicitat és a cada instant i a cada punt de l'espai on som, independentment del que fem o del que deixem de fer. Si som capaços de “veure” la bellesa i la bondat que ens envolta, que (encara que ens sembli el contrari) sempre és i serà més que la foscor, aleshores ja ningú no ens podrà robar mai la felicitat. La felicitat té a veure amb la visió objectiva de l'existència; com més objectiva és la visió, més esclatant és la felicitat. Les persones que consideren que no són felices és perquè no poden veure la bellesa i la bondat amb les quals estem envoltats contínuament; fins i tot, i potser llavors encara més, en els moments més durs.

Podem casar-nos. Podem separar-nos. Podem comprar, vendre, donar, crear... Però tot això ho hem de fer perquè considerem que és el més correcte, perquè ens ve de gust, perquè racionalment o emocionalment considerem que és el millor... però no pas per ser feliços. Feliços ho hem de ser igualment, perquè no depèn de res fora de “veure-hi”.

Nota: les persones invidents poden substituir, en el text anterior, el verb “veure” pel de “copsar” o “percebre”, i el verb “mirar” pel verb “parar atenció”.

Final de curs: servir i desaparèixer.

Cada final de curs ens recorda la velocitat amb què passa el temps, i el canvi implacable dels infants/adolescents, que avui són i que demà seran diferents, i que demà passat seran encara més diferents. Estimar-los vol dir estimar aquest canvi; i estimar-los des de la vessant de professors vol dir estimar que ben aviat, al setembre o potser a principis del curs que ve, ja no es recordin de nosaltres.

Hem d'estimar que ens oblidin, que ens deixin de saludar, que conservin el més essencial dels hàbits i dels coneixements que els hem ajudat a adquirir, i que ràpidament ens arrenquin fonamentalment de les seves vides. Si estimem aquest oblit, els estimem a ells. Si algú critica aquest oblit és perquè es cerca a si mateix. L'amor, un concepte tan falsejat, comença pel menyspreu a qualsevol contrapartida sentimental que l'exercici d'un servei pugui regalar. L'adolescència és essencialment canvi, i els professors hem de passar amb discreció a frec d'aquest canvi amb el goig d'haver-hi estat i d'haver marxat sense que el protagonisme d'aquest acte tan poc valorat de l'aprenentatge estigui en cap lloc més que en l'esforç i la il·lusió de l'alumne.

Si estimem haver-hi estat, haver servit, i haver estat oblidats (tot alhora), llavors estimem l'aprenentatge i també estimem l'alumne/a, que ens deixa enrere; com ha de ser.

Hi ha qui, pensant en l'aprenentatge i en el procés educatiu escolar, no contempla ni l'amor ni l'educació, sinó purament l'ensenyament. Li demano disculpes per l'avorriment d'haver de llegir-me, perquè per a mi és essencial estimar i educar (si parlem dins l'àmbit de l'ensenyament obligatori) per a poder eixir. Ara bé estimar segons la definició del primer paràgraf, que consisteix en arribar, servir, i desaparèixer sense fer soroll (al marge que, humanament, sempre hi siguem malgrat el pas del temps, per quan faci falta, igual com hi som per qualsevol conegut estimat)

L'Illa Roja, la catedral. Pals, el poble.

L'atzar de les circumstàncies de vegades ens du fins on ell vol, i el destí real acaba sent millor que el planificat, i així, i per aquest fenomen, avui hem anat a parar a un racó que fa anys que tenia ganes de trepitjar.

Si la unió de l'ésser humà nu amb la natura fos una religió, l'Illa Roja en seria la catedral, temple de la natura i de la llibertat; espadats d'un taronja pujat, sobre el blau profund del mar i arran d'un bosc taboll de pins desmanegats. I es torna a acomplir allò que la setmana passada ja vaig escriure tornant del Torn: el naturisme és majoritàriament familiar, i, en aquest àmbit, el cos humà recupera la puresa i la innocència infantil, i fins el més bell i el més esclatant es converteix en un reflex de l'amor que la Terra té vers nosaltres, els seus fills, i en una icona de la bondat de l'existència.

Per acabar el dia, Pals ens ha regalat imatges úniques que, però, cal que siguin vistes. Si caminem massa de pressa, massa atabalats, se'ns escapen. El poble aixeca la seva bellesa enmig dels camps i ens recorda la dolçor de les coses essencials, les úniques que són necessàries.

.

.

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.

Viatge per un oceà bell i turbulent.

"Convertir cada instant en un quadre picassià. Estimar-se com s'és un sense renunciar al canvi constant. Acceptar el canvi com a part de l'existència. Lluitar contra les repeticions i la rutina. Evitar ser esclau de l'èxit, la fama o el prestigi. Prioritzar el camí propi a les opinions o lloances alienes. Prioritzar, també, el camí propi als menyspreus aliens, sobretot si aquests menyspreus tenen gust de vinagre i deixen veure la cua pilosa del simi que encara som. No tenir pressa. No veure la mort com l'enemiga. No donar ningú per perdut. Defugir la credulitat. Fer servir l'eina de l'escepticisme; sense atorgar-li més paper que el d'instrument. Confiar en l'existència. Optar per la veritat. Escollir la bondat. Lluitar per la llibertat. Triar la natura, els seus temps i la seva estètica; respectar-la com a una mare, acceptar que en som un fruit..."

Tenia això escrit en una llibreta des del 17 d'agost de l'any passat i no estava segur de si ho havia penjat. Crec que no. Si el google no em falla, fins fa un instant, encara era inèdit, i penjant-ho, com a mínim, ho tinc una mica més endreçat i ho puc trobar amb més rapidesa.
Són, en realitat, idees una mica inconnexes que em van venir al cap; desitjos vitals per a poder conservar la tranquilitat, autoconsells per a ser capaç de mantenir el timó ben fix en aquest viatge que travessa oceans bells i turbulents.

Sigues lliure.

Sigues lliure. Lliure de la por. Els vaixells estan força segurs al seu port; probablement, resisitirien molts anys restant de continu a la part protegida de l'escollera; però si fessin això, la seva vida estaria buida de viatges, experiències i aprenentatges. La vida, per a poder-la viure, cal gastar-la. I fa més por la por, que allò que la causa. Estimeu el risc de caminar pels camins que gasten la vida en la direcció de la saviesa i de la llibertat; llavors, si arriba la mort, no serà tan greu. La meva mort serà més mort perquè quan mori estaré més viu. La meva mort serà menys mort perquè hauré viscut.

Sigues lliure. Lliure de les normes que només tenen com a fonament la tradició, el "què diran", l'aparença, el protocol, l'estil concret d'una moral i una estètica relatives. Sigues tu; tu i la teva identitat; tu i les teves idees; tu i els teus somnis; tu i la teva recerca honesta de la veritat; ni que aquesta identitat, ni que aquestes idees, ni que aquests somnis, ni que aquesta recerca, et portin a la mort. Només és lliure qui viu sense témer la mort. Hem de témer la vida que no és lliure i que no és nostra més que no pas la mort, que és el dolç exercici de cloure els ulls quan arriba la nit i apareixen els estels i un està esgotat de tant viure.

Sigues lliure, no pas per desbarrar sinó per a dirigir el timó del teu vaixell vers la direcció que només tu has decidit i que t'emplena d'esperança. 
.
.