Final de curs: servir i desaparèixer.

Cada final de curs ens recorda la velocitat amb què passa el temps, i el canvi implacable dels infants/adolescents, que avui són i que demà seran diferents, i que demà passat seran encara més diferents. Estimar-los vol dir estimar aquest canvi; i estimar-los des de la vessant de professors vol dir estimar que ben aviat, al setembre o potser a principis del curs que ve, ja no es recordin de nosaltres.

Hem d'estimar que ens oblidin, que ens deixin de saludar, que conservin el més essencial dels hàbits i dels coneixements que els hem ajudat a adquirir, i que ràpidament ens arrenquin fonamentalment de les seves vides. Si estimem aquest oblit, els estimem a ells. Si algú critica aquest oblit és perquè es cerca a si mateix. L'amor, un concepte tan falsejat, comença pel menyspreu a qualsevol contrapartida sentimental que l'exercici d'un servei pugui regalar. L'adolescència és essencialment canvi, i els professors hem de passar amb discreció a frec d'aquest canvi amb el goig d'haver-hi estat i d'haver marxat sense que el protagonisme d'aquest acte tan poc valorat de l'aprenentatge estigui en cap lloc més que en l'esforç i la il·lusió de l'alumne.

Si estimem haver-hi estat, haver servit, i haver estat oblidats (tot alhora), llavors estimem l'aprenentatge i també estimem l'alumne/a, que ens deixa enrere; com ha de ser.

Hi ha qui, pensant en l'aprenentatge i en el procés educatiu escolar, no contempla ni l'amor ni l'educació, sinó purament l'ensenyament. Li demano disculpes per l'avorriment d'haver de llegir-me, perquè per a mi és essencial estimar i educar (si parlem dins l'àmbit de l'ensenyament obligatori) per a poder eixir. Ara bé estimar segons la definició del primer paràgraf, que consisteix en arribar, servir, i desaparèixer sense fer soroll (al marge que, humanament, sempre hi siguem malgrat el pas del temps, per quan faci falta, igual com hi som per qualsevol conegut estimat)