Ja no hi haurà nits més llargues

Feliç festa d'Apolo, d'Helios, de Mitra! Feliç dia del naixement del sol invicte! Felices Saturnàlies! Temps d'alliberament dels esclaus, i de la festa de les llums a la nit més llarga! Feliç naixement de Frey, el déu del nord, del sol naixent, de la pluja i de la fertilitat!

Guarniu l'Yggdrasil, l'arbre de l'univers i empleneu el capvespre de tendresa! Feliç adveniment de Huitzilopochtili! Feliç renaixement d'Inti! Feliç Capac Raymi! Feliç naixement de Jesús, fill de Déu! Bon Nadal! Feliços dies a totes les persones de bona voluntat de qualsevol mitologia o pensament!

Arreu del món, la mitologia tradueix la metàfora natural de la nit més llarga en la victòria del bé damunt del mal. A partir d'aquesta nit, totes les nits que vindran aniran minvant, i la llum vencerà la foscor.

Generacions de ments creadores, àvides d'històries de llum i de felicitat, han contribuït a enriquir l'imaginari col·lectiu de l'ésser humà que busca rere els plecs de l'existència una escletxa que li confirmi que l'amor vencerà, que tendim vers allò que més ens atrau malgrat que no ho sapiguem: l'amor d'algú, d'alguna realitat que és algú, i que està per damunt de les nostres limitacions; algú, o alguna cosa que és algú, que ens confirmi que l'horror del mal no té l'última paraula, i que arribarà una nit que no creixerà més; la nit més llarga a partir de la qual totes les nits s'agenollaran davant la llum creixent.

Desitjo a tothom uns dies entranyables en els quals us retrobeu amb el vostre jo genuí, el que va arribar fa molts i molts anys i que continua existint més o menys amagat segons cada cas. Aquest jo és el que ha d'agafar les regnes de les nostres vides i les ha d'empènyer-les vers la senzillesa de la llum.

Que passeu bones festes!

Vindrà un dia en què descobrirem que ho tenim tot a l'abast. Homenatge al mestre. Anunci de Campofrío.

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que el futur ens presentarà una albada nova; i haurem après la lliçó de viure, i serem capaços de gaudir com infants, sense endeutar-nos ni ambicionar fum.

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que ja haurà passat tot, i en mirar el mar, veurem el mar i prou, sense preocupacions ni angoixes; i al paladar hi tindrem el gust de la sal, i a la pell el tast del sol, i el rellotge estarà aturat, i ens adormirem a la sorra, en un racó proper de la costa nostra, ben lluny dels paradisos falsejats dels paquets turístics.

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, en què els amics allunyats tornaran, i serem capaços de riure amb les desgràcies, ens arraparem a l'essencial i descobrirem que allò que buscàvem a les fantasies, ho tenim al costat, i que sempre ho hem tingut al costat.

Vindrà un dia en què la por s'esvairà, i en què sense tenir res ho tindrem tot.

Nosaltres, encara que no ho sembli, podem decidir quan volem que arribi aquest dia. Només cal obrir les mans i deixar escapar allò que no ens cal i que se'ns enganxa com una melmelada adorable i llefiscosa. Deixem marxar la melmelada, rentem-nos les mans i agafem l'aigua més pura, la fruita dels arbres, la tarda de poble, el sobretaula d'agost, la vesprada de diumenge, el bosc proper, la muntanya sagrada, la posta única i irrepetible dels turons dels afores, els jocs dels infants, la xerrada dels avis, el dòmino, les cartes, les havaneres, les caramelles, els castells, els dracs, els dimonis, les sardanes, el mercat, la competició per veure qui descobreix caps més grossos, fer-la petar sense fer res, arreglar el món i riure'ns d'haver pensat que l'arreglàvem...

Sobre el plaer de la feina asserenada, o allò que un dia vaig decidir damunt d'un diposit de ClH

Evitar la pressa.

Gaudi del plaer de fer la feina amb calma.

El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és altre que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

Recordo una entrevista de feina als estibadors de la zona franca en una època en què jugava a daus amb el destí i enviava currículums a tallers dels Monegros, a fàbriques de paper de Creta, a corporacions nord-americanes, o a indústries de Huelva.  L'accelerat que em va entrevistar em va preguntar si em considerava capaç de fer tres o quatre feines alhora. M'ho preguntava mentre atenia dues trucades de telèfon alhora, i mentre a fora del barracó on fèiem l'entrevista sonava l'estridència d'una grua que carregava contenidors des d'un vaixell de color groc canari. Li vaig respondre que per fer les coses bé, primer se n'havia de fer una, i després l'altra. Va apuntar la porta amb el dit i em va fer adéu amb la mà mentre continuava xerrant pels dos telèfons. Tot això va succeir poc abans que passés tres mesos a Madrid, en una empresa molt important de paper reciclat on, un dia, dalt d'un diposit de ClH vaig decidir que havia de dedicar-me a escriure, que la meva vida havia de ser ensenyar i escriure. Pensar i escriure. No hi feia res que mai no publiqués; però calia escriure. A sota meu, hi havia tones de ClH, capaces de disoldre'm i de fer-me desaparèixer. La meva mort, per a l'empresa, hauria suposat una petita molèstia, una despesa en flors, alguna indemnització a la família i carretades d'hipocresia funerària: protocol, saber estar, correcció social, mentida que cobriria una profunda indiferència. ¿Què es podia esperar d'algú que va pronunciar “Si el jefe de producción se estresa i se muere de un infarto se pone a otro en su lugar, que tenemos miles de candidatos deseando ser jefes de producción. Si se tiene que morir de estrés, que se muera, pero que no deje de cumplir con los niveles de producción”? Us prometo que la frase és literal; no l'he llegida a cap novel·la. 

I tota aquesta explicació biogràfica ha sortit quan he començat a parlar just del contrari.

D'evitar la pressa.

De gaudir del plaer de fer la feina amb calma.

El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és cap més que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

I creure que el poc que fem és tan genuí, tan sincer i tan gran, que pot canviar el curs de la història humana.

I sentir que allò que fem té guspireigs de pols d'estels, fimbrament d'eternitat, misteri del cosmos. Adonar-nos que toquem el fons de la font dels cors, que agitem les seves aigües identitàries, i que reflectim damunt dels seus ròdols, que s'eixamplen, la llum de les estrelles més brillants.

.

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

Navegant per youtube m'he trobat aquest entranyable instant de poble, en què un vaixell de Grècia se m'endú 

vers rutes mai recorregudes per traçar un mapa inèdit en una existència que de continu ofereix

continents per descobrir i persones per estimar.

 .

.

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

“A ningú anomeneu guia, perquè un de sol, que està al cel, ha de ser el vostre guia; a ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare”

Va dir el seu mestre; i ells es fan dir guies, monsenyors, eminències, pares, padres, paters, papes...

“No podeu servir a déu i el diner...”

Va dir el seu mestre. I ells han classificat les persones pel diner, han fet escombrar als pobres a les escoles que ells dirigien pels rics, han negociat, han invertit, han especulat, han engegat guerres disfressades de santedat amb obscurs interessos econòmics i polítics, han gaudit de grans banquets amb els rics, els poderosos, els prínceps i els reis. Han beneït els rics i les riqueses i han predicat una fe que serveix el diner i que el fa honorable i sagrat.

“Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la teva invitació i ja tindries la teva recompensa, Més aviat, quan facis un banquet , convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”

Va dir el seu mestre. Però ells han nomenat prínceps de l'església, i han fet que aquests prínceps bategin els fills del reis, dels prínceps i dels rics del món. Ells han parat taula als amos del poder i de la fama; han reservat les catedrals per a casar els aristòcrates; han associat virtut amb poder i amb govern.

“Per què em dieu bo? “ va dir el seu mestre. “bo només ho és déu...” va insistir. Però ells han predicat que el seu mestre és déu i que qui no creu en ell està condemnat. S'han enfrontat entre ells per a esbrinar si el seu mestre, que diuen que és déu, són tres persones, o una, i quina mena de natura té, si human o divina... mentre s'oblidaven d'estimar-se i de transformar el món.

“Estimeu-vos els uns als altres” va dir el seu mestre. I segurament aquest és el camí, però ells no són els guies, segur que no.

.

.

Bossom de Higgs. Gairebé gairebé... ja el tenim aquí!

NEURONA

GNU General Public Licence  pàgina de descripció

Ho van dir al CERN el 13 de desembre. El bossom de Higgs és a frec. Això s'acosta. Gairebé ja és aquí. Hi ha, de fet, un 99% de possibilitats que ja sigui aquí; que ja l'hagin trobat.

Dos experiments independents arriben a uns valors de massa del bossom de Higgs molt similars. Els resultats del detector Atles descriuen un bossom de Higgs amb una massa de 126 gigaelectronvolts. Els del detector CMS, vaticinen 124 gigaelectronvolts. Totes dues màquines mostren un 99% de possibilitats del fet que allò que s'hagi trobat en fer xocar protons siguin les restes del bossom de Higgs. 

El bossom de Higgs no es pot detectar directament, ja que és una partícula efímera, que es desintegra de seguida i que es converteix en altres partícules. Són aquestes partícules les que delaten la seva existència; però cal repetir l'experiment per augmentar la probabilitat. El fet de poder dir que s'ha trobat el bossom de Higgs depèn d'equacions de probabilitat.

La existència del bossom de Higgs permetrà evitar que la teoria que avui dia explica l'univers (forces, partícules, origen...) deixi de ser vàlida.

El món que veiem, el model que crea la nostra ment, es forma en funció d'un ordre extern fet d'energia. Energia que a cops es presenta en forma de massa; conglomerat de molècules formades per àtoms; cada àtom està fet de buit principalment i també de partícules subatòmiques (protons, neutrons, electrons). 

Del xoc entre les partícules del àtom, neixen una bonior de partícules que al nostre univers juguen papers diferents: transmissió de la força, creació de la massa, etc. Són partícules que sempre hi són, perquè neixen i moren de continu, i que vénen a ser la trama del tot. I així, tot es fa a partir de les partícules efímeres, inimaginablement petites i sense forma, però amb uns valors indeterminats, que dins el seu ventall de possibilitats, i seguint un ordre, creen tot allò que és gran i que veiem, toquem i sentim: les ratlles de la pell de les zebres, el rostre d'un infant, les cadenes d'ADN, les neurones, les galàxies, el cervell, que crea el pensament...

.

.

Si no m'estimes tu, i la Vall d'Horta. El Marquet de la Roca. La pujada a Coll d'Eres. El temple.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les fulles,

que cobertes de blanc, dobleguen els brancams;

i m'abraçarà el vent, amb el fred de l'hivern,

que corrent entre els arbres, gemegarà el seu cant.

Si no m'estimes tu, m'estimarà la neu,

i guarnirà el meu cos, amb goig apassionat;

descobriré en la terra, aquell amor de déu,

que s'entrega i m'estima, com mai ningú ha estimat.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les aus,

que travessen el cel, volant a l'horitzó;

m'endinsaré en el bosc, faré camins i caus,

descobriré els secrets perduts dins l'espessor.

Si no m'estimes tu, ho farà la natura,

allà on la mà de l'home, no hagi posat un preu;

m'alimentarà el glaç, i beuré l'aigua pura

de les fonts cristal·lines que entrega el Pirineu.

Si no m'estimes tu, seré l'amic del llop,

i fugiré pels prats, buscant la llibertat;

m'alçarà la rosada, i em deixarà ben xop,

i em sentiré joiós de viure enamorat.

Si no m'estimes tu, descobriré racons,

on la visió m'albira, l'olor d'eternitat;

i esperaré la nit, com qui espera un company,

i la rebré amb el goig de qui sempre ha estimat.

De Terrassa a Castellar, i de Castellar a Sant Llorenç Savall. Abans, doncs, d'arribar a Sant Llorenç Savall, i a mà esquerra de la carretera, hi trobem la Vall d'Horta; i a la Vall d'Horta, el Marquet de la Roca, on fa alguns mesos (potser anys) hi vaig llegir aquest poema d'adolescència en una trobada entranyable de poesia. Recordo haver escrit aquest poema tornant d'Andorra, en una època en què el Massís de Sant Llorenç era com una mena de temple on em retrobava amb la meva essència. De fet, encara ho és.

Des del Marquet, i en direcció a ponent, ens podem enfilar a la muntanya, i descobrir, cada vegada més evidents, paisatges prehistòrics. 

Passant per davant de la Cova Simanya, arribem a Coll d'Eres, als peus del Montcau; i els esperits dels ancestres de centenars de milers d'anys enrere, de quan l'ésser humà i la natura neixein i morien junts, ens donen la benvinguda.

Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?

D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.

Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"

Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.