Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?

D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.

Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"

Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.