Estimar el Llevant

Per estimar Tarifa, cal estimar el vent; no tan sols suportar-lo, sinó estimar-lo.

El vent de Llevant, que fa impossible l'exercici de caminar pels carrers o per la sorra de la platja. El Llevant, que arrenca cartells metàl·lics, que doblega arbres, que dibuixa solcs profunds a l'oceà, que arrenca tones d'aigua salada i la llança a on li ve de gust, que s'inventa muntanyes de sorra que s'enfilen fins a les cimes dels turons, cobrint arbres i camins. 

Aquest Llevant destructiu és el mateix Llevant que neteja el paisatge, saturant els colors de tot, pertot. És el mateix Llevant que infla les veles dels qui encara consideren que val la pena somniar i que en el seu viatge dibuixen línies de colors a l'Estret de Gibraltar. És el mateix Llevant que esculpeix corbes diferencials al llom de totes les platges amb una precisió que ni el millor matemàtic del món no podria predir.

Per estimar Tarifa, cal estimar el Llevant, que ens porta la calidesa de l'estiu i que espanta els esclaus de la comoditat vers latituds més consumistes. El Llevant representa la força del planeta que acabarà vencent, que expulsarà qualsevol virus que pretengui devorar-lo. Restaran els que acceptin l'imperi de la Terra; el paisatge, com a icona sagrada, idèntic al que va brollar de la història geològica i biològica del planeta fa centenars de milers d'anys. Restaran els qui entenguin que la tecnologia o ajuda el planeta a conservar la seva riquesa natural en la seva forma original o acabarà destruint les societats que la desenvolupen.

Pentina, el vent, les copes dels pins i exhibeix la lluor del verd amb el rerefons de l'oceà, fosc i profund. Crestes blanques s'arrapen a les bufades i tot es renova. El vent és la imatge d'un déu que, a cada alè, escampa bellesa al seu gust sense que cap enginy humà pugui millorar-la. La bellesa de la Terra no es pot millorar.

L'ànima de Cadis i breus apunts sobre la fotografia.

La fotografia és un mitjà a través del qual el col·leccionista d'imatges pot mostrar al món allò que veu en una escena, i que necessita expressar que veu, i expressar-ho com ho veu; és per això que fotografiar és exhibir un punt de mira, un detall que defineix una realitat que potser als habitants de l'escena els passa desapercebuda de tant unida com aquesta realitat està a la vida de cada dia. Pot ser que la primera clau de la fotografia sigui saber escollir allò que volem mostrar, sense mostrar més, i sense mostrar menys.

He pensat tot això mentre elaborava aquesta selecció d'imatges d'un Cadis que acabo de visitar. La meva intenció ha estat mostrar allò que passa desapercebut a la ment conscient, però que roman en algun racó del pensament i que es converteix en l'essència que retorna al record quan volem diferenciar l'esperit d'una ciutat respecte l'esperit d'una altra. L'ànima de Cadis es mostra en petits detalls que potser els mateixos habitants de la ciutat consideren nafres o defectes que si poguessin esborrarien per assemblar-se a Ginebra o a Barcelona, perquè per ells potser és impossible que una pintada en una paret pugui mostrar un tret identitari; l'anomenat pla de civisme de tants ajuntaments, molt de moda ara, comet en general el terrible error de carregar-se una essència que els habitants del lloc no poden veure, perquè hi són a dins, i que si s'esborra ens uniformitza a tots i mata la diferència.

He evitat les imatges de Cadis que tothom captura i m'he dedicat als detalls, augmentant la col·lecció de rètols i curiositats que vaig encetar l'última vegada que vaig visitar la ciutat, ara fa tres anys. Cadis és la ciutat dels rètols; els rètols expressen el seu esperit i la seva riquesa. Espero que us agradi.

Vèncer la por

Mai no eliminarem del tot allò que ens pot fer por; és per això que la lluita contra la por no consisteix a evitar tots els riscos, ni a eliminar o bloquejar els elements vitals que ens espanten. La solució és aprendre a viure sense témer els riscos; perquè per molt seny que posem a la vida, els riscos sempre hi seran. Al mateix indret on viuen els riscos i el perill, hi viu també la vida i la seva essència; si eliminem els uns, matarem l'altra. El contrari de la vida no és pas la mort, sinó la por; per això, si vivim sense por, no morirem mai. El mateix vent que destrueix teulades i arrenca arbres, és la força que guia el nostre viatge i la nostra unió amb la bellesa del mar.

Raresa... Civilització... Banys de fang a una costa verge.

Valorava aquests dies els conceptes de “raresa” i de “civilització”. I ve al cas pensar en un petit racó d'una costa perduda i salvatge el nom de la qual em reservo pels amics i pels que tenen el C.I.N.M.O (Certificat d'Idoneïtat Natural i Obertura de ment) que expedeix una subsecció de l'equip d'aquest blog.

Deia que els que viuen dins la rajola dels costums apresos i de les tradicions immutables se senten envoltats d'una proporció superior de “raresa”. El que és rar, per ells, és d'entrada negatiu i perillós; potser com a conseqüència d'aquell instint animal del qual ens parla Konrad Lorenz i que ens mou a enganxar-nos al segur i conegut. Però la “raresa” en realitat pot ser una porta a nous descobriments. Apropar-nos i experimentar en allò que d'entrada trobem rar representa un estímul per a la creativitat i el fascinant viatge vers una bellesa que és multiforme i que ens restaria desconeguda. Aprendre a conèixer, a respectar i a estimar el que és rar, és aprendre a conèixer, a respectar i a estimar, altres civilitzacions; perquè és cert que som civilitzats, però de civilitzacions n'hi ha moltes. 
I dins de la nostra civilització, hi ha una bonior de matisos que reflecteixen la profunda diversitat humana. Els humans, bo i ser tan i tan semblants, tenim visions diferents de la vida, valors comuns i valors específics de cada individu, de cada família, de cada filosofia. L'absolut no són les normes d'una civilització concreta sinó el respecte a tots aquests matisos que han de ser lliures perquè cadascun de nosaltres sigui lliure.

La civilització no és una cursa vers l'obtenció d'un “corsé” cada vegada més premut, cada vegada menys ergonòmic. La civilització no és l'amuntegament progressiu de productes materials que ens atrofien les capacitats i la imaginació. La civilització no és la transformació pedant i destructiva del paisatge que amb fúria sembla que pretengui esborrar qualsevol rastre identitari del que va ser la mare Terra un dia, el planeta on ens vam fer i que té tant a veure amb nosaltres. La civilització és la millora de la vida de les persones, no en el sentit d'un increment de la comoditat com a prioritat, sinó amb l'objectiu d'assolir que cada ésser humà arribi a la plenitud vital, a la unió amb la natura i l'existència.

L'altre dia vaig parlar amb un lleó del zoològic, un lleó que ha nascut en captivitat, i li vag explicar que la vida en llibertat a la sabana l'ajudaria a arribar a la plenitud, perquè el seu ésser s'havia fet a la sabana; la sabana i ell tenien un nexe que deslligava tot un ventall de forces naturals que l'empentarien vers la seva identitat i vers la millora dels seus problemes espirituals. Em va dir que ell no tenia consciència de tenir cap problema, que al zoològic hi estava força bé. Li vaig respondre que si algun dia aconseguia trepitjar la sabana, i passar-hi unes hores, quan tornés al zoològic tindria un problema de debò, perquè seria més conscient del que s'ha perdut, del que li han negat.

Aprofitant tot això us presento, tal com us deia, el petit i llarg espai de costa verge que ens regala el fang de les pedres, la nuesa del paisatge físic i humà, i la bellesa natural d'una raresa que ens desperta ancestrals memòries genètiques

El camí parteix arran de casa, amb la marea baixa, a una hora en què molta gent "normal", en un dia de festa, encara dormen.

I passa per espais d'infinita bellesa en els quals la nuesa senzilla i immillorable del paisatge es barreja amb la nuesa de la gent que enmig de la solitud cerquen una raresa que molts temen o rebutgen. 

Després de tres o quatre quilòmetres, arribem al petit espai natural on un emperador romà s'hi banyava cada dia. La costa forma unes piscines de roca, que amb la marea alta s'emplenen d'aigua de vidre.

  És aquí on un senyor molt amable ens assenyala les roques de dos-cents anys d'antiguitat que ens permetran macerar i conformar el fang que cobrirà el nostre cos. Els Homo sapiens necessitem ritus, signes, viatges que no sempre són físics, llibertat, bellesa.

  En aquest racó hi trobem gent, famílies, amics, que cerquen l'objectiu de gaudir de la Terra; alguns en nuesa, d'altres amb el banyador posat, en perfecta harmonia, respectant el que fan uns i altres, al capdavall tot és natural i tot és humà.

 Els resultats són espectaculars i sembla que beneficiosos per la pell.

De tornada a casa, tres quilòmetres enllà, contemplo la platja turística i massificada que unes hores abans era buida; i em pregunto com és possible que tanta gent es quedi aquí, enmig de la multitud, i es perdi una bellesa que tenen tan a l'abast. 

Bo i tot, en bona part d'aquesta multitud, hi conviuen en pau totes les opcions de la platja, inclosa la nuesa. La convivència és necessària i possible. La uniformitat mai no és natural ni espontània, és sempre conseqüència d'una imposició (escrita o no escrita). El natural és la diversitat. Allà on hi ha diversitat hi ha llibertat. Allà on hi ha llibertat les persones viuen en pau.

Camaleons

Mentre penso en aquells que converteixen la civilització en una divinitat i estan disposats a sacrificar tota la llibertat humana al servei d'aquest fals déu, els camaleons arriben pels camins, des de la muntanya que tinc aquí al costat, i se'm planten a la porta per escoltar les onades de l'Atlàntic i recordar-me que qui mana és la Terra. Sigui la civilització per a servir l'ésser humà, no pas l'ésser humà per a servir la civilització.

Mentre ploro per aquells que tenen por de tot allò que consideren rar, sense sortir de la seva petita rajola de tradicions i convencionalismes, els camaleons se'm planten a la porta i em mostren els colors de la natura i la seva bellesa profunda. Sigui l'anhel de trobar la bellesa en el desconegut, i en el que és nou, el que ens lliuri de la rutina i l'avorriment, que maten la vida.

Encara hi ha espais on podem escoltar la veu de la Terra, per molt que cridin els esclaus dels tòpics i dels aprenentatges irreflexius.

.

.

Un dret que és de tothom.

Aquests dies, m'estic centrant en l'elaboració d'un material professional pel curs que ve. És per això que de moment no tinc gaire temps per escriure, i molt poca connexió a internet. Però no vull faltar a la cita que tinc els dijous, i em decideixo, així, a penjar un article sobre la nuesa a la natura.

Dins del món naturista o nudista, sovint se sent l'expressió “tèxtil”, “tèxtils”, “els tèxtils”, “les tèxtils”... per referir-se a les persones que de normal duen banyador. Al meu parer, és una expressió incorrecte i imprecisa, que ha sorgit més com una reacció al mot “nudista” o “naturista” que com a conseqüència d'un procés racional o d'una necessitat del lèxic. Els tèxtils no existeixen; no n'hi ha. No hi ha associacions de tèxtils. No hi ha ningú que pugui afirmar amb contundència que en cap moment de la seva vida no podrà sentir el desig o fins i tot la necessitat de despullar-se del tot i llançar-se al mar en algun indret i en alguna circumstància. Les persones que habitualment no es treuen el banyador, se'l poden treure en qualsevol moment si els ve de gust, si l'entorn les mou a fer-ho. Les persones que no es treuen el banyador, normalment, no militen en el banyadorisme, no són anti-res, la majoria d'elles fins i tot no es molesten davant la visió d'un cos nu. D'altra banda, la major part de les persones que s'estan nues en una platja nudista, no es consideren nudistes ni naturistes, no militen tampoc en res, no estan associades, i no són conscients de pertànyer a cap grup, ni minoritari ni majoritari. Aquest gruix de persones no militants, ni associades, ni ideòlogues, és majoritari, i, pel seu volum, és el que mou a les administracions a respectar i defensar el dret a la nuesa en algun o en tots els espais de la seva població (depenent de l'ajuntament del qual estiguem parlant). Per tant, totes les estratègies que persegueixin la defensa del dret a apropar-nos nus a la platja haurien de passar per la defensa d'un dret que mereixen totes les persones de la societat, sense que necessàriament aquestes persones hagin de pertànyer a cap associació nudista o naturista, i ni tan sols simpatitzar amb els seus objectius. El dret a la nuesa és un dret de tota la societat (no pas una obligació sinó un dret); i cal defensar-lo com un dret que ha de tenir qualsevol individu que respecti les llibertats alienes; és a dir que sigui honest i ciutadà. Tothom té dret a que no proscriguin la seva nuesa, sigui esporàdica o habitual. Tota persona humana té dret a créixer i educar-se sense que li amaguin l'autèntica imatge natural del cos dels individus de la seva espècie, sense que li falsegin la realitat natural humana, sense que l'allunyin d'una bellesa que forma part de la seva pròpia essència i que és patrimoni de tota persona de la humanitat. La nuesa lliure i compartida és un valor famíliar no sexual que descarrega de fetitxismes el cos i que contribueix a l'assoliment d'una maduresa humana superior; maduresa social, de relació, de respecte entre les persones, i d'acceptació dels valors de la natura i de la seva estètica ancestral. La nuesa lliure i compartida contribueix a la lluita contra el consumisme i contra la imposició industrial de cànons de bellesa irreals i malaltissos.

En la mesura en què s'avanci en el dret a la nuesa per a tots els ciutadans; i en la mesura en què la massa de la població perdi la por a la seva pròpia imatge, aquests avenços socials eixiran i la humanitat serà una mica més lliure.

Tots som potencialment individus nus, i tots tenim a dins el receptor al qual la natura pot enviar sobtadament la seva crida misteriosa.