L'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.

.

Miri, jo, si ho vol, li dic majestat; no em fa res; perquè, de fet, tots els éssers humans, per la seva dignitat, podrien ser anomenats majestat. Però sàpiga, que, entre d'altres raons, vostè és rei pel fet d'haver nascut amb el cognom que ha nascut; i que el fet que vostè sigui rei fa que vostè i jo no siguem iguals davant la llei. De fet, milions de persones no poden ser rei només per no dur el seu cognom, o el cognom d'unes quantes famílies privilegiades. La feina que vostè fa, per la qual cobra un bon sou, no té com a causa la superació de cap oposició, de cap concurs, de cap examen... Vostè tot això ho sap molt bé, i per això hi ha algun racó dins la seva consciència que no està tranquil, perquè per molt que repeteixi raons i justificacions, vostè està per damunt de la llei; no estem en igualtat de condicions.

Vostè parla de la unitat d'Espanya, de la necessitat d'unitat front la crisi, de la història, dels radicalismes que vostè només veu en un costat. Però vostè sap, ni que no ho reconegui, que Catalunya és un poble, una nació, una cultura... Vostè, potser, maldarà per encabir-la dins d'una globalitat cultural espanyola que a ulls de vostè és superior... però... qui ha de decidir què és Catalunya? Un rei o el poble de Catalunya? Els no catalans d'Espanya, o els ciutadans de Catalunya? Vostè sap la resposta ni que no ho reconegui, i, per això, algun racó de la seva consciència pateix un cert corsec. No hi ha res més complex que defensar una causa que hom sap que no és justa. Per altra banda, no hi ha res més entusiasmant que defensar una causa que hom sap que és la causa de la llibertat i de la justícia; per això, la posició dels catalans és tan apassionada, perquè a les nostres files hi ha el seny i el respecte. Fixi's que no demanem la independència, demanem poder decidir. ¿No ha pensat com seria de bo per a la unitat espanyola que vostè legítimament estima que el poble de Catalunya decidís ser espanyol? ¿No seria Espanya més real si els pobles que la formen decidissin formar-ne part? Molts li han demanat un cop de timó, un gir cap a la dreta més rància, un suport a una hipotètica inhabilitació del president escollit pels catalans. Però escolti... es pot immobilitzar un poble amb camises de força? Per quant de temps? Què se'n trauria? Jo li demano el contrari, un gir vers la llibertat, una mica com allò que va passar al 1977. Una transició vers una Espanya en la qual els seus pobles (perquè Espanya són molts pobles)  decideixin lliurement què volen ser; sense aquesta llibertat, no són Espanya. La pèrdua de la por a escoltar la veu del poble de Catalunya; el respecte honest i generós al dret d'un poble a decidir el seu desti, és l'únic camí possible vers l'estabilitat; la resta és una tirania. Si vostè és un demòcrata, això no li ha de fer por. Si la transició no va ser una pantomima, en aquest moment de la història vostè ha de demostrar que és el rei i que no li fa por la llibertat. I si després li demanen la república, no tingui por tampoc. Que el seu poble parli, que voti, que decideixi si vol un rei o un cap d'estat escollit. No hi ha cap rei més sobirà que aquell que és escollit pel seu poble. No tingui por de la llibertat, perquè sense llibertat, vostè no és rei, és una altra cosa que li cedeixo el dret a batejar.

L'estat està ple de tirans, de microtirans i de macrotirans. Hi ha els macrotirans dels bancs i de les caixes, que han jugat amb la felicitat i la llibertat de les famílies. Hi ha els microtirans que opinen sense empatia, sense raó, sense sentit de llibertat, que es miren a la televisió a la Isabel la Catòlica i absorbeixen la tirania dels antics com si fos un senyal d'identitat nacional. Els microtirans que ens dibuixen als catalans com a monstres deformats egoistes i pesseters, i que no veuen, perquè no volen veure, o perquè els han enganyat, que som un poble diferent al castellà, i que la nostra història està plena de genocidis, de persecucions culturals i físiques. Hi ha també els macrotirans dels presidents de les taifes de l'Espanya profunda, a ulls dels quals som uns lladres de recursos, quan el cert és que se'ns en van 15000 milions d'euros cada any per a no tornar, mentre als nostres hospitals la nostra gent jau de qualsevol manera als passadissos, i mentre les qües per les revisions dels malalts del cor, per dir només una de les malalties, fan augmentar les defuncions dels nostres pares. A Catalunya aquesta meravellosa llibertat de la que vostè parla no existeix per enlloc; no podem opinar; ens diuen que la meravellosa constitució blinda el nostre silenci i ens esmonyona com a poble. Però escolti... que no va desobeir vostè el Juramento de Fidelidad al Movimiento Nacional... i va fer bé, perquè estava jurant unes lleis que negaven la llibertat a la gent... ¿No seria ara lògic desobeir o canviar la constitució, com vostè va fer amb el Jurament al Movimiento, per aconseguir el dret a decidir de tots els pobles que formen l'estat espanyol? Pensi que, ni que el 100% del poble de Catalunya volgués el referèndum per la independència, les seves lleis de marbre ens neguen el dret a decidir com a poble, a fer i a desfer, a caminar en llibertat. ¿A on és la llibertat de la que vostè parla? Vostè no diu la veritat quan diu que som lliures; a Catalunya no en som. Vostè no diu la veritat quan diu que som iguals davant la llei. La llei, a nosaltres, no ens deixa ser reis, i a vostè i als seus descendents, sí. Vostè sap que allò que defensa no és estable perquè no compta amb la llibertat del pobles que formen Espanya ni amb la llibertat dels seus individus. Pot fer els discursos que vulgui, però hi ha uns quants milions de catalans que no volen ser espanyols, miri's el resultat de les eleccions catalanes. Digui'ls que no són un poble i que no poden decidir; però encara que vostè els ho digui, ells saben el que són. 

I si ens diu que la cultura catalana és una cultura espanyola, aleshores ¿per què el ministre d'educació ens vol espanyolitzar? Se suposa que si el català fos una llengua espanyola, parlant català ja estaríem espanyolitzats. El problema de l'Espanya que vostè somnia és que des de sempre l'han confós amb Castella; i el que volen es castellanitzar Espanya, perquè des de sempre, tot allò que s'ha diferenciat de Castella ha estat considerat no espanyol. En algun racó de la seva consciència vostè sap que això és veritat i per això allò que defensa li resulta profundament incòmode de defensar. 

Li demano un gest de cap d'estat per a redreçar la situació: perdi la por a la llibertat, perquè la llibertat, la veu del poble, és potser l'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.  

Nàmaste

Oh quina gran civilitat, que bonica que ha quedat la Costa Brava, amb aquest gran desplegament de ciment, gres d'interior, bigues, envidrats, passeigs marítims... Olé! Olé! Smuak! Smuak! "Maravillosa la Costa Brava, Joaquim Nadal!"

Podriment de ments malaltes de poder i de diners. Fills de la selecta mala educació, amb jaquetes de nen ric, amb el cap als USA i la butxaca a Alemanya; anant llençant tones de merda sintètica a la mil·lenària terra dels seus avantpassats.

Visca la civilització, no? O no? Ai que perroflautes que és aquest nen! Que s'ha d'anar endavant, nen! I a on el poses, el progrés?  eh? I el progrés? A on el poses, dins la teva dèria, el progrés?

Diuen amb veu de nas i es queden amb la boca mig oberta, mirant-te com babaus, fixament, mentre es pregunten per dins a on diantres hauràs aparcat l'OVNI. 

Després et parlen de “Los Reyes” que estan en “Marivent”, “tan campechanos”,  i Oh! Tu! Vaig veure unes malles a Stradivàrius més mones! Quina cucada!

Ara "Los Reyes", tot s'ha de dir, ja no sonen tant; la vida, tard o d'hora, passa factura a qui sigui que calgui passar-la per tots els allunyaments de la natura i de la justícia, conscients o inconscients.

I hom busca i busca la grandesa que ha aconseguit el suposadament civilitzat estil de vida dels "neocons"; propi de persones madures i adultes, diuen, que defugen l'infantilisme, segons diuen també; i hi veus pobres cada vegada més pobres; i rics cada vegada més rics (i sobretot cada vegada més imbècils) i cada vegada més orbs i cada vegada més esclaus. I veus desnonaments. I veus un paisatge cada vegada més malmès per una plaga que té nom de progrés i ànima d'insecte, que té nom de capitalisme i ànima de diable, que té nom de creixement i ànima d'extermini, que té nom d'interès bancari i ànima d'odi silenciós, que té nom d'obrer mercaderia i ànima de tractant d'esclaus, que té nom de religió artificiosa i ànima de manipulació mental, que té nom d'estil de vida allunyat anys llum de la llibertat i ànima de mort en vida. I t'adones de com en són de cecs aquests capitalistes que se'n riuen dels Hippies perquè el hippies no toquen, diuen els capitalistes, de peus a Terra, estan desfasats; mentrestant ells, els neocon, munten guerres per a reactivat l'economia, i torturen si cal, això sí, quan els convé i sense que se sàpiga, qui faci falta per a sostenir el civilitzat sistema de tots; tan digne ell, tan allunyat dels hippies llibertins.

T'estimo, Tarifa, i estimo el caos de la natura, i estimo l'ordre de la natura, i estimo els camps sense urbanitzar, les platges sense passeigs marítims, els carrers sense asfaltar, la roba estripada... i estimo que cadascú es guarneixi com desitgi, si ho desitja, i que la línia dels carrers no hagi de ser recta per obligació, i que les persones siguin lliures... per damunt de la tirania dels diners, dels bancs, del déu sagrat de la propietat privada; que per imperatiu polític, social, absolut, esdevé el concepte fonamental adorat a l'altar major de la cultura, de la civilització i de la vida... 

Vivim esclaus de tot el que posseïm. Vivim esclaus de les falses veritats que ens han obligat a creure i a defensar. Vivim esclaus de la uniformitat que només té sentit per a les abelles, per a les formigues, per a les termites...

T'estimo mare Terra. No ets, ni seràs per a mi, un mercat, ni un valor del mercat, ni una acció, ni una inversió lliure, ni un aval, ni el mesquí interès dels qui ho veuen tot a traves del paper prim i translúcid dels euros. 

T'estimo, mare Terra, malgrat el gest de fàstic que fa el burgès que ara mateix llegeix això que escric i que no suporta les olors excessivament reals i sinceres de la natura, que es cobreix el cos amb derivats del petroli i que compra sense escrúpols a botigues que ofereixen productes barats, que són barats perquè són fabricats per nens que no poden anar a escola. El gest de fàstic hauria de ser per això, ara i sempre, i no per la barba de setmana, o per la roba vella, o per la voluntat de no seguir els criteris estètics de tants superbs que compren per reis joguines de més de tres-cents euros a les botigues més "rutlleres" de Terrassa.

En algun racó d'aquest planeta encara és possible viure en llibertat; de fet, si hom és lliure interiorment, a qualsevol lloc s'és lliure; perquè quan canviem, canvia el món. El futur és dels qui treballen dur, dels qui treballen molt; però, sobretot, el futur és dels qui estimen allò que treballen, dels qui creuen que el món serà millor gràcies a la seva suor, gràcies a les seves llàgrimes, gràcies a la seva sang, gràcies a la seva llibertat. 

"INFANCIA CLANDESTINA" de Benjamín Ávila. La tragèdia dels desapareguts. La tragedia de los desaparecidos.

L'Argentina sempre m'ha atret de manera estranya. Val a dir que tinc la intuïció que la força de l'existència mira amb especial atenció el procés d'aquest país, tot el que hi va passar i tot el dolor provocat. Per això avui us recomano una pel·lícula tan angoixant com entranyable, que encara es projecta als cinemes, i que tinc ficada a dins meu.

INFANCIA CLANDESTINA

“Infancia clandestina” és la descripció del profund contrast entre la humanitat quotidiana d'un nen/adolescent d'onze anys, i la inhumanitat establerta d'un règim dictatorial que exterminava les persones que no acceptaven l'absoluta manca de llibertat i que lluitaven per a restablir les normes del joc democràtic al seu país. És l'amor d'uns pares pels ideals de la llibertat i per la seva pàtria. L'amor d'aquests mateixos pares pels seus fills. L'amor del fill pels ideals dels pares, per la noia de la qual s'acaba d'enamorar, per l'àvia. L'odi de la maquinària inhumana del règim. La música com a tou de la carn de la vida de cada dia a la clandestinitat, on fins el nom de les persones no era el que era, i els amics havien d'arribar a casa amb els ulls tapats per evitar que si els agafaven no poguessin, en alguna de les tortures, delatar-los.

Avui, el dictador Videla, que fou indultat per un dels “presidentes” de la república, és a casa seva, i té la indecència de continuar defensant la política de llençar al mar els dissidents. Després de destruir tantes famílies, de provocar tant de dolor, d'esdevenir tan miserable... la mateixa república a la qual va tiranitzar li permet d'estar-se a casa seva i de continuar escopint merda als mitjans de comunicació.

Us recomano amb anhel aquesta pel·lícula.

CORRECCIÓ!!!
El comentari que trobareu més avall, d'Antoni Kirchner,  desmenteix aquesta informació. Videla va deixar d'estar en arrest domiciliari al 2008 i és a una presó militar complint condemna.

Qualsevol objectiu nacional o polític només té sentit si arriba per procediments democràtics i humans. Canviem la dinàmica de la història.

Fins avui, a la història, els compromisos i les complicitats internacionals només han aparegut rere l'esperó dels interessos. Les nacions s'han ajudat entre elles quan han tingut alguna cosa a guanyar. Els ideals internacionals de cooperació, harmonia i fusió només s'han materialitzat si darrere del visible hi han reposat, amb una força prou convincent, un bon feix de promeses de mercat, de negocis potencials, de guanys palpables. 

Les nacions, són, si fa no fa com les persones: façana de dignitat que cobreix un substrat animal amb aparent bona voluntat però profundament instintiu. Que li expliquin a França quan va ser envaïda per Hitler al 1939 davant la diplomàcia ofesa d'Anglaterra i dels Estats Units, que van deixar que cremessin França sense intervenir-hi. Els japonesos van haver de bombardejar Pearl Harbour perquè l'oncle Sam prengués consciència que calia entra a la guerra. Encara que mai no ho diran, a les digníssimes nacions democràtiques els importa ben poc el futur de les altres nacions si no tenen una raó prou convincent per a comprometre's en la seva ajuda; i aquesta raó, fins avui, ha estat el diner, l'energia o la supervivència.

És per això que la violència no és la solució per a cap fita. Les victòries definitives són les de la humanitat, les del respecte, les del convenciment de les persones. Cal canviar la dinàmica sanguinària de la història. Cal dedicar tots els esforços a convèncer l'oponent, apel·lant a la seva humanitat, abans que l'oponent no es converteixi en enemic. Els enemics no raonen; els oponents encara són humans; o intenten ser-ho, encara que pugui no semblar-ho. 

La humanitat dels oponents és la societat civil que pensa, que sent, que estima, que posseeix empatia, que respecta, que opina. La humanitat de les nacions (de les properes i de les llunyanes) és la seva gent, les seves famílies. Les complicitats i compromisos que cal buscar amb urgència són els de la consciència de les persones que sostenen les nacions. Cal convèncer la gent del fet que ells i elles han de ser les columnes dels governs i dels estats, sense por i sense mandra. 

La guerra és l'enemic de tothom; del qui guanya i del qui perd. Dins del vaivé macabre de l'onada de la guerra, ara moren les famílies estimades dels uns, i després, quan l'onada torna enrere, moren les famílies estimades dels altres. La guerra és la destrucció de la humanitat, d'una nació i de l'altra. Les victòries definitives són les que s'assoleixen en la pau, amb la força de la consciència democràtica i de la humanitat de les persones. És urgent de cercar complicitats i compromisos humans per aconseguir la independència i la llibertat de tots els pobles.

“Hauré de sentir, temps a venir, com molts estrangers retrauran a França alguns ponts que no han estat volats, alguns pobles que no han cremat i tots els homes que no hauran mort. Però és tot el contrari, exactament el contrari, el que a mi m'impressiona tant. És la nostra immensa bona voluntat de tapar-nos els ulls i les orelles. És la nostra lluita desesperada contra l'evidència. Encara que res no pugui servir de res, fem saltar els ponts, tanmateix, per tal de jugar aquest joc. Cremem pobles de debò per jugar el joc. I és per jugar el joc que moren els nostres homes.”

Antoine de Saint Exupery.

PILOT DE GUERRA