En el teu camí de la llibertat...

En el teu camí de la llibertat passaràs pel costat de gossos que et mossegaran.

Cura't les ferides i continua caminant.

En el teu camí de la llibertat, la cançó de la por jugarà a espantar-te.

Mira el teu destí i no deturis el pas;

venceràs la por i alliberaràs els qui per la por

resten immòbils, sense llibertat.

Si al capdavall t'has de morir, com tothom, no renunciïs mai a caminar vers la llibertat;

ni per la por ni pels gossos que mosseguen.

La natura serà al teu costat amb tota la seva bellesa; d'ella n'has brollat com un fruit.

Signa un pacte sagrat amb la llibertat i amb la bellesa; i no deturis el pas malgrat les ombres inevitables dels esclaus i els esclavistes.

Cada persona que camina sense por cap a la llibertat, i no es detura,

contribueix a alliberar la humanitat sencera.

El coratge de ser tu

La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 

A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Tots seran com ell?

Essència de pinya.

Suc de palmera.

Aigua de sucre.

Llança de foc.

A la volta immensa,

quan el vent s'ha endut

tot l'estoc de coc.

Tot l'estoc que els àngels

han plorat al lloc

en què les sirenes

han ballat fa poc.

I un pirata pobre,

amb un ull de plata,

ha mirat enlaire

i ha llançat un roc

a un coco que un mico

subjecta ben fort.

Essència de gula,

suc de mala gaita,

aigua putrefacte,

llança de talons,

de diners i agulla,

clavant-se als collons,

clavant-se a l'entranya,

quan surt el pamplines

amb la llei de costes

vestida de dol;

perdonen les grises

pedres de neon;

la Terra al patíbul

plora amb desconsol.

Un batlle acarona

papers de colors,

trena cadenetes,

hi lliga un joiell,

són igual que aquelles

que té al seu cervell,

fa una llei pels súbdits,

tots seran com ell,

el civisme tètric

dels qui tenen preu,

els esclaus de Roma,

lluitant pel seu feu,

i els caps que rodolen

per marbres eterns.

Còctel de cobdícia,

essència d'interès,

dos i dos són quatre,

i a voltes són tres,

perquè la que falta,

l'ha agafat el rei

de la nina d'or

que fa palauets

ben arran de l'aigua

per mullar-se els peus,

i ensenyar als infants

a ser sempre nens.

No fos que creixessin

i copsessin bé

el color de l'aigua

i la cançó del vent.

Que tornin les fures,

els volcans, els torbs,

la pluja, les pedres

pels camins del bosc,

i el temps quan encara

tot era tan lent,

i podíem seure

i mirar a ponent,

esperant que els astres

manessin al cel,

la sorra, la platja,

la sal, i el corrent,

de la mar que esbotza

qualsevol lament. 

Ensenya al món la manera com tu mires les coses.

Que no. No et deixis enredar. Que estem bé.

Que hi ha el Sol. Que brilla sobre el mar i les muntanyes.

Mira el verd. El pots mirar i no et fan pagar.

Mira el bosc. Hi ha milers de racons, de caus, de fruits, de gorgs, de rius, de besllums de colors iridescents a l'aigua que encara plou. Perquè encara plou, saps?

Encara plou, encara neva, encara brilla el sol damunt del blau.

Que no. No et deixis enredar. Que estem realment bé.

Mira... escolta... abans de néixer no eres, no existies.

Ara ets.

I sovint somrius, i t'enamores, i et desenamores, i rius, i plores, i menges, i dorms, i crides, i corres.

Abans no eres. Eres, potser negror, buidor, no res. I ara existeixes. Collons! No és gran, això?

Que no. No et deixis enredar. Estàs bé. Estem bé.

No et cal l'ipod, l'ipad, l'ipud, els mòbils de quatre-cents euros, els collons de mico i la mare que va matricular tots els ipeds, els ipids, els guasaps, els guasops, els guasups... No et cal ni tenir un pis, ni anar vestit amb aquella marca punyetera que s'ha convertit en un tros de tu i que si no tens diuen que no ets i que no vals. Ni anar vestit no et cal sempre.

Tu ets més bell que la teva roba i t'han fet creure el contrari. El teu cos no és un pecat i t'han fet creure el contrari. El teu rostre sense pintar és més bell que una posta de sol al Montcau i t'han fet creure que si no l'empastifes ets banal, vulgar, simple, lleig, lletja. Mentida podrida. Ets, i seràs, sempre genial; només perquè ets, només perquè somrius i estimes.

Empastifa't el cos de fang. Balla sota la pluja. Salta amb les onades. Somriu els qui s'aparten de tu perquè et veuen lliure. Abraça els qui s'acosten a tu perquè ets lliure. Lluita per la llibertat de tothom.

Accepta tothom sense judicis. Accepta els qui no t'accepten. Convida a sopar els qui no et conviden als sopars. Ajuda'ls sense condicions... i salta... salta amb la llum... salta amb les onades... salta amb el sol. Que no. Que no estem malament. Que ho tenim tot.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses, el teu punt de vista; has nascut per això.

 

És a la nit quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Podríem dir que si algú se'n va perquè no t'estima, et fa un favor; et deslliura del pes d'estar amb algú que no t'estima. Podríem dir també que és gustós marxar d'allà on no et volen; et permet alliberar-te dels qui no et volen. Podríem dir, com a resum d'aquesta estranya reflexió, que el millor “nòvio” és la llibertat, que l'amant més sublim és la independència, que el gust més dolç de la vida és el de tenir tots els camins oberts sense que ningú t'empenyi més cap a la dreta o més cap a l'esquerra d'allà on sents que has d'anar.

Podríem dir que la vida és com el mar, cadascú es fa els camins, que són oberts i guiats pels estels; i és potser a la nit, a la foscor de l'oceà, quan millor es percep la direcció, perquè és llavors quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Efímer i etern

A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.

El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

He somniat

Un poema de fa temps que avui em ve de gust recordar:

.

.

.

He somniat

un temps de valors suaus com flaires de bosc

i capvespres d'estiu;

on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;

i el que és diferent, ho és i prou,

i on si plou, la gent balla sota la pluja.

He somniat

un temps d'indiferències alliberadores,

d'amors no possessius,

d'idees que no volen convèncer,

de partits que no freturen manar,

de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts

i que no amenacen les que són de color negre.

He somniat

un temps de pares que són a casa,

de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;

de desigs clars (sense topants ni cantells)

que s'agenollen davant l'empatia;

un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,

i de violències que renuncien a la seva essència brutal.

He somniat

un temps sense diners ni deutes,

sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;

un temps on hi ha temps,

un temps on hi ha postes i cels enrogits,

i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;

i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,

i el riure d'una noia,

i les primeres estrelles a la volta neta del cel.

He somniat

una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.

He somniat

una platja sense barreres de cobdícia,

un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,

uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.

He somniat

una espècie més intel·ligent i més lliure.