El mal
és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir
amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també
com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que
la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions
hereditàries) sovint són responsables no només d'actes
inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la
part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de
forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients.
Els
pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part
racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient
que està al servei de les pulsions o de les coordinacions
hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta
d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a
la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al
menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per
mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva
utilitat per a la supervivència.
Les actitud que els humans
etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions
que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i
al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip
mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu
perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a
destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la
nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de
controlar l'entorn.
Això
no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a
instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de
l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer
tot el possible per a eliminar les accions o les decisions
fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb
un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no
justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes
ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.
Amb
aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la
responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem,
sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències
superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem
d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà
superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes
han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o
convertides en un motiu per a destruir una persona o per a
condemnar-la a qualsevol infern.
Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.
Cada
dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món
junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors
que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar,
als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels
quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis,
o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de
compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar
la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada
situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós:
la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.
Des
de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per
arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta
davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem
la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el
sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit
superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a
perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són
en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà
de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier
al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de
castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge,
ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot
aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa
esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la
vida i l'alegria.
