La Terra no ens pertany; pertanyem a la Terra.

Pels seus fruits els coneixereu...

Quants han mort! Quants han estat torturats pels que els volien salvar l'ànima! 

Deixeu la meva ànima en pau, que ja està prou ocupada mirant el mar, el sol, el bosc, la gent... sentint-se lliure dels llasts de ferralla rovellada i de terror amb què al llarg de segles els del tomàquet al cap han dominat la pobra gent ignorant. 
La Terra sencera, amb tota la seva bellesa natural i esclatant, és un cant a la llibertat de pensament i a la diversitat; la religió inventada i imposada dels del tomàquet al cap ha mostrat el seu rostre fals i errat en els seus fruits, que foren els crits esgarrifosos dels torturats i l'execució de les persones anomenades heretges; veritablement, ésser heretge d'una religió així és un honor.

Comença el judici contra Amina Tyler, activista de FEMEN

Comença el judici contra Amina Tyler, la jove de Tunis que va ser detinguda per protestar contra la situació de la dona al món islàmic. Milions de dones (la meitat de la humanitat) viuen amb la vida esmonyonada per la necessitat d'ocultar-se i de sotmetre's al marit o al pare; mentre als països occidentals, per no buscar problemes o per a no perjudicar l'economia, la major part dels governs i de les autoritats miren cap a una altra banda.

Fins quan els micos sapiens serem tan ignorant i tan intolerants? 

LLIBERTAT PER LA MEITAT DE LA HUMANITAT!

LLIBERTAT D'INDUMENTÀRIA, D'EXPRESSIÓ I DE PENSAMENT!

Els enemics del poble no esborraran la sort d'eternitzar el meu mot...

Els enemics del poble no esborraran la sort,

d'eternitzar el meu mot, la llengua del Tirant,

el zel de Ramon Llull, la prosa d'en Cabré;

el vers d'en Martí i Pol, la lírica d'en Llach.

Com més vingui el menyspreu, 

amb més força ens tindran,

des d'Andorra a Portbou, de Llitera a MontRas,

travessarem la carn de la terra segant

les cadenes de l'odi amb gests de llibertat;

respondrem als esputs amb poemes d'amor,

i emplenarem l'escola amb senyeres i flors.

No callareu el mot dels colls que vau tallar

ara fa tres-cents anys; Villarroel tornarà.

Vau pensar que esclafàveu el futur d'un país

però continuem dempeus, construint el destí,

el blat dels segadors, el pa dels que vindran,

els somriures dels fills que un dia posseiran

la Catalunya lliure de senyors i d'esclaus,

sense jous, ni mentides, ni esquellots, ni babaus.

Per lo repòs etern, per lo color més blau...

La lluita per la llibertat

La lluita per la llibertat comença per un mateix; per la decisió tossuda de seguir un estel els colors i la brillantor del qual ens fan sentir que és nostre. La lluita per la llibertat comença per evitar de totes totes que el corrent dels esdeveniments, les ambicions materials, la por, els vents que en el passat ens van dominar, la incertesa, o qualsevol bafarada tòxica... ens desdiguin de la ruta. La lluita per la llibertat no rau a la fidelitat a cap fe o a cap idea sinó a la capacitat de canviar qualsevol idea quan ens adonem que està en l'error o que és injusta; sense la capacitat de canviar-ho tot si convé no podem ser lliures. La lluita per la llibertat no és rebutjar qualsevol autoritat sinó obeir aquella autoritat les normes de la qual ens ajuden a arribar a l'estel, i lluitar sense treva (però sense perdre l'estel) contra aquelles autoritats que volen destruir l'estel que estimem. La lluita per la llibertat comença dominant fins i tot la força de les drogues que genera el nostre cos quan les circumstàncies ens empenyen a ser esclaus de les coordinacions hereditàries: la dopamina, la norepinefrina, la serotonina, l'adrenalina... La lluita per la llibertat necessita també la força de la generació natural al nostre cos d'aquestes substàncies quan ens empenyen vers l'estel que ens diu que és nostre. La lluita per la llibertat ens obliga a néixer de nou cada dia, cada matí, sentint la mateixa alegria del primer dia; d'aquell primer dia que vam començar el projecte que ens fa sentir nosaltres mateixos, del primer dia que ens vam sentir lliures i encaminats. La lluita per la llibertat és com pujar un cim; pujant cap al cim podem perdre la vida, és un risc; però si no el pugem per por a morir, ja no tenim vida.

L'energia dels estels i el ritme.

Al vídeo de més amunt sentireu el repic, el so cíclic, l'ona d'energia que provoca el vent quan empeny la corda del masteler i aquesta es tensa i torna enrere empesa per l'elasticitat del material i torna a ser empesa pel vent.

En realitat, el vent, l'aire en moviment, és conseqüència de l'energia tèrmica del Sol, aquesta estrella d'aquí al costat, que escalfa l'aire i, en escalfar-lo el dilata, i en dilatar-lo el fa menys pesant, i per tant el fa moure, creant tot un laberint de corrents capaços d'empènyer cordes, veles, i si cal molins de vent.

L'energia i la bellesa formen una única realitat, creada per la força, per l'energia, per la materialització de l'existència en aquest univers.

El ritme és una conseqüència natural de les lleis de la natura i de la composició de la matèria.

Tot és bell, fins allò que d'entrada no entenem.

La vida triomfa.

L'energia i la natura ho són tot.

La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.

Konrad Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural intraespecífica.

Existeix una selecció natural que treballa a partir de la competència entre les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.

Existeix, però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres individus de la mateixa espècie.

Aquesta selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són útils pel conjunt de l'espècie.

Aplicat, això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica; però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també, que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els altres com si ho sentíssim nosaltres.

Al llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.