No us puc dir si plorava...

 

Què passa quan neva que tot és pur i de debò?

Te'n recordes quan miràvem els mateixos flocs des de diferents llocs i ens vam sentir tan a prop que ens vam haver de trucar?

O el dia en què estàvem tristos i va començar a nevar,

i a la tele, de cop i volta, van fer «Forrest Gump»,

i la vam mirar i comentar amb el meu fill de deu anys;

i ens vam sentir tan bé.

Després, ja gairebé de nit, vam anar a tocar la neu a Sant Llorenç,
prop de la Torre de l'Àngel

i vam estar contents de cop i per sempre.

Potser perquè, sense mots, vam entendre que tot val la pena.

Què passa quan neva, que tot és tan viu i tan clar?

La pena que em fan els culpables.

Sovint començo a escriure un entrada al blog i no sé per a on aniran els trets. Després miro el que tinc a dins, hi faig una ullada, i valoro quin missatge em volen transmetre els sentiments. De vegades sóc capaç de convertir aquest missatge en paraules; en altres ocasions sento que expressar-lo es despullar-se excessivament i malgrat que el blog es digui nuesa literària, no sóc capaç de començar a escriure; alguna vegada també passa que no hi ha res.

Si fa no fa, tinc a dins el mateix que té tothom. Escriure és una manera d'ordenar el que sento i de desxifrar el seu significat. Escric per entendre-ho. Quan començo a escriure-ho, encara no ho entenc del tot.

Diuen que el més sincer de tot el que tenim són els sentiments; i per això quasi sempre començo per aquí. Una obsessió que em persegueix quan escric és la sinceritat. Em puc equivocar, però el que escric ho escric perquè crec que és cert, i ho és absolutament quan em refereixo al que sento, al que penso, al que visc. I ho escric amb la secreta esperança que ningú del meu temps ho llegeixi. Agraeixo, com no, les lectures; però escriuria igual si ningú no em llegís. De fet, durant un temps, al principi de tot, el meu blog va ser privat, i només el llegia jo. Va arribar un dia, ja fa més de vuit anys, en què vaig pensar que fóra bo permetre que qui volgués el pogués llegir, i agraeixo amb una certa vergonya les lectures, intentant no ferir els qui no pensen com jo. 

Ara mateix, mentre escric això, veig un cel preciós, unes boires negres com la gola d'un llop que amenacen una tempesta descomunal, i tot plegat em sembla bellíssim. Potser a Barcelona ja plou. 

També penso, ara mateix, en tota la gent que hi ha sota d'aquest cel; milions de persones. Cadascuna amb una vida única; cada vida amb esperances, pors, il·lusions, mitologies, creences, dubtes, amors, egoismes, enveges, lluita sorda contra la mort, afany per sobreviure. 

Tots som, si fa no fa, iguals; ens diferenciem pel cos que ens ha tocat, per l'educació i les experiències que hem rebut, per l'epigenètica; ens diferenciem també, encara que molt poc, per la genètica. Però  banda dels factors incontrolables que ens situen en vides tan diferents els uns dels altres, som, cadascú, una consciència que lluita per a ser feliç, per a existir i per a fer existir els seus, potser algú per a assolir una eternitat que sap que és una mena de quimera, o en tot cas un misteri. De fet, tot el que tenim és vida, quan no la tinguem, no experimentarem el no tenir-la, perquè serem morts. Per tant, en aquest sentit, segur que el que hi ha i hi haurà en nosaltres sempre, serà vida en tot moment; si algun dia aquesta vida no hi fos, probablement nosaltres ja no seríem, i per tant no existirà en nosaltres això que temem i que s'anomena mort.

I vers aquests milions de persones que hi ha sota aquest cel a punt d'espetegar, només sóc capaç de sentir amor. No ho confongueu amb desig, parlo d'amor; és quelcom molt més individual i asserenant. Asserenant, perquè l'amor no mena a la necessitat de proximitat ni de possessió. L'amor no em fa necessitar estar a prop de qui estimo, en tinc prou amb saber que qui estimo està bé; la qual cosa, parlant de milions de persones, sóc conscient que no és certa. Hi ha qui no està bé. Hi ha qui no se sent bé. El dolor persegueix tota mena de persones i agafa milions de formes diferents. El dolor físic ens fereix, però no ens erosiona. El dolor moral no ens deixa viure. El dolor psicològic ens anul·la. El dolor culpable, el dolor del qual en som responsables, ens derrota; i ens abandonen les forces. No he experimentat mai un dolor culpable gaire gran; en part gràcies a l'atzar, i en part perquè per a fer grans maleses cal tenir unes capacitats especials que potser no tinc. Però l'empatia és una qualitat sovint no merescuda que ens fa sentir el dolor dels altres; per a ser més exactes, un bri del dolor dels altres. Però aquest bri de vegades és massa gros. Als qui tenim l'afició d'escriure, l'empatia ens ajuda a poder explicar històries que no hem viscut, però que hem sentit, des de dins dels altres. Hi ha gent que no m'entén quan els dic que ho passo malament pel sofriment que deu estar passant la Cristina de Borbon, i sobretot la seva família; però cada vegada que la veig per la tele, sento dolor. I també em passa, i encara amb més força, amb els qui perden el pis per causa dels bancs i de les mentides. Si un corrupte és la causa directe de milions de sofriments, sento dolor no només pel sofriment dels milions de persones que passen necessitat, sinó pel sofriment del corrupte condemnat i de la seva família. Sóc idiota? Sí. Ho reconec. Però ja he dit que en aquest blog només puc escriure el que amb sinceritat sento; sigui una idiotesa o no. En el fons, sé que no és una idiotesa, perquè qui fa mal, es fa més mal a si mateix que a les persones que pateixen el mal que fa. En conseqüència, considero justificat sentir dolor pel mal que es fa a si mateix el qui fa mal. La única manera de vèncer el mal és declarant-li la guerra d'una manera absoluta; això és... no alegrant-se de cap mal, ni tan sols del que pateixen els qui fan mal a causa de fer-lo. No estic pas demanant la supressió del sistema judicial; no sabríem com viure sense ell, no som capaços de construir societats sense normes i càstigs. El que reivindico és el dret a exercir, i si escau a sentir amor, pels qui fan el mal; i parlo d'amor, que no de desig. La derrota del mal és desterrar-lo del tot del nostre desig, i acceptar, amb l'aversió que provoca el que és dolent, el sofriment que pateixen els culpables a causa del seu propi sofriment. El mal és l'antítesi de qualsevol ésser humà; fins i tot el mal que és l'instrument d'un càstig. La justícia humana és un instrument i prou, no equilibra el mal; l'incrementa amb la sanció, perquè no sap com arreglar la societat sense fer-ho així. La justícia humana no és una mena d'esperit invisible que purifica els crims i els criminals; és un mètode fred i asèptic, un engranatge, una màquina, les urpes d'un lleó que es defensa, la mossegada d'un tigre que protegeix el seu grup i el seu territori. 

Les societats necessiten les lleis, però si només tenen lleis són màquines de ferro i prou. L'enriquiment humà dels pobles no se suporta damunt de les lleis, malgrat que hi hagin de ser, sinó damunt de la cultura, de l'art, de la llibertat, de la fraternitat entre els éssers humans. Una de les principals causes del mal, del crim, és la manca de fraternitat entre les persones. Molta gent viu assedegada de tendresa, d'acceptació, de relació humana constructiva, a causa del lloc on viu, de la família que li ha tocat o que no li ha tocat, del crim dels altres, de la por, de la pobresa, de la violència... i aquesta set es transforma en mal. Les societats que tenen por de la llibertat, acaben per renunciar a la llibertat, substituint-la per normes que l'ofeguen, i que retallen el blat i les males herbes sense distincions a causa de la por. La por fossilitza el creixement dels pobles i acaba sent la causa de violències reincidents, que engendren més normes, i que frenen els pobles. La repressió, de manera general i acceptant honroses excepcions, engendra persones que anhelen tan obsessivament la llibertat, que l'acaben exercint en el mal en comptes de viure-la en el respecte a les vides i als sentiments dels altres. La por a la llibertat deslliga la repressió de les societats i acaba multiplicant el mal que pretenia combatre. 

Torno a mirar el cel, i veig que al final no ha plogut. S'ha fet de nit, i com és habitual, he acabat escrivint idees que no havia planificat. Hi ha dies que estic més trist, passa de vegades. Però arriba la primavera, i el sol, damunt del mar, és una píndola més eficaç que qualsevol medicament. La pau és allò que tenim a dins quan som conscients que sabem cap a on volem anar, i quan volem anar-hi. L'existència val la pena. Agraeixo l'existència. Agraeixo les persones. Agraeixo la vida.  

Creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos.

Sovint la gent des de fora actuen com si tot hagués de girar al voltant d'ells, i no s'adonen que cadascú és una vida diferent, i que de vegades aquesta vida és absorbent, trepidant, exigent, desafiant... Molts vivim conscients que vivim per uns altres, pels fills, pel seu futur, que es construeix al present. Per a construir un futur per als nostres fills, necessitem convertir el present en una finalitat en si mateix, i donar-los, a cada instant, el millor. I el millor a cops és vinagre i a cops mel. I la vida se'ns omple de responsabilitats, d'horaris comprimits, de viatges amunt i avall, i tot ho fem de gust; res de tot això no és una creu, tot és un plaer, tot és emocionant; però ens demana temps, ens obliga a dir que no a moltes altres coses, sovint ens obliga a triar a qui hem de decebre, a qui hem de dir que no, que no podem, que hem de marxar, que vivim pels fills, que per ells hem d'estar bé, i que per ells hem d'estar contents; i no només fer-ho veure, sinó estar contents de debò. No ens podem permetre el luxe de queixar-nos, de fer llàstima, de buscar ser el centre d'atenció de les seves preocupacions; els nostres fills no han de tenir preocupacions, i menys les nostres. Els nostres fills han de tenir ocupacions. Han d'abraçar la responsabilitat de les seves accions no pas com un pes, ni com una creu, ni com un repte que els espanta, sinó més aviat com una proposta que els il·lusiona, que els demana molt esforç, però que els il·lusiona i que ells trien amb llibertat.

I dic tot això, perquè la gent que viu fora de les nostres vides sovint no entenen la voràgine, la trepidació, la rapidesa, o la lentitud que necessitem i que en conseqüència ens mou a dir no a moltes coses, perquè la nostra vida és nostra, i la donem a qui creiem que hem de donar-la, i ho hem de fer amb optimisme i contents, perquè sinó la nostra donació seria un gest d'egoisme esfereïdor.

Res val més que els fills. Ni les ambicions professionals. Ni les obsessions personals. Ni els hobbies. Ni les missions salvífiques. Ni l'activisme del tipus que sigui. La donació pels fills gairebé sempre és discreta, no ens aplaudeixen per realitzar-la, i no ens ho agraeix ni ens ho agrairà mai ningú; ni tan sols els fills. No ho fem perquè ens ho agraeixin, ho fem perquè és el nostre deure. Els hem fet venir nosaltres, no van escollir venir ells; nosaltres els hem fet aparèixer en un món que des que neixen intenta posseir-los i ofegar la seva llibertat i la seva creativitat. Nosaltres hem volgut que existissin en un món que funciona sovint amb la llei del més fort, o del més ric, o del més poderós; i ho hem fet perquè hem cregut que ells, en aquest món, podran ser feliços; però els hem d'ajudar per tal que per si mateixos trobin el camí de les seves existències. Som responsables de la seva educació, de la seva supervivència física i psíquica. Som responsables d'intentar ajudar-los perquè un dia puguin marxar i volar sols. Els eduquem perquè marxin, perquè s'allunyin de nosaltres, perquè construeixin les seves vides, que són seves i no nostres. Perquè treballin les seves opinions, madurin els seus valors i siguin persones humanes empàtiques i honestes. I el millor que els podem donar, més que paraules, més que diners, més fins i tot que estudis, roba, medalles i prestigi... el millor que els podem donar és seguretat, seguretat a les nostres mirades de pares i mares, seguretat en la bondat de l'existència, seguretat en el futur, seguretat en la felicitat que és possible i que nosaltres, enmig de totes les tempestes que intenten contradir-nos i enfonsar-nos, vivim intensament. El més gran que podem regalar als nostres fills és la realitat d'uns pares feliços, optimistes, segurs, respectuosos de la seva llibertat, tolerants amb els errors que ells han de cometre per a poder aprendre, i satisfets no pas del que seran els nostres fills un dia sinó del que ja són; ells ja són algú; ells són una realitat gran, enorme, immensa, infinita... no necessiten ser res més. El que aconsegueixin els facilitarà i enriquirà la vida, però ells ja són immensos ara, i els ho hem de dir, perquè necessiten saber-ho en un món que els intentarà esclafar per a poder treure'n una utilitat pragmàtica. 

El pragmatisme, l'utilitarisme del món tal com és, treballa en contra de la idea que els nostres fills ja són immensos. La societat, la selecció natural, la fúria de la matèria, els vol, ens vol a tots, insatisfets i descontents per tal  que conquerim nous territoris cercant una felicitat que ens fan creure que no tenim i perquè esdevinguem peons de la seva fam de riqueses materials. Però nosaltres som més que la brutalitat natural, som la finalitat de l'univers; qualsevol consciència que aparegui a l'univers, no només els humans, som la finalitat de tot, no pas graons, ni instruments, i creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos, que tenim una dignitat il·limitada, i que som lliures per a viure la nostra vida com desitgem.      

.

.

.

.

.

.

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Sobre alguns aspectes de l'educació. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes

Tanta preocupació pel sistema... I la persona? 

Tanta pressa a produir, aquest any més que el passat. Per què? 

Tants minuts perduts, i hores, i dies... sense asseure'ns amb els nostres a no fer res, res més que ser-hi, xerrar, veure una pel·lícula, parlar, cantar, dormir, córrer... 

El temps que dediquem a produir per a enriquir el feix de corporacions que dominen el món és un temps perdut de la nostra vida, un temps en el qual ens han convençut que som un instrument, un mitjà, un graó... i no som res d'això. 

Som una finalitat, som la raó de ser de l'univers. Cada persona és la raó de ser de l'univers. I si això que acabo d'escriure no fos objectivament cert, sí que hauria de ser objectivament pres com a cert per un Homo sapiens, per una persona. És lícit i necessari que per a qualsevol persona sigui lícit i convenient i obligatori considerar qualsevol altra persona com una finalitat, com una realitat digna de ser estimada, respectada, valorada. 

No hi ha superiors ni inferiors. No hi ha ningú que de manera natural estigui predestinat a manar. No hi ha ningú que tingui dret a parlar en un to que faci suposar que és superior, que mana, o que només ell o ella pot ensenyar alguna cosa als altres i no a l'inrevés. Només pot ser un bon mestre aquell que es dirigeix als seus alumnes sense un to paternalista; cal evitar els gests inconscients i subtils de convicció de superioritat no confessada, però exhibida amb els silencis, les mirades, el que es diu i el que no es diu, i sobretot el "com" es diu. Tan negatiu és l'autoritarisme com el maternalisme o el paternalisme que amaguen la convicció per part del mestre del fet que en sap més i que pot més. 

Paradoxalment, és fals que els mestres, de manera general, en sàpiguen més. En saben més, en alguns aspectes del coneixement; però en saben menys que l'alumne en molts d'altres, i d'això el mestre n'ha de ser conscient, perquè li pot servir per a no considerar-se superior, ni com a persona, ni pel que sap, ni per la posició, ni per a res. La manera de dirigir-se a l'alumne ha de ser horitzontal; ni des de dalt, ni des de baix. L'exercici concret de l'autoritat mitjançant l'enuig, el crit, el reny, el càstig... és un fracàs, i ha de ser excepcional. Les estratègies han d'orientar-se vers l'art de convertir allò que podria ser insuls en màgic, allò que podria ser avorrit, en apassionant, allò que podria ser teòric i utòpic, en experimental i real. Que és difícil? Ningú no ha dit que no ho sigui. Però quan existeix la intenció per part del mestre de convertir en or tot allò que toca, amb el temps, la tasca no és mai difícil, mes aviat és fàcil i espontània, o bé impossible si existeix algun impediment insalvable, que de vegades hi són.

És absurd començar una classe si no hi ha silenci, un silenci actiu, hipnòtic, escènic i expectant. És absurd continuar-la si no hi ha silenci. És absurd cridar si algun mestre ha comès l'error de començar la classe sense silenci, i d'allargar l'esperpent de la dispersió durant més de deu  o vint minuts. És difícil que hi hagi silenci si el mestre desperta animadversió. És impossible que no la desperti si no estima els alumnes. És difícil que no la desperti si confon estimar els alumnes amb ser carrincló, sensibler o formalista. L'amor que no és una disfressa de l'egoisme és invisible a curta distància, auster, i immaterial. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes, les quals trencarien el pla d'igualtat que cal i el respecte manifest a la dignitat de l'alumne que també cal en tot moment. La llàstima és enemiga de l'amor que no vulgui ser una disfressa de la recerca inconscient d'un mateix. Només quan l'amor adquireix aquesta profunditat es pot aconseguir trencar la hipotètica animadversió que qualsevol persona instintivament tendeix a sentir vers aquell o aquella que el sistema situa pel damunt. Per aconseguir el silenci expectant cal trencar abans l'animadversió instintiva; i aquest trencament és espontani quan l'amor invisible a curta distància hi és prèviament. 

Cada mestre ha de pensar la manera com aquest amor invisible i ocult, secret i immaterial, ha de néixer; però l'amor és un misteri que no controlem del tot. Neix de les profunditats de la ment, conseqüència d'una informació genètica que ha revolucionat la història de la vida. La capacitat de sentir el mateix que sent qui tenim al davant, i sobretot de valorar-ho com si fos nostre, és un fenotip que ha permès l'existència de les persones; és una qualitat de la ment que no sabem del tot si tornaria a brollar cas que alguna altra ment en el univers evolucioni als nivells amb què ha evolucionat en el gènere Homo. Aquest fenotip ens permet evidenciar allò que anomenem maldat i que existeix només perquè existeix aquest fenotip dins nostre. Si no hi hagués humans, cap violència, de cap bèstia damunt de cap altra bèstia no es podria anomenar maldat. La humanitat, amb la seva capacitat de valorar com si fos propi el que l'altre sent, és la que obre les portes a l'autocrítica de la naturalesa vers ella mateixa, quan evidencia les injustícies amb les quals la pròpia naturalesa maleeix els qui neixen en unes condicions doloroses, feixugues, inferiors. L'amor, que existeix gràcies a una informació genètica, no eixiria si no es retroalimentés amb l'educació, la qual compleix el paper de transmetre els valors i els aprenentatges que el mateix amor atorga.

Com escrivia més amunt, cal que els mestres trobem aquest amor dins les profunditats de la ment; en aquestes profunditats hi habita l'univers sencer, la percepció de vulnerabilitat que tots tenim en arribar. No hem escollit existir, no hem demanat néixer, en conseqüència és d'arrel injusta néixer vulnerables i mancats de tot i que algú ens esclafi amb una autoritat que s'enutja perquè no fem millor les coses; no les fem millor perquè en el moment en què les fem tot confabula perquè no les fem millor. Si no nasquéssim febles, ignorants, mancats del mínim, no caldrien els mestres, ni les escoles, ni els metges, i potser no hagués ni tan sols aparegut el fenotip de l'empatia, perquè no hauria estat un avantatge evolutiu. Tots som iguals, per això són tan inadequades i negatives la llàstima, la compassió manifesta, l'autoritarisme, la convicció de superioritat del tipus que sigui, la imposició, els privilegis estipulats per drets i lleis heretades que no es discuteixen, la propietat privada sense limitacions, l'obligació de retornar els deutes per damunt del dret a una vida digna, els crits, els insults, les generalitzacions, els prejudicis, els preconceptes, les ridiculitzacions, la indiferència sense limitacions...

Existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l

Trobaràs, fill meu, persones, que et jutjaran per com et vesteixes, i es pensaran que tenen raó; no t'enfadis amb elles, pateixen una disminució intel·lectual conseqüència d'una mala educació; tampoc no els ho diguis, perquè elles no s'adonen del seu problema, i no ho acceptarien; se sentirien ofeses i es revoltarien contra tu. Són persones orgulloses, algunes amb títols universitaris, i al seu inconscient, al de cadascuna d'elles, li dol qualsevol evidència de la seva disminució. El seu conscient, el de cadascuna d'elles, ho resol fent cas a les pulsions que els menen al menyspreu vers els qui amb l'opinió, o amb l'exemple, fan evident la seva tara. Respecta-les i estima-les com a éssers humans que són, mereixedors de tot l'afecte que la seva dignitat implica, i no t'esforcis gaire a convèncer-los; si més no, amb la paraula, perquè l'orgull no els permet entendre res.

Trobaràs persones que et jutjaran pel cognom, per la nacionalitat, per la raça, per la família a la qual pertanys o a la qual no pertanys. Són individus enduts per l'instint animal tribal, fidels a una natura injusta en molts aspectes, que en fa néixer uns amb paràlisi cerebral, d'altres cecs, la majoria sans, alguns amb la ment alentida o adormida, uns molt febles, d'altres molt forts, uns en un entorn ric i acollidor, i d'altres al ventre d'una heroïnòmana que viu en un barri marginal i que no té feina ni ningú que l'estimi de debò. Algunes d'aquestes persones que accepten com a lògic aquest gest de la natura de fer-nos a uns afortunats i a d'altres desgraciats, arribaran a dir bestieses, sorgides de les cavil·lacions onanistes espirituoses de la majoria de religions i de les seves teologies inventades i ficcionades per ments profundament mal educades, i diran que els fills que neixen malament són el càstig de déu als seus pares pecadors, o una benedicció de déu per a poder carregar una creu, o que els qui neixen reis ho són per voluntat de déu, o que els qui són descendents d'un nazi és lògic que siguin menyspreats pel seu cognom, o que determinades races són més lletges que d'altres, o menys capaces, o qualsevol bestiesa que dogmatitzi sobre la ineluctable influència del fet de com i on naixem damunt dels nostres drets. No han pensat que també és natural el nostre crit interior de rebel·lió que ens mou a lluitar per una organització social justa a on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta ràbia, aquesta lluita, és també fruit d'aquesta natura de la qual en Lluís Llach, molt encertadament, va dir no fa pas gaire, que només acabats de néixer ja hauríem de dur als tribunals.

Trobaràs persones que consideraran lògic obligar-te a estudiar llengües mortes i que alhora estan disposades a permetre't sortir del teu període educatiu sense haver sentit a parlar de Carl Sagan, o que consideren  com a cultura irrenunciable allò que ningú ja no parla i que en canvi menyspreen, o fins i tot ridiculitzen, les actituds davant del procés d'aprenentatge de la natura d'éssers humans com Carl Sagan, Scrhödinger, Stephen Hawking, Planck, Konrad Lorentz, Darwin, Tesla, i tants d'altres. Alguns diuen que això passa perquè la política la dirigeixen no pas els més savis, sinó els que tenen els colzes més endurits, els d'ego més pujat, que majoritàriament han sorgit d'aquesta educació caníbal; caníbal en el sentit que s'alimenta no pas de la realitat, sinó de la interpretació i sovint de la ficció sobre la realitat que els egòlatres dominadors del món del coneixement han elaborat com a material educatiu a totes les èpoques. Sovint l'educació no aprèn el funcionament de la realitat sinó la deformitat narrada i dogmatitzada pels qui tradicionalment i al llarg dels segles han vist la ciència com un enemic de tot el que és humà. Els educadors caníbals han confós humanisme amb antropocentrisme i amb antropomorfisme; i els humans no som el centre de la realitat, existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l, d'estudiar un miratge, si ens dediquem a enamorar-nos de les formes que confonem amb el tot i que entronitzem, i acabem ignorant el contingut de la realitat.

Ves una nit al bosc, mira amunt, respira l'aire de la muntanya, i contempla els estels enmig del buit. Som com la brillantor d'un bri d'escuma a la cresta d'una onada. El bri se sosté un instant que per a nosaltres dura una vida. Allò que som és aquest univers estelat, la nostra ment que el comprèn, i la cançó que entonem mentre ens acceptem com som, i mentre acceptem els altres com són i com desitgen ser.   

.

.

.

.

Paradoxes

By Kmarinas86 - http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Olber%27s_Paradox_-_All_Points.gif, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2949765

He vist un lliberal executar un intolerant, i un intolerant respectar un bohemi. 
He vist un defensor dels drets dels treballadors del seu gremi esclafant aquells que el seu inconscient considera inferiors. 
He vist un que es proclama tothora defensor de la llibertat censurar algú perquè ha dit no sé què, o per què ha escrit no se "quantus", o per què s'ha oblidat de dir "companys i companyes" i ha dit només "companys", o perquè ha dit "caca" davant del seu fill. 
He vist una defensora dels drets de la dona, maltractar un home fins a fer-lo tornar boig, i he vist un defensor dels drets de les persones menysprear una dona pel fet de ser dona. 
He vist un pobre al qui algú li donava una moneda i no se la gastava en vi. 
He vist algú que s'ha fet ric de cop, i que no és un cregut, ni un pedant, i ni tan sols té molts fums. 
He vist un andalús gens exagerat i un català gens garrepa. 
He conegut un madrileny independentista català, i un català més espanyolista que Franco. 
He vist un "progre" enutjar-se amb els seus alumnes perquè són massa reivindicatius, i un "carca" escoltant Manu Chao. 
He vist un defensor dels animals maltractar una persona, i un activista dels drets humans donar una puntada de peu a un gos. 
He vist un infant més vell que jo, i un ancià més jove que jo. 
He vist algú  parlant amb sentiment dels morts de Gernika, i a aquesta mateix persona demanant que es tanquin les portes als qui venen refugiats de la guerra de Síria. 
He escoltat un comunista ateu parlar de les excel·lències humanes d'un capellà, i a aquest mateix capellà criticar i  malparlar del comunista només perquè era comunista i ateu. 
He vist un hippy copejar la seva dona perquè havia mirat un altre home, i un senyor de missa, tradicional i antiquat, abraçar la seva dona tot i saber que ella tenia un amant. 
He vist un creient tenir por de la mort, i un ateu rebent-la amb serenor. 
He conegut un ateu amb una profunda espiritualitat, i un creient molt superficial i cruel. He vist un pobre feliç, i un ric que de tanta amargor s'ha acabat suïcidant. 
He vist una guerra amb sis milions de morts, de la qual ningú no parla, i una discussió, sobre a on s'han d'asseure els polítics, en boca de tothom, en el mateix moment en què succeeix aquesta guerra. 
He vist milers de morts diàriament en atemptats terroristes a l'Àfrica, o a l'Àsia, dels quals cap diari no se'n feia gairebé ressò, i he vist aturar-se el món quan els morts eren dos o tres, si eren d'aquí. He escoltat anomenar "descobriment" a la conquesta i destrucció de milers de cultures, i he sentit anomenar "incultura" al fet de parlar i fer servir una llengua minoritària. 
He vist activistes contra la pena de mort matant els qui  no pensen com ells, i a defensors de la pena de mort incapaços de signar cap sentència. 
He vist antifeixistes imposant una idea per la força i amb violència, i premis Nobel de la pau ordenant l'execució d'una persona. 
He vist països defensors de la democràcia llançar bombes atòmiques damunt de poblacions, i he vist països negar l'entrada a refugiats que fugien d'una guerra en la qual s'utilitzaven les armes que aquests països fabricaven i venien. 
He vist una empresa fer negoci  amb un gas que matava milions de persones, i a aquesta mateixa empresa fer negoci amb un detergent que protegia dels graffiti els monuments alçats en memòria dels milions de persones assassinades. 

Per tot  això, només m'importa una cosa, respectar la gent pensin com pensin, i lluitar pels fets i no pels colors ni per les etiquetes. Respectar la gent, facin el que facin, mentre allò que facin no faci mal ningú. I descobrir que la majoria del que la gent fa amb llibertat, no fa mal ningú. Esborrar els prejudicis, els preconeixements, els preconceptes, les prevaloracions, i no empassar-me cap lògica que em donin ja pensada, ni cap fe que em regalin ja feta, ni cap opinió que em suposin indiscutible, ni menjar-me cap truita de patates mastegada.

M'atorgo el dret de canviar d'opinió quan em vingui de gust, i de no ser fidel a cap idea, sinó a l'actitud de canviar-les quan les descobreixo errades.

I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

.

.