Walkabout

.

Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius. I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.

Us presento la meva parenta.

.

.Fa dos anys i mig vaig anar a veure una parenta que viu al parc zoològic de Cabarceno. Oi que ens assemblem? Ja ho diuen. Compartim més del 97% dels gens.

A la pobra xicota la tenen empresonada, juntament amb tot el seu parentiu. Ella ho porta bastant bé, és força altiva. De vegades es fa la ximple per arreplegar alguna crispeta dels turistes que es pensen que ella és la mona i ells no. Si sabessin! Si es veiessin amb els ulls de la meva parenta. Si es veiessin amb els meus ulls.

El fet és que els turistes (i jo en vaig ser un d'ells si no no m'haurien deixat apropar-me a la parenta) són cecs. L'antropocentrisme els impedeix veure que tots els éssers som, si fa no fa, similars; que no hem triat què o qui som. Que tots els éssers afirmem que el món es divideix en “el animals i nosaltres”. I que nosaltres som el centre de tot: les persones, els homes, els bons, els parents, el grup, la tribu.

La meva parenta, sense anar més lluny, està convençuda que els “humans savis”, altrament dits “Homo sapiens”, som una espècie que està al seu servei: que alimenta la seva espècie, que li cura les malalties, que adora els seus congèners (es fa fotos amb ells i els regala crispetes). Per molt que li he insistit que viu empresonada, ella tossuda que no, que jo pertanyo a una casta que es dedica a servir-la. Som així, els éssers que sabem que som; què hi farem!

.

Tarragona m'esborrona

.

M'agrada dir que la felicitat no és un viatge a Bali, a Patagònia o a Nova Zelanda; potser per això ahir diumenge vàrem anar a Tarragona; només per a veure Tarragona, per a sentir Tarragona: la llum, el mar, el groc saur de les pedres, la densitat de les copes dels arbres, la lentitud d'uns instants de diumenge, sense mòbil ni rellotge. L'hotel Imperial Tarraco, escenari del meu últim i estimat relat inèdit, encara no premiat.

El dia va acompanyar. Més llum, impossible. El mar, brau. El temps es va asseure a reposar. La meva família esdevingué l'únic; ni passat ni futur. L'ara manà. L'ara ho fou tot. Els instants viscuts en un ara etern, mai no es perden; i tal vegada siguin els únics instants viscuts, el valor dels quals justifica tota una vida, tota una existència.

A la tarda ens vàrem acostar al bosc de la Marquesa. Gràcies marquesa. Gràcies senyora per preservar aquest bosc lliure dels especuladors que volen fer calers amb la destrucció del paisatge. Gràcies per no deixar-vos seduir pels diners, ni que us hagin dit boja; benaurats bojos que permeten que tanta bellesa existeixi. La Waikiki us està agraïda. Calabechs us adora. Els pins, amb la seva remor, proclamen el vostre nom eternament. La dolça llagosta dels migdies d'estiu abilla la xardor del paradís. Un grapat de famílies enamorades de la natura més indòmita us deuen moltes hores de felicitat (és a dir d'instants que valen per ells mateixos i no pel que produiran).

I aquí, més amunt, unes quantes imatges de Tarragona, del bosc de la Marquesa, de Calabechs, de la mar entre els arbres, de la vida...

(Podeu fer servir al vostre gust les imatges d'aquest post, ja que les he fetes jo; sempre que no les feu servir per guanyar diners o per fer mal)

.

Lliçons d'última hora.

.

.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.
-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere. La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.
-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada. L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.
-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.
El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.

El poeta que estava enfadat amb el món.

.

Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.

P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!

.

Saludo els ocupes del meu cos.

.

Amb ocupes al cos. Sí. Això mateix.
Un ésser viu, cosí dels de la foto, ha pres possessió dels meus bronquis. No el culpo. Ell lluita per sobreviure, com fa l'Homo sapiens damunt del planeta Terra. Ell intenta alimentar els seus fills i el seu món. Ell lluita per la vida, com tot en aquesta estranya existència que compartim.
Saludo els meus ocupes particulars; em sap greu, però tenen els dies comptats; un antibiòtic cruel i efectiu està començant a exterminar les seves colònies, la vida és així, i em sap greu, de debò.
Sigui com sigui, bacteris, rebeu una abraçada i una salutació d'algú que us extermina per necessitats existencials, i que es rebela contra aquesta absurda tendència que l'existència ens imposa de competir els uns contra els altres per a sobreviure. Intueixo que si aquesta lluita a mort és necessària, i si existir és bo, aleshores la mort no pot ser dolenta.
Què en penseu?
.

82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.

Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.

http://jmtibau.blogspot.com/2008/11/82-joc-literari.html

.