Lliçons d'última hora.

.

.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.
-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere. La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.
-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada. L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.
-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.
El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.