La punta dels icebergs de plàstic

 Imatges d'Hondarribia

Va bé saber que en algun racó existeix la bellesa dels contes, la pedra amarada de vida que regala el verd a la grisor del món; la reixa daurada; el pom argentí; el cedre immens que dibuixa sil·luctes fantasmagòrics en un parterre dissenyat per una harmonia eterna. Va bé adonar-nos que els poemes romàntics tenen un indret a on convertir-se en matèria; allà on es troben els fantasmes que s'entesten a continuar creient que la bellesa pot brollar de la humanitat, com de qualsevol altra fura natural. Va bé descobrir que l'elegància va de la mà de la llibertat, ben arran d'on les onades retrunyen esquitxant cossos completament nus, més bells encara que les estàtues gregues cobertes de molsa. Fa una mica de pena evidenciar la ceguesa imperant que es manifesta en una indiferència absoluta davant aquests guspireigs de bellesa infinita. Els fantasmes, els esperits, els poetes romàntics, els herois, els nus gloriosos, la humanitat eterna... resta invisible a tants que es fixen en la punta d'un iceberg de plàstic (que no és tan fred).

La llum del sol, reflectida amb diferents colors damunt de tota aquesta creació, ens diu que l'existència continua tenint esperança en la humanitat, que creu en la nostra consciència, que la bellesa que pocs perceben serà l'última paraula de tot. Enmig dels lladrucs dels violents, dels orbs, dels buits, s'escolen aromes vencedors de bellesa i vida, amaren els immensos espais de l'existència, i són més poderosos que el mal i que la mort; ells perduraran quan els lladrucs esdevindran silenci; s'esvairan com les ombres amb la llum del Sol.

La matèria combat per assolir la matèria; però la matèria un dia s'esfondrarà i descobrirem que només hi ha sensacions a la consciència, reflexos d'un ordre majestuós i ple d'amor. El botí dels combatents dependrà del que siguin capaços de copsar.

El triomf momentani del violent és el d'escampar la filosofia de la por a tots els àmbits; la por dins la llei, la por dins l'educació, la por dins la sexualitat, la por a les relacions entre les persones, la por dins de qualsevol creença. No permeteu que ensinistrin la llibertat com si fos un animal perillós; no permeteu que l'encadenin a la uniformitat, a l'imperi d'un gust per damunt dels altres; no tolereu que la bellesa continuï essent esclava i proscrita, que continuï segrestada per una única visió de l'harmonia. No permeteu que la llibertat es deslligui de l'amor, ni que l'amor es deslligui de la llibertat; són el mateix. 

Som magdalenes crues, sense coure.

Som com un pastis poc cuit; com un brioix a mig fer, com un “quasi sóc allò que crec que sóc”. Tan bells com són els guspireigs de sol damunt la mar a la riba de la Cala Fonda. Tan impactant com apareix la volta del cel esbandit al capdamunt d'un pic nevat enllà del qual només hi ha infinit. Tan brutal com és existir. Nosaltres, micos creguts; estem a mig fer; i no en tenim la culpa.

Avui he vist una altra ximpanzé, dins d'un cotxe, escridassant, com a bona ximpanzé, el senyor del cotxe del davant per no se sap ben bé què. La ximpanzé se sentia segura dins la seva carcassa de ferro i plàstic; i cridava i cridava sense humanitat. 

He vist, també, una colla de ximpanzés vestits de delinqüents (tern i corbata com el Millet, com el Díaz Ferran, com tants...), que des dels seus despatxos de Madrid en comptes d'oferir les mans esteses, o el diàleg, o la raó, o la lògica, o l'intercanvi de visions... per a tractar el tema d'un poble que vol opinar sobre el seu futur, es dediquen a amenaçar amb inhabilitar el líder d'aquest poble, menyspreant els vots, la democràcia i el dret a decidir. Els mateixos micos que van fent amen als alemanys quan es tracta de prioritzar el retorn d'un deute que el poble no ha contret però que ha de pagar per davant de les necessitats de sanitat o d'educació. 

Som, definitivament, magdalenes crues; sense coure. Ens falta temps de cocció; per això ens matem, ens torturem, ens destruïm, ens odiem. Per això, de tant en tant, deslliguem el monstre que duem a dins i actuem com a diables, dibuixant escenaris de guerra i de menyspreu que converteixen la terra en infern i les persones en éssers pitjors que els animals salvatges.

Tenim a les mans ser alguna cosa més; potser el gruix dels Homo sapiens de moment no pot, però els individus sí; els individus podem ser allò que ens creiem que som: humans. És a les nostres mans; ni que només sigui per a demostrar que ho podem ser. 

Feu bé fins i tot allò que ningú mai no sabrà que feu bé, i sereu humans. Prioritzeu la bondat per damunt de la perfecció. Gaudiu de la bellesa dels guspireigs del sol damunt la mar a la riba de la Cala Fonda. Cregueu en la bondat i en la bellesa de la vida encara que els animals sapiens s'entestin a desdir-vos-en. No jutgeu ningú; fan el que poden; no són culpables de tenir el “voler” malalt. No saben què són; no saben com val el que són. No saben com n'és de miraculós “ser”. És més increïble el fet de ser que el fet que hi hagi déu; i en canvi molts creuen en déu i no s'adonen de com n'és d'increïble ser.

Cal protegir-nos dels genocides sapiens que dormen al cor de tots i que poden despertar quan el seu ego, el seu xovinisme, la seva violència latent sigui esperonada a esclafar, a destruir. Encara no són humans, i no se n'adonen.

El "voler" necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat.

La tardor s'acaba. Les estacions són tan relativament breus com la vida humana. Tres mesos semblen llargs períodes que al capdavall passen i deixen de ser. Un instant és, i ja no és. La mateixa bellesa es canvia de vestit. Ara plou aigua, i el vent fa olor d'ozó, flaire de carrers mullats, trepitjades de dones grans que van a missa, bufada d'aire humit que arrossega fulles seques. Ara plouen fulles que entapissen Vallparadís. Tot és silenci; parlen els morts. El silenci carregat de memòria és la veu dels morts que en aquest mateix paisatge van ser tan vius com nosaltres som ara. Plou melangia de tardor al bosc de sempre; aroma de plàtan moll, de fang xop, de pedra que regalima pluja. Plou vida.

Avui he tornat a enviar una novel·la a concurs; feia temps que no passava.

L'Oriol Junqueres i el president s'han entès, i un poble es posa dempeus per reclamar el seu dret a ser consultat, a ser considerat poble i no pas un tros sense completar.

I enmig de tot, escolto la veu d'algú que diu “No és que no pugui, és que no li dóna la gana”. Però em fa l'efecte que el “voler” sovint el tenim malalt, i que ens fa el que pot. Malalt o mancat o afeblit o confús o coaccionat o mig cec. El “voler” necessita la calidesa d'una presència per a retrobar la direcció genuïna de la seva identitat. El “voler” és un òrgan feble com ho és el ronyó, el fetge, el cor... Igual com hi ha malalts del cor hi ha malalts del “voler”. Els metges del “voler” són els pares, els educadors, els qui estimen. El beuratge que atorga el do de ser lliures és l'amor. Qui és estimat, es cura el “voler”. 

Gardel, l'altre argentí del Barça.

Segons els investigadors Juan Carlos Esteban, George Galopa i Monique Ruffié, autors del llibre "El padre de Gardel", l'altre argentí del Barça, Charles Gardes, va néixer a Toulouse (França), l'11 de desembre de 1890. El seu pare, Paul Lassere, era un xicot que feia el servei militar i que, dos mesos abans de néixer el Charles, va fugir espaordit. La mare del Charles, la Bertha, es va quedar sola amb una criatura en una època en què les mares solteres, fins i tot a França, eren un estigma per a tota la família. La Bertha va haver de fugir a l'Argentina, mentre que Paul Lassere acabaria sent un lladre professional a Paris.

La Berth, a l'Argentina, va començar una nova vida amb el seu fill, que anys més tard canviaria el seu nom pel de Carlos Gardel. En Charles Gades, quan va començar la primera guerra mundial, per evitar-se d'haver d'anar a matar persones uns quants milers de quilòmetres més al nord, va marxar a l'Uruguai, i es va nacionalitzar uruguaià, ja que en aquella època ho posaven més fàcil que a l'Argentina. Es va canviar el cognom de Gardes a Gardel, i va mentir dient que havia nascut a Tacuarembó, a l'Uruguai; sempre és millor mentir que matar persones. Anys més tard, es nacionalitzaria argentí, que en realitat era el que ell era.

A la dècada dels vint, Carlos Gardel va seguir força el Barça, i va arribar a tenir una gran amistat amb alguns dels jugadors, entre ells Samitier. Va guiar i acompanyar l'equip al llarg de la gira que va dur a terme a l'agost de l'any 1928; una gira molt desafortunada per al Barça pel que fa als resultats. I fixeu-vos com anaven les coses en aquell temps: en tornar de la gira, Samitier i Castillo van ser sancionats pel mateix Barça amb no jugar al llarg d'un any sencer en considerar que havien mostrat poc interès als partits que havien disputat; sembla que la sanció no es va arribar a complir perquè el Barça els necessitava.

M'ha fet gràcia trobar aquesta informació sobre Carlos Gardel; informació que confirma que entre l'Argentina i el Barça hi ha una mena de connexió històrica que s'allarga en el temps. El més gran en el Tango, Gardel, ha donat pas al més gran en el futbol, Messi; tots dos íntimament relacionats amb el Barça. Gardel fou soci honorari del Barça, i encara avui quan el club s'acosta a l'Argentina, sempre hi ha algú que va a deixar un ram de flors a la seva tomba.

Gardel, a més, va morir molt jove en un accident aeri, al punt més àlgid de la seva carrera. El seu enterrament va ser un esdeveniment impressionant per a l'època.

I cal dir que no només fou cantant (la seva veu ha estat nomenada “patrimoni de la humanitat"), potser la força més gran de la seva creativitat rau a la composició de tangos. N'hi ha prou amb dir que “Volver” “El día que me quieras” i “Mi Buenos Aires querido” foren compostes per ell, i que representen potser l'essència més pura del Tango (sobretot "Volver"). La duresa de l'origen i la vida de Gardel demostren com el tango i la vida van íntimament lligats, i com el contrast de l'amor i l'odi, la felicitat i el dolor, el triomf i la derrota, la violència i l'afecte, la passió i el menyspreu, la mort i la vida... dibuixen un paisatge espiritual de clarobscurs impactants que converteixen el gènere en pur instint humà. A banda del ritme i de la melodia, la lletra dels tangos de Gardel és amarada d'una musicalitat i d'un ritme identitaris. En escoltar la veu de la seva mare, la Bertha, envoltada de dolor, en aquesta gravació del 1936, un any després de la mort del seu fill, s'adverteix també que l'autor va heretar, o va aprendre, aquesta musicalitat lingüística de la seva mare. Les paraules que pronuncia la Bertha, de manera espontània, gairebé tenen ritme, cadència, el verí i l'esquinçament del  dolor convertit en so:

Bibliografia:

http://gardel-es.blogspot.com.es/2011/01/la-cancion-de-la-amistad-patadura.html

http://www.lanacion.com.ar/1509532-fin-del-misterio-muestran-la-partida-de-nacimiento-de-gardel

Decàleg de Joan XXIII

1.- Sols per avui tractaré de viure exclusivament el present, sense voler resoldre tota la problemàtica de la meva vida.

2.- Sols per avui tindré la màxima cura del meu aspecte i faré créixer la meva pròpia estimació.

3.- Sols per avui seré cortès; no criticaré ningú i no pretendré disciplinar ningú més que a mi mateix.

4.- Sols per avui seré feliç, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat; no tan sols en el més enllà, sinó també en aquest món.

5.- Sols per avui dedicaré uns minuts del meu temps a una bona lectura; recordant que, així com l'aliment és necessari per a la vida del cos, també la bona lectura és necessària per a la vida de l'esperit.

6.- Sols per avui faré una bona obra i no ho diré a ningú.

7.- Sols per avui faré almenys una cosa que em costi molt de realitzar; i si em sentís ofès en els meus sentiments, procuraré que ningú se n'adoni.

8.- Sols per avui em faré un programa detallat dels meus projectes. Potser no l'arribaré a complir, però l'escriuré i el tindré present. Tot i això, evitaré caure en dues calamitats: la pressa i la indecisió.

9.- Sols per avui creuré fermament, malgrat que les circumstàncies demostrin el contrari, que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si no existís ningú més al món.

10.- Sols per avui no em deixaré endur per les pors. D'una manera especial, no tindré por de gaudir de la bellesa i de creure en la bondat.

No és excessivament difícil dur endavant aquest programa durant el dia d'avui; tal vegada defalliria si aquest propòsit fos per a tota una vida.

Aquí no ho permetrem. Concentració en defensa de la escola en català a Terrassa.

Protesta d'avui, a les sis de la tarda, a Terrassa, contra la Llei Wert, que menysprea la llengua catalana, relegant-la a la quarta posició en importància, de totes les llengües que s'estudiaran a l'educació obligatòria; apartant-la de la troncalitat, en un exercici d'invasió cultural intolerable per part d'una cultura que ni és la d'aquí, ni sembla entendre ni sentir la cultura que és d'aquí. Es repeteix la constant imposició del castellà pel poder centralista espanyol, i es fa evident que l'espanyol sempre ha estat llengua d'imposició, i que si s'ha estès no ha estat pel caràcter benigne i conciliador dels governants que l'han regit sinó per la seva fastigosa tendència a imposar només el que entenen i a menysprear el que desconeixen. A l'espanyol li fan por les cultures que no sent, les que no li són pròpies, i les humilia fins a fer-les desaparèixer. Aquí no ho permetrem. 

El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món.

Malgrat les giragonces de la història, els trets dels canons, els cops de puny a la taula dels intolerants i dels dictadors, l'estretor mental dels xovinistes culturals, la curtedat intel·lectual dels que es pensen que tot rau a unes tapes i uns vins i al “que se entienda” i al “en cristiano cojones” i al “que falta de respeto estos catalanes que hablan en catalán”... Malgrat les pistoles, malgrat els crits, malgrat el porprat dels cardenals còmplices ex-inquisidors dels cossos i inquisidors en actiu de les ments sotmeses, malgrat el "todos al suelo" i la por del "todos al suelo", malgrat les dècades de dictadura, malgrat els genocidis humans i culturals, malgrat els morts de les cunetes i de les carreteres, malgrat la punyetera crueltat de negar-se a retornar els ossos des executats als seus familiars en nom d'un oblit que ells mai no practiquen, malgrat els wertazos, les espanyolitzacions, la marginació del català, la humiliació de la cultura humana, malgrat la misèria ximpanzé (i que em perdonin els ximpanzés) que mou els "toritos bravos" a cagar-se damunt la llibertat de les persones... malgrat tot això, les persones sempre serem lliures, sempre treballarem per la llibertat, sempre ens tornarem a aixecar, sempre continuarem endavant i sempre guanyarà el poble. Els dictadors sempre seran assenyalats per la història i per la comunitat humana com a desferres humanes que van contribuir a escampar el dolor i l'esclavatge de les persones. Els intolerants sempre arrossegaran damunt la seva descendència la vergonya de la inhumanitat que van exercir, i els pobles i persones trepitjades s'alçaran una vegada i una altra, perquè les persones hem nascut per a la llibertat. 

La llibertat és la nostra vocació, la nostra missió, i no volem la vida si a la vida no som lliures. I si nosaltres morim, en vindran més darrere nostre que lluitaran per la mateixa llibertat, sagrada, divina, eterna i indestructible. El nostre déu, els qui el tenim, és el déu de la llibertat, el déu de la tolerància, el déu de la intel·ligència, de la ciència, de la cultura, de la pau, de la construcció, de la col·laboració, de la vida... I aquest déu és omnipotent. El déu fosc dels dictadors és un fals déu, un demiurg inventat per la seva ment reduïda i maleducada a través de generacions de foscor i de violència. Nosaltres creiem i adorem el déu de la llibertat. El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món. El déu que ha creat els cossos nus de les persones, la brillantor de les mirades, les onades del mar, el guspireig del sol damunt les aigües, el vent, el bosc, la nit amb els estels i l'albada amb tota la seva força regeneradora. Els feixistes només assoliran triomfs petits, ni que durin anys, perquè el déu de la llibertat els escombrarà com escombra totes les pudors i totes les epidèmies. Per això la humanitat avança, per això, diguin el que diguin anem endavant, i sempre, sempre, hi ha, i hi haurà, més llum i més amor que no pas odi.

La por sempre és pitjor que allò que es tem; és per això que quan arribi allò que temem, restarem tranquils, perquè serà menys dolent que la por; i tindrem la força de la raó i de la llibertat per a lluitar amb l'arma de la pau i de la veritat. El qui no té res a perdre és omnipotent; per això el poder del poble esclafat és omnipotent. Esclafeu-nos i sereu derrotats. L'avantatge que té aquell que ho ha perdut tot pel fet de lluitar per la justícia, és que pot continuar lliurement lluitant per la justícia, perquè ja li ho han tret tot i no tenen res més per prendre-li.