El cor del calçot està fet de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang.

Aquelarre de colors sota del Sol. Al fum, formes de pedra color de terra i cendra, amb efluvis de llum fosforescent. Boira encesa, que dins l'instant esdevé roca, muntanya eterna.

Espetecs a la llenya. Confirmació d'aquella voluntat inicial de l'energia, que vol ser i créixer, i progressar i crear... fins a convertir-se en la consciència d'un infant, que descobreix que ell existeix i que tot és bell.

Als camps, amb els arbres que regalen cirera, ametlla o oliva, la placidesa de l'existència viu al marge de les imaginacions pedants i complexes dels monos que en aquests segles dominen la Terra. La bellesa, com cada any, estén pels sembrats, pels boscos, per les terres, el seu vestit, fet de nuesa; i ho fa malgrat els qui no creuen que existeixi aquest vestit i en conseqüència no el veuen.

El terreny alça teixits d'un verd gemat, fets d'hores de Sol, d'aigua i fang. I ho fa a poc a poc, encara que a Suïssa els rellotges facin sonar l'alarma a les dotze, i encara que hi hagi qui lliuri la vida per aconseguir un món més veloç. El calçot regala el seu cor en un instant, ni que hagi crescut enmig del silenci i de la lentitud de les estacions. El cor del calçot, l'essència (els anglesos en dirien "core"), estan fets de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang; el fang que els infants saben que és una joguina i un germà. 

Els qui fa poc que s'han adonat que "són"... encara no han estat enganyats; i saben que el fang, l'aigua, el Sol, la pluja... són germans amb qui jugar i llibres a on aprendre.

Les parets del poble naveguen damunt del cel blau. Els cementiris del poble són el consol dels vius sota el mateix cel a on els que ja no hi són hi enganxaven esperances, incerteses, curiositat...

Tot d'un plegat, un rusc d'abelles a la porta d'una casa es converteix en la sessió de dos quarts de vuit, i el veïnat gaudeix amb l'espectacle real d'uns homes vestits amb les casulles blanques de sacerdots de la mel, alliberant una llar de la invasió dels petits germans, que no hi entenen sobre propietats privades. Els pobles es fan germans amb aquests instants de bromes i de curiositat, mentre el Sol que mor acarbassa les façanes, les vinyes, la terra roja... i tot reposa en el silenci.

Munts de llenya vermella esperen convertir-se de nou en l'origen de l'univers per a fer reviure la polpa dolça del calçot, que es farà carn humana, que es farà bellesa i instant. 

.
.
.
.
Imatges de Montbrió de la Marca
.
.
.
,

Necessito més anys, i me'n queden pocs. Necessito més temps per a poder aprendre més coses...

De vegades penso que necessitaria viure més anys; en tinc quaranta-cinc i estic aprenent a escriure poesia en anglès; m'il·lusiona molt, em fa sentir coses, i el que em surt m'agrada, i agrada a gent que parla anglès, i penso que és meravellós, i penso que és poc el que em queda de vida per a poder deslligar tota la poesia en anglès que sento que pot sortir de mi. No parlo de qualitat, ni molt menys, sinó de passió, de sentiment, de la verdor dels boscos, de la flaire de la sal arran del mar. 
I necessitaria més anys i més vides per a millorar l'anglès, i per aprendre a posar millor els dits quan faig els acords amb la guitarra, i per a ordenar tot el que tinc escrit i publicar-ho, com he fet amb el llibre sobre la nuesa, o amb el vent del bosc, o amb el llibre sobre educació. 
I voldria treballar de professor més del temps que em queda de vida. Voldria conèixer més persones a la meva tasca docent, i fer l'intent, utòpic i esbojarrat, de convèncer-los de l'aprenentatge més essencial: estar viu és meravellós, un privilegi, un regal, un goig... i aquest és el sentit de tot: vivim per a gaudir, per a fer gaudir. 

Voldria tenir un cos i un cervell que no es deterioressin amb els anys, i poder aprendre més i més, amb la mateixa facilitat amb què els infants aprenen les coses.

M'esgarrifa la gent que no té cor, ni capacitat de diàleg, ni respecte per les diferències, ni, sobretot... respecte per la llibertat. Voldria viure prou temps per a escriure mots que poguessin convèncer aquesta gent que el més bonic no val diners, que el que no sent una pàtria no la sent, i que el que sent una pàtria diferent la sent, i ja està. I que el que vol marxar té dret a fer-ho, i que només és nostre de debò aquell qui s'apropa perquè vol. I que si se'n va, cal deixar-lo marxar. I que si és nostre, tornarà. I que sinó torna, és perquè mai no ha estat nostre, i perquè mai no ho ha de ser.

Voldria viure més anys que els pocs que em queden per a poder cantar sense amagar-me, per a predicar que la seriositat és un fracàs, i que la manera estirada de fer, plena de protocols i de culte a la imatge, que s'estila tant per la societat dels que van disfressats de corruptes, és una manera de fer que ens allunya de la humanitat, de la tendresa, de la llibertat, del gust de passar-ho bé. 
Voldria convèncer de la idea que les persones per naturalesa no estem fetes per a tenir autoritat, ni per a sofrir-la. La nostra evolució ens mena a construir una organització social a on hi hagi diferents tasques, trenades de manera que ningú estigui per sota ni per sobre, ni en sou, ni en esforços, ni en dignitat. 
Voldria viure més anys per a banyar-me despullat a tots els mars de la Terra, per a pujar tots els cims, per a perdre temps i temps sense fer res útil, i així poder pensar i crear en la direcció en què la meva existència decideixi. 
Necessito una vida a on no estigui tot fet, a on no hi hagi descansos eterns, ni joies infinites, ni la visió beatífica d'un ésser incomprensible. Doneu-me la nit i els estels, i els crepuscles de totes les albes i de totes les postes, i el misteri que mai s'esgota, per a estimar infinitament allò que intuïm i que no entenem ni coneixem. 
Voldria sempre la imperfecció per a tenir en tot moment un espai per a millorar i per a no oblidar-me de ser tolerant i despreocupat. Necessito el desordre per a sentir-me relaxat en un entorn que accepti el meu legítim i natural desordre. Voldria ser sempre un activista en contra de la idolatria de la "fama" i de l'utilitarisme, en contra de la falsa idea que predica que la professionalitat ve definida pels diners en comptes de la professió. Voldria convèncer els escriptors del goig d'escriure per gust i no per fama o per diners; i els que canten; i els que actuen; i els que es dediquen a qualsevol tasca. Voldria que estimessin la seva tasca i no allò tan fals i tan buit que des de petits ens han ensenyat que ho és tot, i que es diu èxit i triomf, i que massa vegades identifiquem amb riqueses materials i amb una popularitat despersonalitzada i falsejada.

Necessito més anys i me'n queden molt pocs... però us asseguro que ni que demà em morís, ja m'estaria bé. Ha estat genial. Continua estant genial. No sé qui ha muntat tot això, però ni que alguna vegada hagi un servidor donat cop de punys contra una paret de ràbia i dolor, ni que m'hagi topat amb persones que no han experimentat el do de ser felices sempre, ni que hi hagi hagut moments d'ombra... la vida és, i ha estat, una mena de flor insòlita, tan bella que em quedo sense respiració. I aquesta flor pronuncia com si fos un vers, com si fos una cançó d'amor, el nom de cadascuna de les persones; de totes i cadascuna de les persones...
.
.
.  

Cole Porter al Castell de Burriac. De Cabrils al Castell de Burriac.

Si Cole Porter no és al cel, com alguns integristes diuen de les persones que han viscut gaudint de la seva llibertat, sincerament, jo no em podria sentir bé al cel. I com amb ell, amb passaria amb moltes persones; amb totes les persones. Però aquest és un altre tema. 

El cert és que les melodies de Porter són un tros de cel a la Terra. I avui que hem pujat al castell de Burriac, he estrenat la funda de guitarra que em permet dur-la com si fos una motxilla. 

Porter és una muntanya russa d'harmonies que sempre sorprenen. No m'atreveixo a explicar més, perquè hi ha realitats que el llenguatge no pot transmetre. El castell de Burriac, i els boscos del maresme, amb el mar d'un color tan intens, i sempre a sota, conserven aquella llum que Josep Pla descrivia i que funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. 

Bon cap de setmana!

Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror. (Contra la violència i la ignorància)

L'ignorantó és amant de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples. Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància, anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre i per fer mal.

Posaré exemples concrets.

Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.

Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas” van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de deixar anar uns quants presos d'ETA.

Els ignorantons podien haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però, anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres” per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic, amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques, susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.

Més exemples.

Ignorantons. Pastors d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España” a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España” abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen clarament les seves prioritats i preferències políticament incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la constitución dice lo que es democrático y lo que no” o barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl anàlogues.

Els ignorantons i els manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden “viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan el tenen a prop i se senten tan i tan grans.

Fa poc, algú va dir que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).

I continuaran sent ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que es trobin.

També voldria dir, perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva, la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà, perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de qualsevol idea és violència.

El violent és un miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor als seus fills i a la seva família.

Detesto l'acció miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les menysprea totes.

Detesto l'acció miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona... Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una sola persona.

Els violents, són tots ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència, mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.   

En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.

.

.

Gigafoto de la Via Catalana

Potser diran que fou una utopia, potser que fou una gosadia... però va ser un somni que encara camina, una expressió festiva de llibertat sense cap mena de violència ni d'agressió. Només es demana poder ser, poder existir, poder triar, poder decidir per procediments pacífics i civilitzats, per a fer potser les coses d'una manera diferent a com s'han fet a la història.

Continuem amb les mans llaçades i caminant.

 
.
.

Concert de Ramon Mirabet, el 22 de maig, a Barcelona.

Us ho haig de dir. Haig de dedicar un post a fer-ho saber. Ramon Mirabet, el noi de la veu trencada amb matisos de vellut. El que va participar a la OT de França (per entendre'ns), però que de seguida se'n va deslligar perquè ell és Ramon Mirabet, i no el cantant producte d'una fàbrica de tòpics i cànons musicals... El noi que us podríeu trobar cantant al carrer en una plaça de Montmartre de París o a Donostia, fins i tot després d'haver estat una estrella mediàtica a França... doncs fa un concert el dia 22 de Maig a la Sala Music Hall de Barcelona. I si compreu les entrades anticipadament només us costaran 10 euros.

No cal que us digui que la seva música us farà pujar la serotonina, la dopamina i la norepinefrina sense necessitat de prendre cap mena de píndola antidepressiva. 
Per resumir-ho amb pocs mots, us puc dir que Ramon Mirabet fa una música que és com la seva vida: mira allò que li agrada de la vida, ho escull, i deixa estar el que no li agrada.

Va... ho continuaré intentant. Us agrada la olor de la pluja? Sentir la frescor del vent quan està plovent o ha plogut? Us agrada el sol de ple estiu fent pampallugues amb la superficie del mar? Us agrada la llum dels matins? Copsar tot això sense pensar en res més que en tot això? Sí? Llavors us agrada la música que surt de Ramon Mirabet.

Sobre els amors possessius i la llibertat.

A la vida hi ha moltes menes d'amors, i alguns tenen vicis o malalties. Hi ha amors malalts que quan algú actua amb llibertat o independència, s'ho prenen com si aquest algú en realitat estigués actuant mogut per l'orgull o l'individualisme insolidari. Aquesta mena d'amors sovint manifesten comportaments tòxics, i només són capaços d'estimar amb una certa tranquil·litat de cor aquelles persones que posseeixen, o aquelles persones per qui són obeïts, o aquelles persones que es deixen manipular o impressionar per la seva autocompassió. I els qui actuen així no són culpables, igual com no són culpables els qui tenen una grip, un càncer o una esquizofrènia; normalment són com poden ser. El comportament de les persones és gairebé sempre el més probable de tots els possibles, perquè si no fos el més probable, acabarien actuant d'una altra manera. Aquesta descàrrega de culpa, però, no ens obliga pas als qui ens topem amb aquestes persones a renunciar a la llibertat, ni a la independència, ni a la tranquil·litat de cor, ni a la pau, ni a la felicitat. 

Cal exercir un profund respecte vers la gent que té l'amor malalt; però la millor manera d'ajudar-los és no  deixar-se influir pel seu mal hàbit de manipular o corprendre. 
Les estratègies que fan servir poden ser diverses, però bàsicament tendeixen a intentar provocar llàstima, preocupació, o angoixa, damunt de les persones a qui pretenen controlar i manipular, pensant, erròniament, que llançant les seves xarxes aconseguiran ser estimats per elles. Aquesta estratègia gairebé sempre és inconscient, no se n'adonen, és com un mal hàbit. Però malgrat tot, no ens podem deixar atrapar, perquè poden entenebrir del tot les vides dels qui els envolten, especialment dels infants, que no s'adonen d'aquest error. Cal manifestar davant d'aquestes persones serenor, pau, tranquil·litat, felicitat... allò que hom du a dins i que ningú no ha de destruir ni segrestar per cap raó. 

La convicció que la vida és un privilegi, i que tot el que conté és fascinant, i que en tot moment hem d'estar agraïts i contents, és un tresor que mai no arribarem a valorar prou. És el secret que fa que la vida sigui dolça malgrat la seva duresa i els seus cops, que sempre hi són i hi seran. Els malalts d'amor tòxic de normal no són gaire feliços, encara que a cops s'ho pensen; però el que és segur és que poden fer molt infeliços els qui els envolten, perquè aquests malalts busquen la seguretat provocant inseguretats en els altres; necessiten no patir sols, necessiten transmetre angoixa, a banda de cridar l'atenció. 

Estimeu-los, no els deixeu de banda, però no abandoneu per ells la llibertat ni la pau interior; la vida, diguin el que diguin, és un privilegi i un do, i ningú no té raó si viu amargat; a tothom li cal encetar el camí o la visió de la grandesa de la simplicitat de la vida, i de la bondat natural de la majoria de persones.

.

.

.