Un Déu per a totes les maneres de ser?

L'error d'algunes religions és declarar lícits només determinats estils de vida, costums o morals, condemnant, probablement sense raó, maneres i cultures, individuals i col·lectives, que xoquen amb alguna tradició o amb la revelació d'alguna aparició sobrenatural acceptada per l'oficialitat del poder religiós. Tant de bo les religions, les actituds religioses, els sistemes laics, i qualsevol poder, fossin capaços d'integrar i de respectar la diversitat de costums (i, fins al límit del respecte, la diversitat de morals), limitant-se a exigir amor i respecte entre les persones, sense caure en la mutilació de la imaginació, de la llibertat i de la bellesa. No dubto que el més fàcil per a combatre el mal sigui eliminar tot el molt de bé i tot el molt de mal que sovint van junts, (i que de vegades i per algunes persones són difícils de destriar) però el més fàcil no és pas el millor. El millor és limitar-se a eliminar només el que és estrictament dolent, per difícil que sigui, i permetre allò que no és objectivament perjudicial, per grotesc o inútil que ens pugui semblar, i per difícil que sigui comprendre-ho o destriar-ho. D'aquesta manera evitarem convertir-nos en uns intolerants. Només així estarem actuant com a humans.

I tornant al tema religiós: si en un ésser humà és una virtut el fet d'estimar els qui són diferents a ell, ¿com podria Déu no tenir aquesta virtut? Si tots som diferents, si tots som capaços de entendre l'existència d'una manera única i personal, talment com l'empremta dels dits, com el traç del somriure, com la fesomia, ¿per què ens hem d'igualar, eliminant allò que ens fa únics, allò que ens permet comunicar als altres una espurna nova de la comprensió de tot? Si cadascú és capaç d'entendre Déu d'una manera personal, ¿per què no respectar-ho? ¿Per què no respectar la fe personal de cadascú, exigint a cadascú només la recerca de la justícia, l'amor i la llibertat? Si acceptem la diversitat de religions, ¿per què no acceptar la diversitat d'opinions individuals respecte el fet religiós? ¿Com podria Déu tenir preferències per un o per un altre en funció de les opinions sobre un tema respecte el qual no hi ha cap certesa, i sobre una qüestió el posicionament de la qual no implica superioritat moral de cap mena? ¿Quantes baralles, quantes guerres, quants odis, quants integrismes, quants menyspreus, quant de temps perdut ens hauríem estalviat si haguéssim estat capaços de considerar-nos germans, i de posar en comú una ètica de germanor, malgrat que el nostre posicionament religiós o moral hagi estat diferent? ¿Quan tindrem el coratge d'acceptar que alguns costums que nosaltres considerem dolents, un altre els considerarà bons, i que la nostra opinió igual com la de l'altre han d'aprendre a conviure en llibertat? ¿Quan arribarem a l'essència de la qüestió que és “viu i deixa viure”, “estima i deixa't estimar” “fes el que vulguis mentre això no impedeixi als altres fer el que vulguin” “accepta els demés com són, encara que no t'agradi com són”?