George Herbert Leigh Mallory va néixer el divuit de juny de 1886 a Anglaterra. Va prendre part a les tres primeres expedicions britàniques a l'Everest, que es van realitzar a la dècada dels anys vint del segle XX. A la tercera expedició, Mallory i el seu company Andrew Irvine, van desaparèixer en algun punt de la ruta Nord-est, no se sap si abans o després d'assolir el cim. S'ha de tenir en compte que en aquell moment l'Everest no havia estat assolit encara per ningú.
El cos de Mallory va ser descobert a l'any 1999, perfectament conservat, car estava congelat. Com que la seva càmera no fou trobada, no es va poder esbrinar si tornava del cim en el moment de morir, o si encara no hi havia arribat. Els experts diuen que si s'arribés a trobar, la pel·lícula fotogràfica estaria encara en bones condicions per a ser revelada.
A Mallory sovint li preguntaven per què volia arribar a l'Everest. Ell responia que perquè estava allà.
En Mallory era una persona a qui apassionaven els reptes, i que freturava anar sempre enllà dels límits. Quan el cap d'expedició deia que no, en Mallory sempre preguntava per què no.
A banda d'això tenia una mentalitat propera al naturisme, en el sentit en què cercava la unitat amb la muntanya, amb la natura, apostant per la nuesa quan la climatologia ho permetia; i era conegut entre els expedicionaris per la seva entestada defensa dels banys en nuesa. Ho podeu veure a la fotografia. El qui va nu és en Mallory. El qui no porta pantalons és en Howard Somervell. I al centre, Arthurd Wakefield. La foto és de George Finch, del 1922. Si bé aquesta foto va ser presa en un moment en què acabaven de banyar-se en un rierol camí de l'Everest, quan encara eren als primers contraforts.
1 comment:
Molt interessant!, realment viure amb aquest repte d'assolir l'Everest, no pot ser de cap manera una vida mundana ni mediocre, en el sentit que el cervell
imposa una fortalesa als actes quotidians orientats al triomf personal que deuen fer a aquestes persones extraordinàries referent a la voluntat i al camí que duen marcat, que fins i tot els duu a la mort.
Sempre, m'ha impressionat escoltar quan els alpinistes diuen que la muntanya els crida, encara que hagin perdut dits dels peus en antigues expedicions.
Aquest estiu passat vam estar a 3800 en una excursió amb telefèric al Montblanc.
Des de aquella alçada, la vista era un miratge i vaig entendre una mica als alpinistes. Em vaig marejar malgrat anar a poc a poc caminant i la meva filla gran,l'Aina també. El meu marit i la Laia ho portaven millor. La veritat és que de totes les vacances en ruta per diferents ciutats d'Europa, em quedo amb l'experiència del Montblanc, em vaig sentir tan petita i aquelles muntanyes eren allà des de sempre, blanques nevades, majestuoses. I el cervell amb menys oxigen a mi em feia desvariejar els pensaments, car sóc una rata urbana i no estic acostumada a les alçades.
Crec que els alpinistes són una raça diferent de la resta, en el sentit que són més natura o la porten més endins.
M'ha encantat llegir l'article i els enllaços.
Una abraçada!
mariona
Post a Comment