Ben endins de tots dos

Blens de cabells de blat, lliscant pels muscles
i els ulls tabolls d’oliva, penetrants,
mentre les flames roges del crepuscle
recuperen el mestratge dels instants.
Despulles el teu cos de porcellana
tenyit del vinós brau d’aigües enllà
i el traç de llum de carn que m’abassega
fa brillar dues llunes sobre el mar.
L’una del firmament s’ensenyoreix
L’altra és el teu darrere despullat.
Travesses la flassada d’atzabeja,
darrere les centelles del trencant,
qui fóra bri d’escuma en el teu ventre,
i a poc a poc, suau, anar baixant.
Lliuro embriac la roba, tota a terra,
i nedo foll darrere el teu deixant,
t’encalço just sota d’aquella estrella
que a les nits de l’estiu s’adorm cantant.
M’entomes el parrac, goluda i tendra,
i el fal·lus desbocat es va aixecant;
submarina glopada de sang boja,
que a poc a poc per baix et va adorant.
Balandregem units fins a la platja,
i n’esbotzem la sorra pam a pam,
després niem dessota l’argelaga,
i sense pressa ens anem estimant.
T’apamo amb serenor tota la pell,
jugant a fer-te riure sota els dits,
i traço, amb l’escalfor del meu pinzell,
ara i adés, camins entre els teus pits.
I el joc al jaç fimbreja l’arpa bruixa,
oculta a la flor nua dels teus plecs,
pètals de roig burell, tast de maduixa,
desferren l’esgarip del teu plaer.
I t’entro endins, i endins som la resposta
de tot misteri, de tota incomprensió;
consumim l’embranzida de la vida
entrant endins, ben endins de tots dos.