El so dels fusells quan cauen

Es començà a sentir un so com de cassoles. De primeres lleu, com l’esquellot d’un bou; després l’esquellot es multiplicà, i s’abillà de rialles nervioses, i del soroll estrany i inaudit dels fusells caient a terra. I s’alçà un bosc de braços amb els palmells oberts, tulipes fosques i esprimatxades aquí i enllà de les trinxeres. I algun oficial s’esgargamellà davant la visió impossible del poder llençat, de la potència humiliada, de la fúria rebutjada pels guerrers. Sonà algun tret de ràbia, engegat cap als núvols pels qui percebien com la por deixava de ser l’arma amb què controlaven les tropes, i com el terror els esdevenia un paràsit arrapat al cor que els revelava la seva incòmode i innegable feblesa. I l’infern polsós del desert esdevingué un estrany campament d’homes espantats, que tot just acabaven de dir prou. Alguns començaven a caminar cap a casa; d’altres, s’abraçaven o s’agrupaven en rotllanes cantant o fent broma. -¿De què serveix matar si morirem abrasats per qualsevol merda química? –el missatge havia aparegut en totes les llengües a cadascun dels ordinadors portàtils amb què s’havia equipat els soldats per entrar en combat -. ¿Si tots abandonem la guerra... qui ens dispararà? Que s’esbatussin els poderosos. Que es matin els qui lluiten en nom d’un o d’altre Déu. Nosaltres repiquem la cantimplora, llencem les armes, i alcem les mans, que encara les tenim! De primeres, feia l’efecte de ser un d’aquells missatges encadenats que tothom esborra, o tal vegada l’estratègia de l’enemic per despistar l’oponent; però algú s’adonà que de més enllà de les línies de foc, arribava un clasc buit. I aquest algú, cansat i decebut, prengué la difícil decisió d’arriscar-se a morir d’una altra manera que no fos matant. I se li van afegir. I la notícia s’escampà veloç, com ho fa tot allò que es pretén silenciar. I a tots els fronts de guerra, el poder absolut dels generals es féu fonedís com l’esclavatge dels indiferents quan deixen de ser-ho.