Dialogar

La capacitat de dialogar no la té tothom, potser perquè és un art que s'aprèn, que s'adquireix per educació i per reflexió; i l'educació i la reflexió són dues realitats escadusseres que no sovintegen i que sovint amaguen el seu valor i la seva utilitat. I al món en què vivim el pitjor crim és no semblar útil, i el segon crim més abominable és semblar avorrit. Per això, de vegades, descobrim persones que en comptes de dir que un poema no els agrada, diuen que un poema és carrincló, i que la persona que l'ha escrit viu al món de les fantasies infantils. Els qui no coneixen l'art de dialogar, quan es dediquen a elaborar crítiques, ofenen a tort i a dret, perquè són incapaços d'acceptar la possibilitat que el problema no es fonamenti en la realitat de l'obra criticada, sinó en les qualitats de l'ull que observa: el gust personal, la cultura pròpia, l'educació, l'entorn, la manca de sensibilitat, la diversitat de sensibilitats... I en tot cas, si ofenen, si fan mal, és perquè els manca la capacitat d'expressar la seva visió sense que la dignitat o la professionalitat de l'artista criticat romanin intactes. Si jo dic que un poema o una afirmació filosòfica és cursi, estaré intentant ésser objectiu des d'una visió purament subjectiva (la meva), amb la qual cosa m'estaré allunyant de la meva missió (ésser objectiu). El que jo puc dir, sense que l'artista tingui motius per ofendre's, és que una obra a mi se'm fa carrinclona, que no és pas el mateix que dir que l'obra, objectivament, ho sigui.