Passa el dia ensenyant-los les rodalies. L'enuig inicial se li transforma en resignació. Fet i fet, ells manen, ells l'havien de venir a buscar; encara que no des de quaranta anys més al futur de la seva partença. Per què han trigat tant?
El cardenal s'esgarrifa de tanta misèria; la manca d'higiene, les mirades animals dels impulsos no educats, les riallades, la lepra... S'amaga el fàstic perquè sap que d'ara endavant aquest serà el seu món. Manel i Pere intenten ser tan educats com poden amb Joan, el viatger. Li agraeixen la comprensió, valoren el seu heroisme; digne d'admiració, tenint en compte que no té fe en Crist com a Déu vivent. I en Marcus, destarotat, rep una lliçó accelerada d'història humana, la història del futur de la seva espècie, i diu que vol viatjar amb ells al segle XXI i que sigui el que Apolo vulgui.
A la vesprada, tornen a la nau: una esfera daurada inserida al cor d'un estel de tres dimensions; i se'n van a fer un passeig a temps real, sense desplaçaments temporals.
-Hi ha una funció que no coneixes -diu Pere al viatger
-...?
-Un GPS temporal.
-Què vols dir?
-Tenim les coordenades del punt del naixement; el que es visita en peregrinació al segle XXI.
-El que se suposa que és el punt del naixement.
-Sí, però la suposició té molt de fonament; i si no és allà, serà a cinquanta metres.
-Però us falta conèixer l'instant.
-Exactament. Tu no en saps res?
-Només porto dues setmanes aquí. El que sí que sé és que hi ha un cens. I he trobat l'hostal.
-L'hostal? El de Betlem?
-Sí.
-Ah, molt bé! Ara farem cap vers el pessebre.
-Ara?
-Sí.
Pere introdueix les coordenades, i la nau s'alça fins al punt que el Sol, que ja s'amagava, torna a il·luminar-los amb els últims raigs del dia. El viatger assaboreix el plaer de volar quan el fons és de vidre transparent, mai no s'hi ha acostumat. Ens deixem atrapar per la rutina, que s'endú la bellesa de les primeres sensacions. Amb l'acció de volar mai no li ha passat; sempre fimbra.
-Espera. Allà! -crida en Manel -Una llum blavissa! Atura't, Pere, atura't. Enfosqueix. Que no ens vegin.
-Si enfosquim no podrem volar més de trenta segons.
-Doncs aterra. A les fosques. Apaga els llums i aterra.
Caminen, allunyant-se uns cent metres de la nau, fins a una claror blavissa que dibuixa ombres gegantines al sòl de Betlem. El focus els queda ocult rere unes palmes. Algú es mou i dansa al seu entorn.
-Déu dels cels! És un àngel! És l'àngel i els pastors! -exclama el Cardenal Urueña, caient de genolls. Tots plegats s'amaguen rere unes alzines.
-“Glòria a Déu a les alçades i a la Terra pau els homes, que són estimats per Déu! Aneu i digueu als vostres companys que ben a prop d'aquí, allà on deixeu reposar els vostres animals, està naixent el salvador de la humanitat, aquell qui portarà el missatge que esteu esperant!” -l'àngel va vestit amb una túnica blanca que refulgeix, i té aspecte humà; és força jove.
Els pastors es posen a córrer i fa l'efecte que tenen molta por. L'àngel continua amb els braços oberts, i, quan es queda sol, es tomba vers els viatgers del temps amb expressió de burla.
-Sortiu de l'amagatall, capsigranys! Sóc un company!
-Un company?
-Sí. Fa milers d'anys que sabia que éreu aquí. Els llibres sagrats del meu temps parlen de vosaltres.
-Jesús! -exclama el cardenal, posant-se la mà al front.
L'Àngel es presenta.
-Quirze. Quirze Jofresa Nascut mil tres-cents vint-i-dos anys després de la vostra marxa.
-I et dediques a enganyar pobres pastor? -li etziba Joan.
-Joan... Joan... el moralista... Heu vingut a la trobada de viatgers del temps més nombrosa de tota la història dels Homo sapiens. La primera trobada fou el 7 de maig de 2005, a l'East Campus Courtyard de Cambridge; la recordeu? Doncs allò van ser (o seran) quatre gats si ho comparem a la gentada que es reunirà aquí en el moment del naixement de Jesús. I sàpigueu que jo només vetllo perquè s'acompleixin les escriptures. Hi ha d'haver pastors.
-Si. I un caganer. -fa Joan -. Podries ser tu.
-Molt graciós -respon Quirze -. I que consti que vinc a ajudar-te.
-A mi?
-Sí. Ets tu qui s'ha de quedar amb Jesús, i no el carca del cardenal. -diu, i es mira el clergue amb una ganyota de menyspreu -. No et vull explicar els efectes que varen produir damunt la humanitat la seva influència en Jesús.
-Així doncs... si vaig produir aquesta influència tan negativa... és que em quedo jo i no l'ateu aquest! -exclama el cardenal amb to d'ofès.
L'Àngel, en Quirze, es tomba vers els altres homes amb expressió de desesperació i pregunta retòricament:
-¿Que és que no els obligueu a formar-se una mica en ciència abans de deixar-los pujar a la vostra màquina? Eminència! En una de les línies possibles de futur, vostè es queda aquí; en una altra de les línies s'hi va quedar en Joan, raó per la qual vostès han aparegut en aquesta mena de cafetera en forma d'estrella; i en una altra línia de futur, s'hi torna a quedar en Joan, gràcies al fet que sóc aquí i que me'n cuidaré personalment. No subestimin la meva tecnologia. Per a mi, vostès, són prehistòrics.
-Això que expliques també ho sabem al segle XXI -diu en Manel.
-Tu, potser sí. ¿I també sabeu que a cada instant es genera una xifra desorbitada de línies de futur diferents, i que cada consciència va a espetegar a cadascuna d'elles, de manera que a cada instant es multipliquen les consciències, i que per tant cada persona té molts jos futurs en diferents línies?
-Deixeu córrer... -fa en Joan -. Jo el que tinc ganes és de veure el nen i fer-li un petó...
.
.
No comments:
Post a Comment