Quan?

.
.
¿Quan ens deslliurarem d'aquesta pulsió estúpida de no veure el món, ni que sigui només una estoneta, des dels ulls del qui tenim davant? 
¿Quan serem, almenys per una vegada, simis diferents a la resta de simis? 

Quan renunciarem a dominar, a imposar, a prohibir, a uniformar, a reduir, a retallar, a menysprear, a oblidar, a disminuir, a trepitjar? 

Quan deixarem de voler posseir l'aire, els sons, les muses, l'aigua, els somnis, les pàtries, les idees, les esperances? 

¿Quan mirarem la terra i en comptes de veure-hi negoci hi veurem el verd encès dels arbres centenaris que encara broten? Quan hi descobrirem la pols dels nostres avantpassats alimentant el bosc, el traç del paisatge sagrat, l'herència dels nostres fills, el dolç racó del món que ens bressola i que ens sosté a la vida com els braços d'una mare? 

Quan, la sorpresa trista de l'infant, davant la descoberta de l'horror i de l'odi entre les persones, deixarà d'anomenar-se ingenuïtat i serà considerada saviesa? Quan gaudirem, sense por ni ambició embogida, de tot allò que tenim? 

Quan, en mirar, serem capaços de veure tota la bellesa que ens envolta? 

Quan estimarem la llibertat dels pobles i de les persones com qui adora un déu encarnat que ofereix la vida en rescat dels éssers humans? 

Quan valorarem més la vida que la supervivència, el cos més que el vestit, l'instant més que l'any, la intensitat de ser més que la buidor de tenir, la passió de la gosadia més que la covardia de la resignació? 

Quan pensarem i raonarem abans d'opinar? 

Quan preferirem la llibertat de canviar d'opinió abans que l'esclavatge de ser fidels a les idees que sabem que són errònies? 

¿Quan escollirem el goig de ser companys i prou abans que el lligam de posseir-nos, com si tinguéssim por de la llibertat de l'altre? 

Recuperar la sensació de privilegi.

En allò que fem, en el que tenim entre les mans, en la possibilitat de mirar, d'estimar, de servir, de respirar... cal recuperar la sensació de privilegi, la consciència d'excepcionalitat. 

Recuperar la sensació de privilegi; el privilegi de tractar (els professors) amb persones meravelloses. Ser conscients de l'excepcionalitat de tenir-les al davant, del privilegi de poder ajudar-les a extraure la llum que duen a dins (potser sense adonar-se'n), de poder ajudar-les a forjar l'actitud lluminosa adequada vers el coneixement i la vida.

Recuperar la sensació de privilegi que la rutina sovint s'endú. Que cap posta no ens deixi indiferents. Que la fugacitat de l'instant no ens mogui a considerar-lo banal; cada instant conté dins d'ell tota la vida, tot l'univers, totes les possibilitats, tota la bellesa. Passarà l'instant i ja no hi serà; però en vindrà un altre de nou, tan important com el que ja no és.

Recuperar tantes sensacions de privilegi, que representen la visió objectiva de la vida. Hi veiem quan ens sorprenem; si no ens sorprenem, és perquè encara no hem arribat a ser conscients de tota la realitat, i en conseqüència la nostra visió no és objectiva. La sorpresa consisteix a descobrir que tot és un privilegi; la vida és un privilegi rere l'altre; començant pel fet de ser, i arribant fins als detalls més senzills de l'existència.

Voldria escriure especialment sobre el privilegi de posar-se davant de trenta-cinc alumnes de dotze anys; el privilegi de tenir al davant trenta-cinc universos sencers, perquè dins de cada persona s'hi amaga l'univers sencer. El privilegi de dedicar tots els esforços a percaçar un bé misteriós i absolut, auster de sensibleries, a cops asèptic, en altres moments intensament emotiu, sempre sorprenent. El privilegi de treballar pel món del futur, per la humanitat a on jo ja no arribaré, per l'aire que no arribaré a respirar, pel paisatge sota del sol que un dia ja no veuré. L'eternitat de la natura fa que la meva mort m'importi ben poc. Mentre el bosc, i el riu, i el mar, i el sol... continuïn existint (a la Terra o a qualsevol altre racó de l'univers) la meva existència haurà tingut sentit; mentre una criatura pugui somriure amb els ulls (a la Terra o a qualsevol altre racó de l'univers), la meva finitud no m'entristeix, perquè em considero part de la vida que continuarà enllà de mi. 

Recuperar el privilegi de poder mirar una persona i veure tot el seu futur d'un cop, tot el que pot arribar a ser i a estimar, els gests dels seus pares encarnats en cossos joves i en esperits encara il·lusionats. Tota l'herència de milers i milers d'avantpassats humans adorables es concentra a les persones de dotze anys que tinc el privilegi de propulsar vers el món del futur des de la singularitat de l'instant present, un instant que conté tota la bellesa de l'existència.

Recuperar la sensació de privilegi perquè cap somriure no ens deixi indiferents, perquè cap plor no en deixi indiferents, perquè cap expressió de vertigen davant del repte bellíssim de la vida no ens deixi indiferents, perquè siguem capaços de veure en cada persona l'encarnació d'un déu real, de l'únic déu real, fet de carn i de mirades, un déu que no té res a veure amb l'esperpent que ens descriu la supèrbia de les religions.

Recuperar la sensació de goig que produeix adonar-se de tant com hem rebut, de tant com rebem, de tant com tenim, de tant com vivim. Som uns privilegiats, perquè ens envolta una bellesa indescriptible. A cada punt de l'espai i del temps, ens envolta una boira lluminosa de bellesa impossible d'explicar amb paraules; una bellesa que a cada instant s'encarna a les persones, i especialment a les persones joves que tenim al davant i que tenim el privilegi de sorprendre i de propulsar vers la transformació de la humanitat. Allò que de debò tenim a les mans és la transformació del món, el camí segur i decidit vers un món de llibertat i fraternitat, a on els valors humans permetin una vida lliure i segura, com a consciències que som. 

S'intueixen temps difícils, i els hem d'afrontar amb l'arma omnipotent de la "no violència".

.
.

S'intueixen temps difícils; els parts són sempre dolorosos; no sobreviu tothom; però al capdavall un dia ens morirem; i passa tan de pressa la vida, que, si és per viure amb més fidelitat a la llibertat, amb més compromís per l'amor, amb més fidelitat a la pau... tant se val si la nostra vida s'acaba una mica abans de quan per natura li tocaria acabar-se. 

Si algú, per a sobreviure, s'agenolla, s'arrossega, es resigna... si enterra el compromís amb la justícia... aleshores aquesta supervivència aconseguida es torna agra i insuportable, i la vida deixa de poder anomenar-se vida. 

No es tracta d'aconseguir sí o sí els objectius polítics, socials, o humans que un creu que han d'arribar; l'objectiu dels ideals que donen sentit a una existència sencera rau a la llibertat, rau (per posar un exemple concret) a la necessitat que les decisions polítiques d'un poble les pugui decidir democràticament aquest poble i no un altre. 

Per això s'intueixen temps difícils; la incultura emocional i cívica de les grans masses de persones que a l'Espanya profunda del Toro de la Vega han estat durant dècades enredades amb la cantarella que deia que “los catalanes se nos lo llevan todo” o que “los catalanes son tan extremistas que hablan catalán hasta por teléfono” o “tengo un conocido catalán que se dedica a escribir, y es tan extremista que ha escrito un libro que tiene todas las páginas en catalán, no ha escrito ni una página del libro en castellano...” 

Aquestes masses enganyades, que han considerat Catalunya com un tros del poble espanyol, sense identitat pròpia, sentiran com si els arrenquessin el fetge que ens n'anem caminant i sense fer esvalot.

Siguem clars, al Rei d'Espanya, la salut se li afebleix; la maduresa de l'exèrcit espanyol, després d'haver-ne format part, i d'escoltar unes quantes declaracions explosives, no em fa ser optimista. Si el Rei es mor (no li desitjo pas) la situació política restarà durant uns mesos, potser anys, en una mena de llimbs perillosos en els quals els salvapàtries, que porten moltes dècades callats perquè senten i mantenen una estranya fidelitat al rei, en poden fer alguna de sonada. 

Probablement, un cop d'estat no tindria cap mena de futur; però podrien fer córrer la sang, podria morir gent, podríem morir; bo i que la mort no és res de l'altre món... de fet, ens morirem igual... i ben aviat, perquè el temps passa que vola. 

És per això que dic que hem d'estar disposats a acceptar potser, un xic abans d'hora, aquella mort que arribarà un dia; però, insisteixo, el temps passa tan de pressa que tampoc no passa res si ens forcen a marxar uns anys abans; el que és fonamental és que no matem ningú, que no ataquem ningú, que no ofenem, que no ferim, que no menyspreem, que no imposem... 

Allò essencial que defensem és el dret de solucionar les diferències polítiques amb un referèndum, amb una consulta; defensem que s'eliminin les lleis que impedeixen canviar les lleis injustes, i són injustes les lleis que no reconeixen Catalunya com a poble. Les lleis que no deixen que Catalunya decideixi el seu futur són lleis que no reconeixen Catalunya com a poble, sinó com a un tros d'un altre poble, com a tros d'una altra cultura. 

No demanem la guerra, ni el combat, ni la violència.. demanem una urna de vidre per a votar, unes normes que no posin a cap poble per sota de cap altre poble, un marc que no proclami el català com a llengua de segona, com a folklorisme, com a localisme simpàtic que cal conservar en un museu com conservem les antigues cases dels ibers o les barretines dels antics segadors. Avorrim el terrorisme i la violència, i defensem amb la paraula i el gest el dret de Catalunya a decidir tot el que es refereix a Catalunya: les seves lleis, la seva educació, el seu territori, el futur de la seva gent, la seva música, la seva literatura, el seu govern...

No és un fracàs que ens puguin empresonar o matar, el fracàs fóra que nosaltres fóssim com els colpistes, o com els feixistes de l'altre dia a Madrid; la derrota seria que ens decidíssim a defensar una cosa tan bella com és la nostra llibertat amb l'arma dels cafres, la violència des feixistes, dels que trepitgen llengües perquè no les entenen, dels que imposen "planes de educación" a pobles que tenen una altra cultura i un altre ritme de pas per la història. No siguem com ells.

Si arriba aquest moment, el moment decisiu en què els ignorants de sempre, els que criden “Muera la inteligencia y viva la muerte”, ens empresonin i ens matin, hem de saber que l'hora de la llibertat de Catalunya està més a prop. 

Mireu Eslovenia; a l'any 1991 el món li negava el dret a la independència; poc temps després, i a causa de l'autoritarisme de Belgrad que va bombardejar el país i que va esclafar l'autonomia d'Eslovenia, aquest mateix món, abans legalista, va reconèixer Eslovènia com a país independent; el somni dels que van creure en una tasca que semblava impossible s'havia acomplert gràcies precisament a la força de la “no violència”, a la decisió de no tornar odi a canvi de l'odi, de no respondre amb la mateixa moneda, i sobretot al coratge de no permetre que la por governi la vida. 

Sigui com sigui, acabarem morts; no ens obsessionem en quan morirem... obsessionem-nos em com vivim, en com lluitem, en com estimem... 

Que el lloro es quedi d'una punyetera vegada sense xocolata.

.
La igualtat de drets a l'educació hauria de voler dir que ningú veu entorpida la seva educació a causa de no tenir recursos econòmics. La vida és injusta i dura; i ho és en part a causa del fet que aquelles persones que podrien desenvolupar estratègies per tal que la vida fos una miqueta, només una miqueta, menys injusta i menys dura, no fan el suficient; per mandra, per una equivocada jerarquització dels objectius, o per escepticisme.

Quan ens limitem a tancar-nos a la nostra feina, a ocupar-nos d'allò que exclusivament ens toca, no hi ha cap mena de progrés. El progrés ve sempre quan algú va una mica més enllà, i fa una mica més d'allò que li toca, amb l'únic objectiu d'ajudar les persones, de fer arribar la qualitat de la seva feina amb més justícia i amb menys duresa.

L'elaboració dels llibres de text per part del professorat és un primer pas vers la gratuïtat real de l'educació; que ara per ara, per desgràcia, en aquest país és una utopia. Aquesta iniciativa vol ser castrada, per exemple, a Mallorca, ja que el Govern Balear vol imposar els seus propis llibres de text, per damunt de la llibertat de càtedra, impedint que els professors puguin elaborar els seus materials, i abocant per tant les famílies al monopoli de les editorials, que com qualsevol altra empresa, legítimament, tenen ànim de lucre.

Les grans fites socials no arriben només quan vénen donades des de dalt, des dels ministeris i les conselleries; arriben rere l'enginy dels professionals i, sobretot, rere la seva vocació progressista. I la vocació, no és com alguns creuen una mena de do o de fenotip genètic que es té o que no es té; la vocació també es vol, és una qüestió de voluntat, de visió, d'actitud. No només cal exigir professionalitat; la professionalitat la tenen també les formigues, les abelles, les mosques... Cal exigir i esperar vocació de les persones que tracten amb persones. Cal exigir i esperar servei de les persones que tracten amb persones. Cal mostrar un profund respecte pel dolor, evitar els prejudicis i els judicis sense jutge, ni testimoni, ni coneixement de causa. 

El dolor dels infants és sagrat. El dolor de les famílies és sagrat. Cal orientar les estratègies vers l'eliminació del dolor humà. Cal un salt endavant vers una generositat espontània, que reconegui que la xocolata del lloro pot ser per a moltes famílies un carret ple de paquets d'arròs, de sucre, de galetes. Allò que per a uns és la xocolata del lloro, per a uns altres representa els llibres escolars de tot un curs; el material fungible; les sortides que tots faran menys ells; les fotocòpies que tots rebran menys ells; els kits que tots encetaran en un taller, menys ells. El lloro es pot quedar sense xocolata i no passarà res. Les persones no s'han de quedar sense educació pel fet de no tenir recursos. Les persones no tenen l'obligació de poder ser canonitzades per a poder tenir els mateixos drets educatius que qualsevol altra persona. 

Demano, amb urgència, que el lloro es quedi d'una punyetera vegada sense xocolata, que els que se'n riuen dels que volen salvar el món, deixin els seus lloros sense xocolata i que com a mínim respectin el dolor dels pobres. 

Treva amb Disney. El més genuí de la grandesa humana.

Aparcaré les meves habituals crítiques a Disney per a centrar-me en tot allò de bo que té; perquè també ho té. La vida és una complexa barreja d'ombres i llum, de vegades tan complexa i tan ambigua que hom no sap ja si tot és una història sense gaire sentit explicada per un boig, o si per contra, tal com deduïm quan escoltem Bach, tot té un sentit que a mida que passen els anys es va configurant i que tot d'un plegat es manifesta.

L'estètica de Disney, la seva línia arquitectònica, el seu art, és el dels somnis; l'art oníric de la infantesa, de la infantesa que es recorda, de la infantesa que creu en la bondat i la bellesa. Hi ha qui, per a ridiculitzar una filosofia, de vegades acostuma a dir: “Això ho he escoltat jo a l'abella Maia” com si l'abella Maia no recollís, en la seva senzillesa, la grandesa més profunda de l'essència de la saviesa humana. 
Malgrat el classisme dels seus arguments, malgrat el masclisme dissimulat, malgrat la cacera de bruixes d'en Walt, que perseguia comunistes fins dessota les pedres, malgrat el seu feixisme pseudodemocràtic adorador d'aristocràcies enyorades... hi ha molt, de Disney, que recull el més genuí de la grandesa humana, l'anhel de puresa, d'amor, de triomf del bé... Això es reflecteix a cada detall del traç de la seva obra. I potser el millor dels seus parcs temàtics, és aquest detall que passa desapercebut a tants i que té el so de “Mark Twain” al Mississipí, o la llum de la façana d'un edifici de l'Aràbia de l'Aladdino, o la plasticitat de les teulades deformades de les cases dels nans, o la impossible estructura del castell de la Bella que dorm.

Heus aquí, doncs, una petita selecció d'algunes imatges d'aquest estiu.

L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi.

Estic llegint un llibre molt interessant de Francesc Torralba que du per nom "L'amor que ve de dins". Qualsevol llibre que parli de l'amor és del meu interès, ja sigui perquè em serveix per aprendre, o perquè m'ajuda a detectar posicionaments diferents al meu, o mancances essencials de base.

 Aquestes mancances estan normalment relacionades amb el desconeixement dels orígens naturals de l'amor, els quals poden ser coneguts i compresos a través del mètode científic, encara que alguns filòsofs o humanistes ho neguin predicant una inexistent separació entre natura i espiritualitat; tal divisió és un error, o més ben dit, un miratge provocat per l'analfabetisme científic, tan comú a l'ésser humà (no dic pas que Torralba pateixi aquest analfabetisme, però molts pensadors humanistes sí). 

La relació entre l'amor i l'ADN serà tema per un altre post; avui parlaré de frases que he llegit al llibre de Torralba i amb les quals no coincideixo; amb moltes d'altres, amb la majoria, sí que hi estic d'acord.

Escriu Torralba:

“Qui estima sent nostàlgia d'una bellesa que el transcendeix i el trastorna, d'una unitat perduda definitivament; experimenta la tristesa inherent a tot ésser finit, perquè vol, per definició, l'eternitat de l'ésser que estima(...)”

A mi, en canvi, em fa l'efecte que qui estima no necessita posseir, no perd aquella bellesa que no posseeix o que no controla; la continua sentint com a pròpia, bo i que no la posseeixi. L'amor rau en sentir com a propi allò que ni es posseeix ni es controla ni es lliga; és sentir goig per l'absoluta llibertat i independència d'allò que s'estima. Qui estima sent felicitat precisament per la finitud i per la llibertat de la bellesa estimada. La finitud, lluny de produir tristesa, hauria de provocar sorpresa, admiració, agraïment... en adonar-nos de la presència de tanta perfecció, de tants detalls, de tanta bellesa... en éssers tan petits, i que un dia no seran, i que potser mai més no seran recordats per ningú. L'amor mai no perd allò que estima, ni s'entristeix per la finitud, perquè cada final és el naixement d'un nou principi. Es pot entristir per una pèrdua sobtada, que es percep injusta i inesperada, però no pel fet que aquesta pèrdua tard o d'hora hagi d'arribar. A alguns, aquesta admiració per la bellesa del que és finit, ens du a esperar sense fonament una continuació de la vida, que ens sembla que ens ho fa tot més comprensible; d'altres no ho veuen així, però sigui quina sigui la posició respecte la idea de la transcendència, l'admiració de tanta bellesa, de tant d'amor concentrat en tanta petitesa, no mou a la tristor, sinó a l'agraïment i l'esperança.

D'altra banda, la bellesa no trastorna, en tot cas commou, crida, apel·la, abraça... I en el fons, percebem i sentim com a bella una realitat perquè entre ella i nosaltres hi ha molt en comú, una relació familiar misteriosa que ens revela l'íntima unió entre la realitat i nosaltres sense aclarir-nos-en els detalls. A nivell científic, aquesta íntima unió té les seves arrels a l'evolució de les espècies; descobrim la bellesa en una realitat perquè alguna cosa en nosaltres sap que és bona, (ni que nosaltres no ho sapiguem), sap que ens beneficia, que ens estima. No necessitem posseir la bellesa per a sentir-la com a pròpia, perquè allò que ens commou d'ella ho tenim a dins. La nostra informació genètica, la que ens fa ser com som, s'ha configurat a partir de la relació dels nostres avantpassats amb una realitat positiva exterior al propi ésser, és per això que aquesta realitat la percebem com a bella.  

Imatges de la Via Catalana. Tram 337, Sant Cugat de Ses Garrigues. (BLOG 22 de la Cadena de Blogs per la independència)

Quatre-cents quilòmetres de festa. Un milió i mig de persones de totes les edats i característiques demanant que el poble de Catalunya no estigui sotmès a Espanya, que no sigui esclau d'Espanya. Corrues de cotxes amb senyeres i somriures, primer sota la pluja, després dessota el sol i el cel blau.

A Sant Cugat de Ses Garrigues, ballava el drac, i la gallina màgica repartia somriures; vinyes i parracs de mel i maragda, fulles d'or al captard, les mans llaçades i un somni que no s'aturarà. Serem lliures per damunt dels feixistes, que no tenen dignitat ni el més mínim amor per la llibertat i el dret a ser de les persones i dels pobles. Felicitats a tots!

Aquest blog ha estat enllaçat per la Loreto Giralt, i us envia amb goig al blog de la Maria

 Cuatrocientos kilómetros de fiesta. Un millón y medio de personas de todas las edades y características pidiendo que el pueblo de Cataluña no esté sometido a España, que no sea esclavo de España. Hileras de coches con banderas y sonrisas; primero bajo la lluvia, después debajo del sol y del cielo azul.

En Sant Cugat de Ses Garrigues, bailaba el dragón, y la gallina mágica repartía sonrisas; viñas y jirones de miel y esmeralda, hojas de oro al anochecer, las manos lazadas y un sueño que no se detendrá. Seremos libres por encima de los fascistas, que no tienen dignidad ni el más mínimo amor por la libertad y el derecho a ser de las personas y de los pueblos.

Felicidades a todos!

22.- Blog vint-i-dos de la Cadena per la Independència. "L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat"

Aquest escrit d'avui representa l'anella número 22 de la gran Cadena de Blogs per la Independència, que aquests dies que envolten l'onze de setembre, s'enllaçarà. A mi, m'ha enllaçat la Loreto Giralt, i un servidor, després de l'escrit de més avall, us enllaçarà a la següent anella de la cadena.
.
.

"Roger i la comunitat dels disset frares"

.

.

Una vegada hi havia una comunitat de disset frares; un d'ells, l'anomenat Roger d'Urgell, volia abandonar l'ordre; i la resta de frares no l'hi permetien.

-Em treuen un bon feix dels diners que aporto a la bossa -deia en Roger -, no crec en el mateix déu en què creuen els meus germans. I, a més, em diuen que sense ells no sóc res, que no tinc identitat, que només existeixo com a part de la comunitat i no pas com a individu. Juanito Navalmoral no deixa de dir-me que, a mi, m'ho donen tot, i que, a ell, no li donen res, quan en realitat és a mi a qui espremen com a una llimona. I tot i ser un dels frares que més guanyen, per culpa de tot el que em treuen tinc dificultats per a menjar i per viure amb dignitat. Rodrigo Sanchidrián, diu que ell aporta més que jo i que no se'n vol anar pas, però en realitat, Rodrigo sempre ha manat molt, la comunitat s'ha escrit al ritme del seu pas, ell ha dictat sempre les lleis i els temps de la comunitat sencera, la cultura, l'estil, els gustos que s'imposen a tot el monestir són els seus, i és lògic que no vulgui marxar. ¡Quantes vegades Rodrigo m'ha fet callar! ¡Quantes vegades Rodrigo ha silenciat la meva llengua i ha dit i ha repetit a tort i a dret que jo sense la comunitat no sóc ningú!

Després d'escoltar-lo, la resta de frares se'l van mirar amb desconfiança, i li van dir que el que passava era que ell era un egoista i un insolidari, i que no se'n podia anar, que mai no se'n podria anar, perquè els estatuts de la comunitat de frares exigien que fos la majoria de frares els qui decidissin si un dels frares podia o no abandonar la comunitat. Roger, llavors els va demanar que canviessin els estatuts per tal que qualsevol frare que ho desitgés pogués marxar; i li van respondre que ni parlar-ne, que els estatuts només es canviarien si la majoria de frares ho decidien així, i que ara cap dels frares voldria canviar els estatuts sabent que Roger ho aprofitaria per marxar i per a trencar l'estabilitat i els ingressos del monestir.

Roger va contestar que no s'hauria imaginat mai que la comunitat fos una secta, un grup que el té segrestat en nom d'una norma que no és justa i que no respecta la seva llibertat. I va afegir que li era igual el que diguessin els estatuts, que ell era una persona i que tenia uns drets, i que si no el deixaven marxar, se n'aniria igual; perquè, al capdavall, els estatuts que impedien la seva llibertat no eren ja els seus estatuts.

La resta de frares, encapçalats per Rodrigo, li van dir que no aconseguiria de marxar, que l'hi impedirien per la força. Roger els va dir que aniria al cap de policia, Hans Amsterdam; que Hans Amsterdam, el gran policia i jutge, amb la seva saviesa, impediria que els frares el tinguessin segrestat. Rodrigo va riure molt, i li va dir a Roger que Hans era molt lent, i que s'havia de pensar molt les coses, i que potser el dia que arribés a prendre una decisió, si és que la prenia, Roger ja hauria perdut les ganes de fer la seva vida. La resta de frares van dir-li de tot: que els estudis que havia cursat essent frare no tindrien validesa; que el posarien a la presó per traïció contra la comunitat, que no aconseguiria feina enlloc perquè el vetarien a tot arreu... Però en Roger tenia al cap la llibertat; i quan algú té a dins la llibertat, cap espantall, cap amenaça, cap força del cel ni de la Terra no pot impedir que aquest algú lluiti pel seu somni. L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat.

Roger un bon dia se'n va anar sense demanar permís, perquè les persones lliures no pregunten a ningú si poden fer la seva vida. Entre permís i permís, protocol i protocol, podria passar que a algú se li escapés la vida, i que el dret a ser lliure es quedés en un somni. De fet, si sempre obeíssim fil per randa la legalitat, les persones de raça negra encara s'asseurien a les últimes files dels autobusos i les dones, pel fet de ser dones, no podrien encara votar.

Aquesta és la meva història, la que dedico a la Cadena de Blogs per la Independència d'aquest 11 de setembre de 2013. I ara us enllaço amb el blog nº 23, el de la Maria, que du per nom: 

"SOMNIS DE PLASTILINA"

Visca Catalunya Lliure!

París

Potser per les ments que hi van pensar en llibertat, saltant tanques grises de mitologies i tradicions castradores. O potser per la bellesa que s'hi sent tan bé, i que s'atura per tots els racons, mirant i essent mirada. O pels que van somniar un món més lliure, més igualitari i més fraternal. Tal vegada pels fermalls romàntics, que volen lligar amors que no poden ser lligats, perquè són lliures com les idees que han brollat, brollen i brollaran a les rodalies del Sena. Per aquell a qui un dia van convidar a venir des de molt lluny, en una revolució a on molts hi van perdre el cap, i que va dir que sostenia aquestes veritats que són evidents per elles mateixes, que tots els éssers humans hem estat creats iguals. O pel color del cel damunt les façanes. O per Gene Kelly cantant-li a la Lesly Caron, vora del riu, que la qüestió és ben clara, que el seu amor era aquí per a romandre. O per George Gerswin, o per Picasso, o per Cole Porter, o per Hemingway, o per Scott Fitgerald, o perquè un barri del cor de la humanitat té aquesta ciutat com a capital... Potser per tot això m'agrada tant París...