Quan?

.
.
¿Quan ens deslliurarem d'aquesta pulsió estúpida de no veure el món, ni que sigui només una estoneta, des dels ulls del qui tenim davant? 
¿Quan serem, almenys per una vegada, simis diferents a la resta de simis? 

Quan renunciarem a dominar, a imposar, a prohibir, a uniformar, a reduir, a retallar, a menysprear, a oblidar, a disminuir, a trepitjar? 

Quan deixarem de voler posseir l'aire, els sons, les muses, l'aigua, els somnis, les pàtries, les idees, les esperances? 

¿Quan mirarem la terra i en comptes de veure-hi negoci hi veurem el verd encès dels arbres centenaris que encara broten? Quan hi descobrirem la pols dels nostres avantpassats alimentant el bosc, el traç del paisatge sagrat, l'herència dels nostres fills, el dolç racó del món que ens bressola i que ens sosté a la vida com els braços d'una mare? 

Quan, la sorpresa trista de l'infant, davant la descoberta de l'horror i de l'odi entre les persones, deixarà d'anomenar-se ingenuïtat i serà considerada saviesa? Quan gaudirem, sense por ni ambició embogida, de tot allò que tenim? 

Quan, en mirar, serem capaços de veure tota la bellesa que ens envolta? 

Quan estimarem la llibertat dels pobles i de les persones com qui adora un déu encarnat que ofereix la vida en rescat dels éssers humans? 

Quan valorarem més la vida que la supervivència, el cos més que el vestit, l'instant més que l'any, la intensitat de ser més que la buidor de tenir, la passió de la gosadia més que la covardia de la resignació? 

Quan pensarem i raonarem abans d'opinar? 

Quan preferirem la llibertat de canviar d'opinió abans que l'esclavatge de ser fidels a les idees que sabem que són errònies? 

¿Quan escollirem el goig de ser companys i prou abans que el lligam de posseir-nos, com si tinguéssim por de la llibertat de l'altre?