Treva amb Disney. El més genuí de la grandesa humana.

Aparcaré les meves habituals crítiques a Disney per a centrar-me en tot allò de bo que té; perquè també ho té. La vida és una complexa barreja d'ombres i llum, de vegades tan complexa i tan ambigua que hom no sap ja si tot és una història sense gaire sentit explicada per un boig, o si per contra, tal com deduïm quan escoltem Bach, tot té un sentit que a mida que passen els anys es va configurant i que tot d'un plegat es manifesta.

L'estètica de Disney, la seva línia arquitectònica, el seu art, és el dels somnis; l'art oníric de la infantesa, de la infantesa que es recorda, de la infantesa que creu en la bondat i la bellesa. Hi ha qui, per a ridiculitzar una filosofia, de vegades acostuma a dir: “Això ho he escoltat jo a l'abella Maia” com si l'abella Maia no recollís, en la seva senzillesa, la grandesa més profunda de l'essència de la saviesa humana. 
Malgrat el classisme dels seus arguments, malgrat el masclisme dissimulat, malgrat la cacera de bruixes d'en Walt, que perseguia comunistes fins dessota les pedres, malgrat el seu feixisme pseudodemocràtic adorador d'aristocràcies enyorades... hi ha molt, de Disney, que recull el més genuí de la grandesa humana, l'anhel de puresa, d'amor, de triomf del bé... Això es reflecteix a cada detall del traç de la seva obra. I potser el millor dels seus parcs temàtics, és aquest detall que passa desapercebut a tants i que té el so de “Mark Twain” al Mississipí, o la llum de la façana d'un edifici de l'Aràbia de l'Aladdino, o la plasticitat de les teulades deformades de les cases dels nans, o la impossible estructura del castell de la Bella que dorm.

Heus aquí, doncs, una petita selecció d'algunes imatges d'aquest estiu.