L'alumne no és l'enemic, no se l'ha de témer.

.

La por es percep. Ni que s'amagui, es percep. És més, si s'amaga, provoca més alerta, perquè tot allò que hom percep com a ocult espanta i confon. La por sovint brolla del desconeixement, de la idealització dels éssers que no coneixem i que construim dins la nostra ment. Els fem dolents o els fem bons. Els fem perfectes o absolutament esguerrats. Idealitzem obsessivament quan necessitem conèixer algú que no coneixem perquè ens fa por enfrontar-nos al desconegut, i preferim inventar-nos les persones que suportar la ignòrància de la seva essència o la complexitat de la seva humanitat.

En realitat, els professors no ens hem d'enfrontar a res ni a ningú. No hi ha d'haver confrontació; si no és que entrem a l'aula amb por; i no hi ha raó per entrar amb por dins d'un aula. Els alumnes són nens i nenes. Per alts que siguin, per forta que tinguin la veu, per segurs que semblin. Éssers de vidre amb aparença de roca. Persones humanes plenes d'inseguretats que els mestres tenim la tasca de reconduir. Homes i dones joves que necessiten ser tractats sense por, sense violència. Sovint la por condueix el professor a l'atac preventiu, i l'atac preventiu esquerda la confiança, la complicitat, el treball en equip. La tasca d'aprendre és una tasca en equip; una tasca en la qual, com a mínim, hi ha d'haver dos membres: el professor i l'alumne; i com a màxim el conjunt del grup. El professor i els alumnes han de ser un sol equip, un equip on tots els membres juguin en el mateix bàndol, cadascú dins del seu paper i amb el seu rol. Pot ser que siguin diferents les indumentàries, però la dignitat personal és idèntica, la necessitat de treballar essent valorats és la mateixa. L'entrada del professor a l'aula ha de ser l'entrada del moderador, de l'organitzador, del director, no pas la de l'enemic, ni la del qui pretén posar les coses tan difícils com pugui, ni la del repressor. El professor té l'obligació de fer entendre als alumnes, més amb les actituds que no pas amb els mots, que ell no és l'enemic, i que per a ell els alumnes no són enemics, sinó companys de feina.

El professor té les armes del silenci, el somriure o la seriositat (segons convingui), la paraula propera i individual, la lentitud, la serenor, l'humor, la sorpresa, l'afecte... i molt molt al final... l'autoritat; només si cal. Perquè l'autoritat hi ha de ser, però cada vegada que es fa servir, minva. Haver de fer-la servir, la fa disminuir.

La por no es pot vèncer amb crits, ni amb nervis, ni amb pressa, ni amb amenaces, ni amb exercicis precipitats d'autoritarisme. La por es venç amb la contemplació de l'instant, ajudant a fer estimar i descobrir el silenci. Parlant del silenci com d'una música bella i revifadora, que converteix l'aprenentatge en una aventura misteriosa i intensa. La por es venç amb la lentitud de la feina constant i entretinguda, que acull tothom, que converteix tothom en participant, en constructor de pensaments, en mestre i alumne alhora.

.

L'origen instintiu de molts pensaments

.

Comentant un relat del web www.relatsencatala.cat, m'he adonat que em quedava un escrit prou essencial i compacte com per formar part d'un post. I encara que és un tema que ja he tocat algunes vegades, mai no va malament resumir i recordar:

Origen Instintiu de molts pensaments:

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: “tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats” La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.

Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: “inconscient”, esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que l'usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més “animal” de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el “jo” conscient. I en definitiva serem més humans.

.

Últim "parte" de guerra des del "Chill Out"

.

L'enemic recula. La guerra s'està guanyant. L'alegria comença a situar-se en posicions de control del territori. La veritat ja està muntant els seus destacaments. El respecte mira al futur amb optimisme. ¿Hi ha alguna guerra, ni que sigui invisible, que des d'aquest racó de paradís no es pugui guanyar?
Tot això que explico és un "Chill Out" L'art de refugiar-se en paradisos personals enmig de la guerra de cada dia, amb la capacitat d'extraure d'aquests paradisos tota la força per a guanyar batalles, tota la llum per a mantenir-se en la línia, per no actuar a cops de reacció, que seria actuar a iniciativa de l'enemic.
Per això estem guanyant la guerra.

P.D. Us recomano que clickegeu sobre les fotos, tant d'aquest post com dels de més avall, i que us perdeu per la blavor de les aigües llunyanes, i per la transparència de les properes.
.

Vencerem!

.

Torno al mar aquests dies, potser perquè en temps de guerra ens agrada recordar els moments i els llocs més dolços que hem viscut. Torno, per això, al meu racó de Fuerteventura, on no tenia res més que l'essencial: la companyia dels éssers estimats, la sorra gairebé blanca, l'oceà pur: amic, déu i bèstia; el vent, la bellesa, l'oblit, el "no temps", la nuesa de tot.
I estic en temps de guerra.
A cops, molt de tant en tant, bull la guerra invisible de les forces invisibles que ho conxorxen tot, i tot alhora, en contra d'un. Potser per poder assaborir, després, la pau, quan torna; potser per a ser forjats com l'acer a cops de mall i a temperatures roents. Però les forces invisibles mai no seran més poderoses que unes altres forces invisibles que juguen de la nostra part, i que ens demanen resistència. No passaran. Vencerem a les platges, a les trinxeres i allà on calgui. La bellesa vencerà la lletjor. La llibertat desfarà l'esclavatge. L'alegria derrotarà la tristor. Els instints ancestrals no eixiran; i els seus defensors, cavallers creuats de l'ego i la competició, no aconseguiran els seus objectius. Les forces aliades del goig de compartir victòries, de la veritat i l'antiprejudici, conqueriran cada dia més territoris i l'exercit enemic recularà. Serem fidels als principis de la llibertat, la nuesa literària, la nuesa vital, la confiança en les persones, i la mà estesa.

.

Transparència de l'aigua de la mar

.

L'aigua que veieu és de la mar, de l'oceà Atlàntic. Fixeu-vos allà al fons l'escuma que aixequen les onades de la riba. Aquesta aigua, sorra endins, cristal·lina, onejada per l'oreig, intensament salada, esdevé la primera incursió de l'oceà damunt l'illa. D'aquí a poc, la mar ho cobrirà tot, i milers d'estols de peixos solcaran una transparència blavissa a velocitats vertiginoses com si fossin ocells en un cel diàfan.

Quin missatge hi ha en tot el que he escrit? No hi ha missatge, és contemplació; i de la contemplació brolla la pau i la felicitat.

.

La meva pàtria

.

Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.

.

Agafar la màscara o deixar-la estar

.

Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.