Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.
.
No comments:
Post a Comment