L'alumne no és l'enemic, no se l'ha de témer.

.

La por es percep. Ni que s'amagui, es percep. És més, si s'amaga, provoca més alerta, perquè tot allò que hom percep com a ocult espanta i confon. La por sovint brolla del desconeixement, de la idealització dels éssers que no coneixem i que construim dins la nostra ment. Els fem dolents o els fem bons. Els fem perfectes o absolutament esguerrats. Idealitzem obsessivament quan necessitem conèixer algú que no coneixem perquè ens fa por enfrontar-nos al desconegut, i preferim inventar-nos les persones que suportar la ignòrància de la seva essència o la complexitat de la seva humanitat.

En realitat, els professors no ens hem d'enfrontar a res ni a ningú. No hi ha d'haver confrontació; si no és que entrem a l'aula amb por; i no hi ha raó per entrar amb por dins d'un aula. Els alumnes són nens i nenes. Per alts que siguin, per forta que tinguin la veu, per segurs que semblin. Éssers de vidre amb aparença de roca. Persones humanes plenes d'inseguretats que els mestres tenim la tasca de reconduir. Homes i dones joves que necessiten ser tractats sense por, sense violència. Sovint la por condueix el professor a l'atac preventiu, i l'atac preventiu esquerda la confiança, la complicitat, el treball en equip. La tasca d'aprendre és una tasca en equip; una tasca en la qual, com a mínim, hi ha d'haver dos membres: el professor i l'alumne; i com a màxim el conjunt del grup. El professor i els alumnes han de ser un sol equip, un equip on tots els membres juguin en el mateix bàndol, cadascú dins del seu paper i amb el seu rol. Pot ser que siguin diferents les indumentàries, però la dignitat personal és idèntica, la necessitat de treballar essent valorats és la mateixa. L'entrada del professor a l'aula ha de ser l'entrada del moderador, de l'organitzador, del director, no pas la de l'enemic, ni la del qui pretén posar les coses tan difícils com pugui, ni la del repressor. El professor té l'obligació de fer entendre als alumnes, més amb les actituds que no pas amb els mots, que ell no és l'enemic, i que per a ell els alumnes no són enemics, sinó companys de feina.

El professor té les armes del silenci, el somriure o la seriositat (segons convingui), la paraula propera i individual, la lentitud, la serenor, l'humor, la sorpresa, l'afecte... i molt molt al final... l'autoritat; només si cal. Perquè l'autoritat hi ha de ser, però cada vegada que es fa servir, minva. Haver de fer-la servir, la fa disminuir.

La por no es pot vèncer amb crits, ni amb nervis, ni amb pressa, ni amb amenaces, ni amb exercicis precipitats d'autoritarisme. La por es venç amb la contemplació de l'instant, ajudant a fer estimar i descobrir el silenci. Parlant del silenci com d'una música bella i revifadora, que converteix l'aprenentatge en una aventura misteriosa i intensa. La por es venç amb la lentitud de la feina constant i entretinguda, que acull tothom, que converteix tothom en participant, en constructor de pensaments, en mestre i alumne alhora.

.