.
Us convido a llegir un petit fragment d'una novel·la que vaig escriure fa molts anys (la primera) i que em va servir per aprendre a escriure novel·les. Us haig de confessar que el fragment està força corregit.
Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el meu cor pateix. A cops, em fa l'efecte que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.
I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge. I glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira, oncle! He escrit un poema sobre el Port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l’home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo, perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un reguitzell de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora.
-Però tia, que estic escrivint!
-Et dic que apaguis l'ordinador. I no em treguis de polleguera.
I les nits se'm van enfosquir.
Fins al moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats, i per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi; i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran, i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta damunt la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrigués, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí, els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb unes boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó!
-Què passa... què has fet? ¿Que t'ha caigut res al carrer?
-No, tia! Surt! Ja veuràs!
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em demanà:
-Què haig de veure?
-Que no el veus, el cel? És impressionant!
-I per això m'has fet sortir? Ai, nena! Jo cada dia t'entenc menys!
I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.
.
.
Carnestoltes a Terrassa. 
