Quan veus de prop la mort, allò que tota la vida has pensat que et faria por quan arribés aquest moment, s'esvaeix; i la por no brolla dels mites o de les doctrines que ens han intentat inculcar des de ben petits, sinó de la tristor d'haver de deixar enrere la vida, que és tan bonica; i, de la vida, els fills que són el més estimat. Potser a algú li sorprendrà que escrigui això; potser obrirà els ulls amb espant i es pensarà que estic malalt o que em passa alguna cosa greu. Suposo que no; que no em passa res greu (dic suposo perquè aquesta és una certesa que mai no tenim); l'explicació als meus primers mots d'aquest post és que els qui patim episodis d'Hipocòndria, experimentem què se sent quan hom està condemnat a mort per una malaltia incurable; i això vulguis o no, i més per a algú que escriu, és un avantatge. Comprendre una situació des de dins, ni que sigui una situació fictícia, creada per la pròpia ment, ajuda a anticipar una situació que sens dubte arribarà algun dia. Algú pot pensar que jugo amb l'avantatge de saber que la meva convicció del fet que sóc un moribund és falsa; potser tindrà raó; però haig de dir, per qui no ho sàpiga, que la ment és molt més convincent que les proves, els indicis o els mots tranquil·litzadors dels metges, que els símptomes físics hi són (ni que siguin provocats per la pròpia ment) i que la convicció que la mort truca a la porta en alguns instants és força poderosa. Tot i així, quan un assumeix la mort, només resta l'essencial, i la por se'n va. No se'n va la pena de deixar les persones, la inquietud de saber que potser quan et necessitin no hi seràs; aquesta pena et fa lluitar amb totes les teves forces per esgarrapar segons a l'existència; vius amb la sensació que tens molt a dir, i que ho has de dir, i que necessites anys per a poder dir-ho.
.
.P.D. La foto és de la ciutat de "Cádiz". L'Atlàntic amb una bonior de barques, qualsevol pot ser vàlida per iniciar un viatge vers l'oest, allà on el Sol es pon amb els colors més bells de la jornada.
No comments:
Post a Comment