Des de dins d'un pis, no podem conèixer com és el món. (La meva vida al bar)

.

De vegades penso que aquell que va de casa a l'oficina, i de l'oficina a casa, tots els dies de la setmana, totes les setmanes de l'any, no coneix el món real. Qui es refugia dins del seu pis, habitualment ple de comoditats, d'avenços tecnològics que ajuden a fugir, i sovint a copsar una ficció que no és ben bé el mateix que la realitat (o que en tot cas no impacta de la manera com ho fa la realitat) viu una mica en un oasi que li impedeix de conèixer la humanitat real.
Sempre sortirà algú que dirà “ep, que jo viatjo!” El problema és que normalment, quan algú viatja, no coneix la realitat del lloc que visita, sinó aquell escenari que el comerç, i les administracions locals, han muntat per a fer sentir al turista a l'últim racó del món. Per conèixer un país, cal trepitjar-lo en el seu dia a dia. Ni el cinema, ni la televisió, ni el turisme, ni res que sigui esporàdic o provisional permeten conèixer del tot la realitat humana.

Jo he tingut la sort de viure en un bar des dels dotze anys.

Malgrat les pegues que això pugui implicar, sens dubte, m'ha permès comprendre la diversitat humana amb un detall tan ric que ara per ara no em veig en cor de descriure amb fidelitat, si més no de moment.

Qui viu al seu pis, no sap què hi ha al món, encara que s'ho pensi (i normalment s'ho pensa; els Homo sàpiens ens creiem el centre de l'univers i el patró de la normalitat absoluta i universal, jo inclòs encara que intento evitar-ho).

Al bar, hi he pogut conèixer algú que s'ha mort de fred una nit d'hivern a Vallparadís; dones que s'han jugat el sou, que els seus marits els portaven, a les màquines escura-butxaques; malalts de cirrosis que allargaven la mà vers la copa de conyac malgrat que això els portava a una mort segura; mares que van perdre tots els fills a causa del vici i de l'alcohol; endevins que arribaven amb la seva bola de vidre i explicaven trobades amb extraterrestres i esperits; notaris que s'amagaven dessota el taulell quan a algú li queia un plat, pensant-se que esclatava una bomba; tribus de punkies que emplenaven el local i jugaven a llançar la moneda dins d'un pot de darrere la barra; jugadors d'escacs de primera que es pensaven que eren els millors del món i que quan perdien desapareixien durant setmanes; personatges solitaris que convertien la gent que portava el bar en la seva pròpia família; senyors que no eren senyors; lladres que no ho semblaven; metges que no eren metges (i que deien que ho eren); advocats que no eren advocats (i que deien que ho eren); músics que eren famosos (Tete Montuliu); escriptors que eren famosos i que copiaven les vides que observaven a les seves novel·les i guions (no diré qui); enginyers fracassats a qui la dona i els fills no reconeixien, que invertien tot el seu patrimoni en un invent i s'arruïnaven, i que després s'ajuntaven amb una dona lletja i grassa a qui ningú no feia cas, i que s'acabaven morint al costat d'aquesta dona que no els deixava de petja malgrat que fossin bojos i excèntrics; expresidiaris; presidiaris... podria continuar. Em deixo molts més personatges i anècdotes que en aquest moment en què he pensat de pressa no m'han vingut al cap. Em deixo la gent “normal”, la que vivia als pisos i que de tant en tant passaven pel bar; la gent que era com jo era abans dels meus dotze anys. El bar m'ha permès conèixer en directe unes històries que si hagués viscut ben calentó, ran d'una calefacció, en un pis de la Rambla, de Sant Pere o de Can Palet, m'hauria vist obligat a descobrir a través dels llibres o de les pel·lícules. Les circumstàncies de la vida malgrat que de vegades ens resultin incomprensibles ens serveixen sempre per créixer i per comprendre millor l'existència.

.

.