Nevada a Terrassa

.

La neu, com tot allò que és gran, arriba a poc a poc i en silenci.

.

.

Instant de goig a la Barceloneta.

.

S'encendrà
el plumbi de les boires;
el saur del sol velat als ulls i el fat;
el prat d'argent i el vent càlid de març;
i els ulls que em miren ara sobre el mar.

S'encendrà
el bot joliu del nen jugant al parc;
la pluja freda al sostre del mercat;
la dona que s'amaga en un portal;
el miol d'un gat i un cotxe que ha aparcat.

S'encendrà
el vell amb el bastó que ha renegat;
la puta al carreró amb mirar tronat;
el policia jove, el noi del bar;
la salabror als carrers de la ciutat.

S'encendrà
l'instant de goig del tot que viu encès;
subjectat al moment que ningú veu;
l'etern esclat de joia sostingut
al cor dels que en mirar-lo han somrigut.

.

.

El dia que Einstein va visitar Terrassa

.

M'havien arribat rumors, llegendes urbanes. Avui m'he posat a remenar informacions i ho he trobat: Einstein va visitar Terrassa, concretament les Esglésies Romànico-Visigòtiques de Sant Pere. Fou el 26 de febrer de 1923. En aquell moment, la meva àvia materna tenia 9 anys i feia pocs mesos que acabava d'arribar a Terrassa. Treballava de minyona a Cal Marquès, a pocs metres de les esglésies, i, òbviament, mai no es va assabentar de qui va tenir tan a prop, perquè tot just començava a llegir mercès a la "caritat" de la senyora de Cal Marquès. Dormia en unes golfes de la gran casa, i jugava amb les rates que convivien a la seva habitació, a les quals posava noms. Als estius se n'anava a Blanes amb la família Marquès, i gràcies a això va aprendre a nedar.

Tornant al tema d'Einstein, m'emociona pensar que un dels meus orígens genètics fou, per unes hores, tan a prop dels gens del científic; i que Einstein, al qual admiro malgrat les seves misèries manifestes i confessades, trepitgés la terra on estan enterrats molts dels meus avantpassats.

A continuació poso un fragment de l'article d'Antoni Roca Rosell "La amable visita de Einstein a Barcelona", on he trobat aquesta informació.

El lunes siguiente, 26 de febrero, Einstein fue acompañado
por el presidente de la Mancomunitat, Josep Puig
Cadafalch, a visitar el conjunto precristiano y románico
de Egara, la antigua Terrassa. El arquitecto Puig
Cadafalch era un especialista en arte románico de prestigio
internacional.

Estigueu contents!

.

Estigueu contents. Que els vostres fills estiguin contents. Que les persones que estimeu estiguin contentes. No hi ha cap negoci més important que aquest. No hi ha cap projecte més ambiciós. No hi ha cap acte a l'agenda més important. Ni que us hàgiu de morir. Ni que no tingueu gaires diners. Ni que no hàgiu assolit aquella seguretat que sempre somniàveu. No us amoïneu; us podran matar, però mai no us podran fer fora de l'univers. No hi ha espai fora de l'univers (o dels universos). No teniu un lloc al no res. Estigueu contents. Conviviu amb els vostres; no els aparqueu; gaudiu d'ells. No deixeu els fills a casa dels avis per a viure millor; creixen molt de pressa, i no necessiten els vostres diners, us necessiten a vosaltres; necessiten que estigueu contents i que els feu contents. No canvieu el temps d'estar amb els vostres fills per cap altra causa humana o divina. No us creieu cap doctrina que situï alguna cosa per damunt de l'alegria dels vostres fills i de la vostra alegria. De tots és sabut que un fill et canvia la vida; que tenir un fill et permet comprendre alguns aspectes de l'existència que són impossibles de transmetre amb el llenguatge. És curiós que els capellans (que en teoria es dediquen a donar lliçons sobre l'existència) tinguin la gran mancança de no tenir un fill, amb la qual cosa mai no comprendran alguns aspectes de l'existència essencials, que els qui tenim fills sí que hem arribat a comprendre, i que no som capaços de transmetre amb el llenguatge, perquè són aspectes que només es poden viure; incomunicables i intransferibles.
Estigueu contents, feu que estiguin contents els qui us envolten, perquè tot gira al voltant d'això. Ni dogmes, ni doctrines, ni ritus, ni místiques, ni normes, ni protocols, ni honors, ni èxits, ni ambicions... Estigueu contents i feu que estiguin contents els qui us envolten.

.

Sobre els "mirons" de les platges.

.

Ara que s'ha de reciclar, jo dono exemple, reaprofitant escrits que he elaborat a diferents fòrums i que poden servir com a reflexions generals. Els poso al blog on queda tot centralitzat i enregistrat per si en el futur els vull trobar.

Ara és el torn d'una reflexió sobre els "mirons" (que de vegades hi ha a les platges) que vaig escriure al fòrum del CCN.

Quan parles amb una persona, l'espectre d'ones electromagnètiques que reflecteix (és a dir el que veiem d'ella) agafa un valor diferent al que tenia un instant abans que coneguéssim la seva realitat psíquica. Les relacions impersonals (les que no arriben a la coneixença i es queden en pur platonisme) són sempre insuficients i en conseqüència esdevenen deformadores de la realitat.

El “voyeur” o “miron” que es passa el dia de platja amunt i avall, canviant de posició contínuament, i estirant-se prop dels cossos que troba més excitants, en realitat es queda amb una part molt petita de la realitat, i es perd la millor part (però que no és immediata perquè exigeix una mica d'elaboració; cal fer un esforç humà superior per fer-se amic d'algú, per xerrar-hi. És menys exigent limitar-se a “mirar”; però mirar fa que ens perdem la realitat, que és més bella que el món que es creen els qui renuncien a la persona interior).

Sempre hi ha qui pot dir “és un problema de cadascú” i és cert; mentre no es molesti, és problema de cadascú. Però de vegades és un problema feixuc: massa hores de sol amunt i avall augmenten el risc d'agafar càncers de pell; prioritzar l'espectre electromagnètic reflectit per damunt del pensament de les persones pot convertir els voyeurs en éssers sense relacions humanes, sense amics ni amors reals; conflictes familiars (com passa amb totes les addiccions); conflictes a la platja (quan algú se sent perseguit, o assetjat, pel voyeur); i sobretot una gran pèrdua, la de la bellesa de la manera de ser de les persones; i una altra gran pèrdua, la del plaer del naturisme, de les sensacions asserenades del sol, el mar i el vent, amb el cos en llibertat, que es veuen eclipsades per la intensitat de l'excitació sexual, que no per més forta és necessàriament més bella (un focus de llum excessivament intens pot fer que ens perdem els matisos entre els colors).
Per això, recomano al qui es trobi en la situació extrema de ser un “miron”, que es replantegi la situació.
Una altra cosa és que quan un està a la platja vegi una persona bellíssima i pensi interiorment “quina bellesa!”. Això no és pas ésser un voyeur, és gaudir de la bellesa de la natura, sabent, però, que dins d'aquella llum hi ha una consciència, que pot embellir encara més la llum física (o robar-li bellesa cas que sigui un o una cafre).

.

És un assassinat que una orca mati la seva cuidadora?

.

De vegades, les converses del FÒRUM DE RELATSENCATALA.CAT, tenen molt de suc. Es comenten les notícies, els estirabots de la realitat, reflexions... I vulguis o no acabes pensant. Aprofito el que he escrit avui en el fòrum esmentat sobre la notícia de la mort de la cuidadora d'una orca per elaborar un post que reflexiona sobre la violència a la natura i la intel·ligència.

Jo, una vegada, per Nadal, vaig matar un gall d'indi (o és dindi?), per cruspir-me'l amb tota la meva família. Sovint menjo pollastre, explotat i engreixat en granges que ratllen el maltractament; menjo vadella, executada mitjançant descàrregues elèctriques; m'agrada molt el porc, els peus, la galta, el llom... i me'l menjo sense contemplacions. Si un gos intenta atacar als meus fills, o m'ho sembla, el mataré sense contemplacions; si m'intenta atacar a mi, o m'ho sembla, mentre em defenso, potser el mato, encara que el gos sigui meu, encara que me l'estimi molt. Sóc un animal, igual com ho és l'orca. Sóc un assassí?

Amb el que acabo d'escriure, només he volgut fer un text irònic per expressar que som tant o més violents que la resta d'animals (jo diria que més); i que la violència de l'orca en cap cas pot ser una mostra de la seva manca d'intel·ligència i/o consciència.

Hi ha una diferència evident en les capacitats d'elaborar tecnologia entre la resta d'animals i nosaltres; però no sempre, ni necessàriament, hi ha d'haver una diferència intel·lectual excessiva. Les mans són un factor important pel que fa a la tecnologia, igual com ho és el cervell. Vull dir que la manera de ser d'alguns cetacis (la seva psicologia) pot fer que no tinguin l'impuls de construir o d'elaborar res, però que alhora tinguin un grau elevat d'intel·ligència i per tant de llenguatge. Jo, personalment, no tinc clar que les bal·lenes no tinguin una literatura i un sentit de l'art. De fet canten, es comuniquen, elaboren uns sons que encara no hem sabut desxifrar. Les mesures que els humans fem de la seva intel·ligència s'han d'agafar amb pinces. Crec que els Homo sàpiens som uns creguts; ens pensem que pel fet de ser capaços de contruir una bomba nuclear, un cohet, o "Assassinat a l'orient exprés" som el centre de l'univers. Pot ser que no sapiguem comprendre les simfonies, els poemes, i les filosofies que les bal·lenes es diuen les unes a les altres, i com que no les entenem, deduïm que estan per sota nostre.

Crec que l'ésser humà és un xic més intel·ligent que els altres primats, que també tenen mans, i que essent si fa no fa iguals, no són capaços de construir una tecnologia tan elaborada. Amb els cetacis, però, tinc els meus dubtes.

.

Si voleu participar o continuar el debat:

El que s'ha escrit avui:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=953502

El que es va escriure ahir:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=953248

La noticia que ha originat el debat:

http://translate.google.cat/translate?js=y&prev=_t&hl=ca&ie=UTF-8&layout=1&eotf=1&u=http%3A%2F%2Fdiaridetarragona.com%2Fpanorama%2F040533%2Fentrenadora%2Fballenas%2Fmuere%2Fatacada%2Forca%2Fparque%2Fworld&sl=es&tl=ca

.

L'enveja, la màscara, l'inconscient, l'ull benigne, l'evolució.

.

Feia temps, ara, que no parlava de l'enveja; de l'enveja com allò que realment és: un mecanisme psicològic engegat per la pròpia estructura cerebral; és a dir, per les connexions neuronals formades per influència dels gens i de l'entorn. L'enveja hi és com a conseqüència (entre d'altres factors) d'una informació genètica, d'una informació heretada. I aquesta informació hi és perquè al llarg de l'evolució ha significat un avantatge per al control de l'entorn, la supervivència i la reproducció. No vull dir pas amb això que ara mateix, amb el nivell cultural, social i científic, de l'Homo sapiens, l'enveja continuï sent un avantatge; les circumstàncies han canviat.
Avui, però, voldria incidir en un aspecte que és comú a molts mecanismes psicològics heretats: la inconsciència del fet que siguin pulsions d'origen inconscient, i la inconsciència del fet que l'enveja sigui enveja.
De vegades, l'envejós sap que ho és. La majoria de vegades, però, desenvolupa actituds agressives (de vegades reprimides) amb la convicció que està carregat de raons racionals, quan en realitat esdevé una titella del seu inconscient, que alhora és el rebost de les imatges i els conceptes mentals inconscients esperonats per les pulsions d'origen genètic. L'envejós inconscient normalment viu amb la convicció de ser superior als éssers que enveja sense saber que els enveja; i pateix en adonar-se que algun element de la realitat contradiu aquesta superioritat que ell o ella no posen en dubte.
En certa manera, tots vivim amb una falsa convicció del que som i de com som; aquest és un altre mecanisme de protecció. Necessitem estimar-nos per a sobreviure. Necessitem agradar-nos, per a estimar-nos. Per això la nostra ment ens crea una màscara, una aurèola que ens presenta davant de nosaltres mateixos molt millors del que realment som. Això ens aporta molts beneficis, però també presenta certs inconvenients; entre d'altres, el fet de ignorar fins a quin punt l'inconscient ens dirigeix i ens domina.
Si voleu fer un petit experiment per a veure una mica del que parlo: graveu la vostra veu, i escolteu-vos. Què sentiu? És la veu que sentiu habitualment quan parleu? Oi que no? ¿Quina us agrada més...? ¿...la real, la que queda enregistrada, o la que vosaltres us sentiu?
Heu de pensar que aquest experiment només afecta a la veu, al timbre; però que aquesta variació entre la realitat i la subjectivitat afecta a tots els àmbits de la persona.
Sigui com sigui, però, encara que siguem pitjor del que ens pensem, encara que ens inventem una falsa realitat del que som, la nostra dignitat i el nostre valor com a persones són infinits.

.

.

P.D. La fotografia és de l'ull d'un camell de Lanzarote.

.