Les escletxes dels instants

.

A les escletxes dels instants s'hi amaguen astres; llums iridescents i màgiques de formes insuperables.

A les escletxes dels instants rauen les obres d'un artista massa humil per a mostrar-les als qui no veuen els instants sinó les hores, els dies, els anys...

A les escletxes dels instants, hi viu la bellesa; per caçar-la cal viure a l'instant i no fugir-ne.

.

Quan les idees són presons de la llum.

.

Em ve de gust, avui, recordar Joan Sales; i en concret els mots que posa en boca d'alguns dels seus personatges a “Incerta Glòria”.

. “Necessitem tant que se'ns faci companyia!”

. “He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa”

. “La gent no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments;”

.
Hi ha escriptors, i en Joan Sales n'és un exemple, que aconsegueixen dibuixar l'esbós essencial de l'experiència humana; el traç necessari, vestit de res, nu de banalitat. I col·loquen aquest esbós dins d'una història sens que es noti, com si els mots i tot el que signifiquen fossin la conseqüència natural dels esdeveniments.

Necessitem tant que se'ns faci companyia! Qui? Tots. Tothom. Aquí no hi ha idees. Aquí no hi ha colors ni banderes. Necessitem que se'ns faci companyia. Aquella mateixa companyia que descrivia Saint Exupery a “Carta a un Hostatge” quan explicava com havien convidat uns treballadors del port a prendre unes copes un dia que feia sol, només perquè feia sol, només perquè estaven vius, només perquè eren humans, només perquè existien. Existir és un privilegi.

Quina llàstima que tota gran idea, quan es converteix en militància cega, acabi sent esperó de menyspreu i d'odi. Massa vegades les idees es transmuten en presons que no deixen volar les llums de la justícia. Tant se val com sigui de justa i d'encertada una idea; quan s'escampa massa, quan esdevé signe d'identitat d'un grup, acostuma sovint a pervertir-se. Si fóssim capaços d'unir-nos pels sentiments i no per les idees! O en tot cas per la idea que diu que tots som persones i que tots som iguals. Però fins i tot, aquesta idea, ¿què seria si no brollés d'un sentiment que la genera i que la fa real?

.

.

Reflexions d'un pare prebenjamí a final de temporada

.

-No esbroncaràs el teu fill en públic per cap motiu; ni en un partit ni en un entrenament, i menys per no jugar a futbol com tu creus que ho ha de fer. La seva autoestima és essencial per al seu progrés com a esportista. Si el vols ajudar a millorar, tres dies després del partit, o de l'entrenament, suggereix-li les millores que pot fer, no tant com a defectes que ha de polir, sinó com a fites on ha d'arribar per fer-ho encara millor, recordant-li que fins i tot les grans figures del futbol necessiten els consells i les correccions dels seus entrenadors.

-No protestaràs les decisions dels àrbitres. Els àrbitres s'equivoquen. Però el que has d'ensenyar al teu fill és que cal acceptar les seves decisions encara que s'equivoquin; i que un partit l'han de guanyar malgrat els errors dels àrbitres; i que l'error de un àrbitre mai no s'ha de fer servir per a emmascarar un mal joc; i que els àrbitres normalment són els més interessats a fer bé les coses i a no equivocar-se; i que la mare de l'àrbitre, els morts de l'àrbitre, els éssers estimats de l'àrbitre no tenen la culpa dels seus errors; i que cal respectar les persones malgrat s'equivoquin encara que siguin àrbitres i encara que perjudiquin el teu equip. Aquest aprenentatge és més important que el benefici o perjudici que una decisió arbitral pugui produir en un partit. Aquest aprenentatge els evitarà en un futur un munt de targes grogues i vermelles i els enfortirà, perquè els farà veure que l'única manera de guanyar un partit és superant el propi nivell de joc per a contrarestar els possibles errors arbitrals; i els farà millors persones.

-No respondràs amb violència verbal, la possible violència i estupidesa verbal dels pares dels equips contraris. El millor aprenentatge que pots regalar al teu fill és el de tolerar les misèries alienes i comportar-te segons “ets tu” i no segons “són els altres”. Dins de la gran massa de pares i mares de nens futbolistes, se senten més els qui fan pitjor les coses; no avergonyeixis el teu fill barallant-te amb persones immadures que projecten els seus desigs i les seves frustracions damunt les gestes dels nens, en un partit que hauria de ser diversió i no conflicte. No deixis de ser pare, no deixis de ser persona, no deixis de ser assenyat quan et converteixis en espectador d'un partit.

-Ensenya-li al teu fill que s'aprèn més d'un partit mal jugat que d'un bon partit. D'un partit mal jugat, se'n pot elaborar una llista d'errors a no cometre mai més (d'estratègia, d'actitud, de tècnica, de posició...), una llista d'aspectes a millorar amb l'entrenament, i en resum un bon feix de millores possibles. D'un partit ben jugat només una alegria momentània i la bona sensació d'anar endavant (que no és poc). Cal aprendre a valorar l'aspecte positiu i els avantatges que ens atorguen les derrotes. De vegades les derrotes ens ajuden a guanyar lligues:

http://www2.elperiodico.es/BLOGS/blogs/johancruyff/archive/2009/02/23/una-derrota-perfecta.aspx

-No minis la confiança del teu fill en el seu entrenador. No critiquis l'entrenador del teu fill davant del teu fill. Els nens necessiten confiar en l'entrenador (encara que de vegades els seus criteris no coincideixin amb els teus). No obliguis al teu fill a escollir entre la confiança a l'entrenador i la confiança vers tu com a pare. Al llarg de la seva vida esportiva necessitarà la confiança en l'entrenador per a progressar i per arribar a alguna fita.

-A final de temporada, o a principi de la nova temporada, si el teu fill va a parar a un equip d'aquells que alguns consideren “inferiors”, felicita'l i alegra-te'n; perquè l'important és que jugui a l'esport que més li agrada; per a passar-s'ho bé, per a millorar, per a gaudir, per a conèixer nens nous diferents als del àmbit escolar. Recorda-li que ha de tenir il·lusions i que no li ha de fer por somniar, però que la vida són moltes coses, i que a la vida hi ha milers d'il·lusions més enllà del futbol. Recorda-li que de vegades els ciclistes es queden a la segona o a la tercera posició d'una cursa per a no cremar-se abans d'hora, i que la vida dóna moltes voltes, i que l'esforç i la il·lusió mai no s'han de perdre; i sobretot, sobretot... que si el que li agrada és aprendre a tocar el piano, enlloc de jugar a futbol, és ell sempre qui té l'última paraula.
Si per contra, el teu fill es queda a l'equip de sempre, i és ell qui rep a nens nous, digues-li que els aculli com a companys, que no els exclogui, que formen part de l'equip i que hauran de passar junts molts moments bons i dolents. Fes-li veure que no són competidors sinó companys que l'ajudaran i que necessiten també la seva ajuda; i que és una sort conèixer gent nova.

.

.

Tango

.

Tinc la pistola a la butxaca i la sento freda i enterca com una espasa trista, com un apèndix més del meu cos malparit: maleït apèndix, maleït moment tan esperat. Tinc un glop de mala bava al pit que malda per sortir i estavellar-se al rostre de qui sigui mentre ella no vingui, mentre no travessi la porta de la taverna. La mataré. L'estimo tant que la mataré. La porto tant a dins que aquests vint anys no han estat res fora del respir precís per agafar alè i esmicolar-la. La necessito tant que vull matar-la.
El cambrer se m'acosta; em demana que què vull i li dic una mentida més, una altra mentida més, ja no ve d'una mentida més.
-Mate i unes ametlles.
I se'n va sense saber que el que de debò desitjo és no existir, no haver arribat a néixer, no haver-la coneguda mai. Vints anys no són res quan la teva vida et traeix; quan qui més t'estimes et revela la buidor de la seva ànima; quan qui més t'estima et fa saber que mai no t'ha estimat. I avui, com cada nit des de fa vint anys, torna a ser una d'aquelles nits en què ella ja no hi és, en què ella ja ha marxat, en què només resta la lluna al capdamunt dels carrers negrencs; la lluna blanca i la solitud gelada. Però avui, potser, ella vindrà.

.
*

No hi hauria d'anar, però no puc evitar-lo. ¿Qui perd més, quan traeix? ¿ El qui sap que el seu amor és manifest, o el qui sap que el seu amor ningú se'l creu? Vint anys pensant en ell cada pluja d'abril, cada carrer de Buenos Aires, cada tango, cada matí d'hivern, cada somriure, cada renec, cada serp als revolts dels camins de la vida. I ara aquesta lluna grossa, com les d'ahir. L'acarnissada lluna dels records agredolços de l'amor i la mentida. El vaig estimar més que al meu marit quan el meu marit dormia, quan el meu marit confiava en mi, quan el meu marit em considerava la princesa més angelical de l'univers. I el vaig enganyar a ell, també, quan li vaig ocultar que tenia marit i que no volia arribar enlloc amb ell, i que en realitat em lliurava a ell per apropar-lo cada vegada més i més als homes de Videla, als que cercaven la manera de destruir-lo d'una manera definitiva i contundent. Què podia fer, si no? Una mare és algú massa important per a deixar-la morir; i aquells tipus eren capaços de tot. Però no comptava amb aquell amor, no comptava amb aquest amor, no comptava amb l'amor.

.
*

Entra. Sona l'acordió. Al carrer, llum blavissa. Em mira i el cor em fa un truc com de pinçament de mort. A la butxaca, la gelor de la pistola em crema el tou de la cama. Algú fuma i em llança la boira blanquinosa al rostre. Algú riu i em fa l'efecte que se'm mofa. Em mira i li veig una llàgrima que se li glaça a la comissura dels ulls. Força un somriure de por, un gest de malenconia dolça, de tristor continguda, d'horror disfressat de resignació.
-Em vas portar a la mort -li dic d'entrada quan s'asseu i em diu hola com si res, com si tot es reduís a l'oblit i el protocol.
-Amenaçaven la meva mare. Em van prometre que no et matarien, que només et tancarien a la presó.
-Tu em vas matar; no ho entens?
Els llavis li tremolen. Les pupil·les se li fixen damunt la taula de roure adobat. El mate sembla que se'm desfaci a la boca.
-Jo també em vaig morir. -diu amb un fil de veu. I l'acordió acaba un vals. I un gitano amb un somriure s'acosta i m'ofereix una tulipa de dins d'un cistell de vímet. Faig que no. Premo la meva mà contra l'arma i sé que puc acabar ara mateix, que un tret apagaria el tremor de la seva pell, la blancor ataronjada del seu rostre amb la llum dels fanals de la taverna. Ho he somniat massa vegades i ara sóc aquí vint anys després per a passar comptes.
-Tenies el teu marit -li dic, com el fiscal d'un fotut judici que ja està guanyat, que ja està perdut.
-I l'estimava -em respon -; però jo també em vaig morir. Veig que no em creus.
-M'estimaves? -li demano patètic a qui em va destruir, a qui em va desfer.
Em mira com si supliqués que el temps tornés enrere. I quan sembla que és a punt de respondre'm, l'acordió trena el mateix tango d'ahir, el mateix tango de sempre. S'aixeca. M'abraça. Em besa. La beso amb la mà a la pistola. Vull prémer el gatell de l'arma, però no puc. Vint anys no són res, la vida és un buf, la mà em tremola, el petó s'allarga i el tango no deixa de sonar. La mato o l'estimo? La mato o em moro? El tango no s'acaba, no s'acaba...

.

.

L'existència és un privilegi

.

"Siguem un Colom per a continents i móns sencers nous dins nostre, no pas per al comerç, sinó per al pensament. Tots els homes són senyors d'un regne comparat amb el qual l'imperi terrenal del tsar és un estat diminut, un monticle sobre el gel."

HENRY DAVID THOREAU
"Walden o la vida als boscos"

Al voltant nostre, el món és segons som nosaltres. Les formes que veiem, que sentim, que escoltem... són la resposta de la nostra ment als estímuls externs. Construim allò que percebem a partir de la realitat que no percebem, perquè el que percebem és la forma que la nostra ment desenvolupa per a comprendre l'ordre de la realitat. Però quan dic que al voltant nostre el món és segons som nosaltres, no em refereixo tan sols al funcionament de la ment, sinó a la llum que desprèn la realitat, a l'esperança, a la bellesa que ens envolta i que és tan poc mirada.
Hi ha qui veu un ésser imperfecte, adolescent, ingrat, injust, ignorant, molest... un maó en el feixuc procés de la feina. Hi ha qui veu una ment inquieta, il·lusionada, fresca, immensament brillant i esperançada (l'urpa de la por de sobreviure encara no ha amargat l'esperança de l'infant, de l'adolescent, que, sense saber que ho sap, sap que l'existència és un privilegi).
És un privilegi treballar amb infants i adolescents, perquè encara no estan malmesos. Alguns comencen a estar-ho. Les nafres de la solitud, de la fam d'atencions, de la perversió dels valors genuïnaments humans, passen factura. Milions d'infants aprenen a ser infeliços a l'escola de la deixadesa dels adults, que estan morts de por per sobreviure, i que per això no saben fer altra cosa que oblidar els infants i concentrar-se en el diner i en les fugides que els atorguen la força psicològica per a combatre la por a sobreviure. Els humans som humans abans de fer-nos adults; després, a tot estirar, som projectes frustrats d'humans, i acabem creient que la humanitat és una idealització d'allò que ens pensem que som. En realitat, érem humans quan érem infants, i ens vam espatllar a les primeres bufades de la supèrbia juvenil, quan tot semblava tan maniqueu, quan ens enganyàvem tant.
Allò que percebem dels qui ens envolten s'assembla més al que som nosaltres que al que són els qui ens envolten.

Busqueu la llum, la llum, la llum... Arreu hi ha àngels; però cal mirar-los.

.

.

.

El tren dels herois vençuts

.

Sentor d'ocre, de diòxid, de rovell. Un aire fred i acanalat des del túnel fins a l'andana d'Arc de Triomf. El tren, silenciós i buit, com expectant. El físic, el director del metro i el fotògraf, dempeus, davant del primer vagó.
Les tres de la matinada, i, per damunt, la Barcelona nocturna i bulliciosa.
A les entranyes de la terra, la màquina perfecta, que els durà pels camins del temps i de l'espai qui sap fins a on.
El físic fa la darrera comprovació: la bovina d'imants d'antimoni, els circuits, l'espurna de neutrons. El director mastega un renec i confia no perdre la vida ni la feina. El fotògraf deixa anar uns quants flashos, conscient que, si sobreviu, multituds senceres escrutaran les seves imatges.
Pugen al primer vagó. El físic prem el botó. El tren es mou a poc a poc; després es dispara. Rere els vidres, la negror de les parets, un udol estrany i la fressa del trontoll de les rodes. De seguida, un xiulet espaordidor, el trontoll, que s'afebleix, i una llum blanca que fa pampallugues. El físic s'asseu, lívid, respirant amb dificultats. El director estrafà un gemec. El fotògraf s'aferra a una barra.
Baixen a Arc de Triomf. Munts de terra roja envolten les vies. Al sostre, travesseres de roure sostenen lloses de pedra conglomerada. Se senten una mena d'estridors esmorteïts; de tant en tant, tot tremola. A la paret del davant, una escala sinuosa s'enfila i gira com la closca d'un cargol de mar. Pugen fins a una església mig derruïda, il·luminada amb una claror saura. Els envolten, sobtadament, set personatges amb casaques d'un blau fosc i pansit, botes color d'ivori brut, malles blanques mig ensutjades i una cabellera negra recollida en una cua. Se'ls miren com si contemplessin una aparició. “A terra!” crida un dels homes, apuntant-los amb un arcabús. “ General Moragues! Som amics! Cal que ens escolti!”, crida el físic. Després, li explica, nerviós, que hi ha una sortida, un túnel, i una màquina que els durà a lloc segur, ben lluny de l'escabetxada que caurà damunt la ciutat. “Mai!” exclama un altre militar, alt i aguerrit, mirant-los com si escopís foc pels ulls. “Mariscal Villaroel!” exclama el físic “Si no ve amb nosaltres acabarà patint com un Sant Crist; i la guerra ja és perduda!” Un dels guerrers trenca a plorar i balbeja que ja no pot més, que ell se'n va. “Ets un covard, Vernet!”, li etziba en Villaroel. Un Tinent Coronel, que es presenta com a Esteban de Llerena, diu que també vol fugir, que tot home de seny té un límit, i que Déu el perdoni. Dos dels militars els comencen a increpar “Covards! Ni per Barcelona no sabeu morir!” En Moragues els fa callar: “Que cadascú decideixi per ell. Jo lluitaré fins al final!”. En Villaroel li fa costat.
Pugen al tren amb el rerefons de les reverberacions de les bombes i els crits llunyans dels ferits. El gran cuc de ferro salla per sota de la terra i del temps com una arca salvadora d'herois perduts i vençuts. Arriben a Plaça de Catalunya a les tres i quaranta-cinc de la matinada. A l'andana, un cartell publicitari els mostra el perfil d'una noia nua que anuncia una crema depilatòria. En Vernet i en Llerena contemplen atordits els colors del progrés, la llum asèptica dels fluorescents, les enormes baluernes dels vagons... Un cop al carrer, cauen de genolls davant dels edificis gegantins de la Barcelona d'avui, i esclaten en un plor nerviós.
“Anem!” crida el físic, apuntant cap a l'oest amb decisió “Que vegin la placa del Carrer Villaroel”, afegeix “Que vegin que els recordem!”.

.

Diagonal

.

Torratxa soberga,
centelleig al fumerol difús.
Brum de pressa buida,
xafogor de nervis abatuts.
I el Sol,
desdibuixat,
sobre de l'urbs,
llampurna negre als finestrals obscurs.

Publicat a La Vanguàrdia el 6 de juny de 2010

.

.