Qui nassos vol ser famós?

.

No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).

Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.

No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen.
Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.

.

.

.

Jimmy Carter a Terrassa (Homenatge a la meva millor infantesa)

.

“Jimmy Carter”, “Con ocho, basta”, “Vacaciones en el mar”, els articles del “Reader Digest”, “Los Ropper” “Leif Garret” “Farrah Fawcett”... Les aventures de Tom Sawyer...

No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència.
I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.

M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber.
Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?

.

L'estranya vida d'uns cartrons suats, o la rara educació dels bons.

.

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me’n vaig a escola. Són les vuit, i l’aire és gèlid.
En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m’escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n’allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d’en Maties que m’escalfa. A l’últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s’enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m’expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l’aula a l’hora del pati, calculant la hipotenusa d’un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d’altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M’adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure’m brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l’escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d’entre les pelleringues dels meus cartrons.
Com m’ha enganyat! I jo convençut que el cartró era viu!
Ple de fúria, m’adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s’embrutava dins del fang!

.

Breu i estranya conversa entre un nudista i un integrista islàmic.

.

-Ho veus? -li deia l'home, amb la túnica i el turbant, al nudista que tot estranyat es mirava la dona de l'home del turbant amagada dins d'una burka -. La meva dona, dins del burka, està segura. Totes les dones que es treuen el burka, i que parlen amb homes que no són el seu marit, acaben sent tocades, masegades i molestades pels homes, que, torbats davant la visió dels seus cabells i del seu rostre, no poden dominar-se.
-Ja ho entenc -li respon el nudista.
-Llavors... ¿estàs d'acord amb mi en el fet que el burka protegeix la moral del meu poble?
-No ben bé -diu el nudista -. Això que dius em recorda el cas d'un home que va viure a la presó tota la seva vida. Quan va sortir, era incapaç de viure en llibertat; no sabia comportar-se com a persona lliure, i va acabar suplicant de tornar a la seva presó.

.

.

La història de l'aigua del mar.

.

-Vaig a millorar-te -digué l'Homo sapiens a l'aigua del mar.
-Millorar-me? -respongué, ella, tota estranyada -. Que és que no t'agrado?
-Ets salvatge, indomable, desordenada, incivilitzada... Et governen les fures de la terra, els vents i el Sol. Et faré que sofisticada, elegant, intel·ligent. Aconseguiré que tinguis classe, que travessin la teva superfície vehicles de gran cilindrada, que personatges amb glamour i catxé dignifiquin les teves formes i el teu color. Posaré al teu servei tota la meva tècnica, totes les decisions humanístiques de la meva política i de la meva gestió. Jo, l'Homo sapiens, sóc la màxima expressió de l'evolució de l'univers.

.

.

Les escletxes dels instants

.

A les escletxes dels instants s'hi amaguen astres; llums iridescents i màgiques de formes insuperables.

A les escletxes dels instants rauen les obres d'un artista massa humil per a mostrar-les als qui no veuen els instants sinó les hores, els dies, els anys...

A les escletxes dels instants, hi viu la bellesa; per caçar-la cal viure a l'instant i no fugir-ne.

.

Quan les idees són presons de la llum.

.

Em ve de gust, avui, recordar Joan Sales; i en concret els mots que posa en boca d'alguns dels seus personatges a “Incerta Glòria”.

. “Necessitem tant que se'ns faci companyia!”

. “He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa”

. “La gent no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments;”

.
Hi ha escriptors, i en Joan Sales n'és un exemple, que aconsegueixen dibuixar l'esbós essencial de l'experiència humana; el traç necessari, vestit de res, nu de banalitat. I col·loquen aquest esbós dins d'una història sens que es noti, com si els mots i tot el que signifiquen fossin la conseqüència natural dels esdeveniments.

Necessitem tant que se'ns faci companyia! Qui? Tots. Tothom. Aquí no hi ha idees. Aquí no hi ha colors ni banderes. Necessitem que se'ns faci companyia. Aquella mateixa companyia que descrivia Saint Exupery a “Carta a un Hostatge” quan explicava com havien convidat uns treballadors del port a prendre unes copes un dia que feia sol, només perquè feia sol, només perquè estaven vius, només perquè eren humans, només perquè existien. Existir és un privilegi.

Quina llàstima que tota gran idea, quan es converteix en militància cega, acabi sent esperó de menyspreu i d'odi. Massa vegades les idees es transmuten en presons que no deixen volar les llums de la justícia. Tant se val com sigui de justa i d'encertada una idea; quan s'escampa massa, quan esdevé signe d'identitat d'un grup, acostuma sovint a pervertir-se. Si fóssim capaços d'unir-nos pels sentiments i no per les idees! O en tot cas per la idea que diu que tots som persones i que tots som iguals. Però fins i tot, aquesta idea, ¿què seria si no brollés d'un sentiment que la genera i que la fa real?

.

.