Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.
No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).
Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.
No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen. Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.
No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència. I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.
M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber. Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?
Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me’n vaig a escola. Són les vuit, i l’aire és gèlid. En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa. A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m’escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...
*
Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n’allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d’en Maties que m’escalfa. A l’últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s’enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m’expulsaran de tot arreu... Em fa quedar a l’aula a l’hora del pati, calculant la hipotenusa d’un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d’altres coses serioses que diu que em convenen molt.
*
Aquest matí, torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M’adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me. Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang. El mestre, a escola, en veure’m brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.
*
Torno a ser de camí a l’escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d’entre les pelleringues dels meus cartrons. Com m’ha enganyat! I jo convençut que el cartró era viu! Ple de fúria, m’adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol. ¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s’embrutava dins del fang!
-Ho veus? -li deia l'home, amb la túnica i el turbant, al nudista que tot estranyat es mirava la dona de l'home del turbant amagada dins d'una burka -. La meva dona, dins del burka, està segura. Totes les dones que es treuen el burka, i que parlen amb homes que no són el seu marit, acaben sent tocades, masegades i molestades pels homes, que, torbats davant la visió dels seus cabells i del seu rostre, no poden dominar-se. -Ja ho entenc -li respon el nudista. -Llavors... ¿estàs d'acord amb mi en el fet que el burka protegeix la moral del meu poble? -No ben bé -diu el nudista -. Això que dius em recorda el cas d'un home que va viure a la presó tota la seva vida. Quan va sortir, era incapaç de viure en llibertat; no sabia comportar-se com a persona lliure, i va acabar suplicant de tornar a la seva presó.
-Vaig a millorar-te -digué l'Homo sapiens a l'aigua del mar. -Millorar-me? -respongué, ella, tota estranyada -. Que és que no t'agrado? -Ets salvatge, indomable, desordenada, incivilitzada... Et governen les fures de la terra, els vents i el Sol. Et faré que sofisticada, elegant, intel·ligent. Aconseguiré que tinguis classe, que travessin la teva superfície vehicles de gran cilindrada, que personatges amb glamour i catxé dignifiquin les teves formes i el teu color. Posaré al teu servei tota la meva tècnica, totes les decisions humanístiques de la meva política i de la meva gestió. Jo, l'Homo sapiens, sóc la màxima expressió de l'evolució de l'univers.
A les escletxes dels instants s'hi amaguen astres; llums iridescents i màgiques de formes insuperables.
A les escletxes dels instants rauen les obres d'un artista massa humil per a mostrar-les als qui no veuen els instants sinó les hores, els dies, els anys...
A les escletxes dels instants, hi viu la bellesa; per caçar-la cal viure a l'instant i no fugir-ne.
