Quan els victorians disfressats de "progres" escombren el sexe i la nuesa al calaix del prohibit. Doble moral. Pujada de la prostitució.

Hi ha alguna cosa que no va en la manera com l'individu Homo sapiens viu la seva sexualitat. 
Al 2008, el 27% dels individus masculins de l'estat espanyol que tenen entre 18 i 48 anys asseguraven haver estat clients d'una prostituta alguna vegada a la seva vida. Al 2009, la xifra va pujar fins al 32%. I al 2011, va arribar a un 39%.

D'altra banda, un cert moralisme de doble rostre ha crescut sorprenentment a les televisions; un moralisme amb profundes contradiccions, que no superarien amb brillantor cap anàlisi psicològic. La visió dels culs, dels pits, i d'altres parts de l'anatomia, es prohibeixen a l'horari anomenat infantil; greu error, ja que l'infant hauria d'assumir el cos nu com una part més de la natura humana en comptes d'enviar-lo al calaix de les imatges reprimides; tot allò que prohibim adquireix una força morbosa desproporcionada. En canvi, en aquest mateix horari, es permeten humiliacions a famosos, a familiars de famosos, debats vergonyosos en els quals el torn de paraula es trepitja contínuament, morts, assassinats, violència, programes en què un xicot envoltat de noies escull la que més li agrada mitjançant cites i entrevistes i en funció no ja de la seva integritat humana sinó del que és pur atractiu físic. En aquest horari (anomenat protegit) proliferen les xafarderies cruels, les publicitats falses i consumistes que s'inventen falses necessitats i falsos valors... I ai! la pseudoperiodista de guàrdia demana perdó perquè en horari infantil ha pronunciat el mot “merda”, i després de demanar perdó menysprea, com si res i fins a la mèdula, l'exnòvia de l'exmarit d'una cantant retirada perquè porta un vestit que segons ella s'hauria de prohibir de totes totes.

I els bordells s'emplenen de persones força respectuoses amb l'horari infantil; persones que de petites mai, o gairebé mai, no van veure un cul per la tele; persones que tenen la vida configurada en calaixos; i al calaix de la morbositat, del prohibit, del clandestí, malauradament, hi oculten realitats que haurien d'estar al calaix de la natura, de la llibertat, de la felicitat, de la llum més neta i més pura del dia. Algú els va enganyar obligant-los a desar els culs i els pits i les cames i els braços i els mots lliures i la creativitat i la fantasia i tantes realitats naturals bellíssimes al calaix equivocat, per culpa d'un moralisme que es proclama laic però que té les seves arrels clavades al més profund de la mitologia arcaica.

¿Quantes vegades no hem sentit dir “ha perdut la innocència!” quan una criatura manifesta que ja sap qui són els reis, o que ja sap d'on vénen els nens? ¡Com si comprendre els mecanismes de la realitat impliqués perdre la innocència! Qui etziba aquestes expressions, en el fons, creu que l'existència és culpable o corrupta. La sexualitat lliure, compromesa amb les seves conseqüències, és un reflex de la innocència i de la bellesa de la natura; com innocent és el cos nu, i la veritat, i el fang de la terra, i els bassals, i la fantasia, i la creativitat, i la curiositat, i totes aquelles potencialitats humanes que la repressió ancestral vesteix de culpa i de foscor.

L'èxit econòmic de la prostitució ens diu que alguna cosa no va bé en la nostra manera de viure la sexualitat; tenim normes morals i legals fonamentades en pors arcaiques i en instints violents de possessió de l'altre; limitacions de l'època en què la ciència i la tecnologia encara no ens permetien planificar amb seny la reproducció.

No és fàcil deslliurar-se d'aquest corrent arcaic sense caure en la manca de valors, que tant necessitem. Però, bo i proclamant els valors com a estendard, cal superar aquesta doble moral, aquest voler semblar "progres" i ser més carques que la Reina Victòria, aquest joc ocult a favor de la corda de l'inconscient que es tensa i que dibuixa un món maniqueu de princeses i de putes, de Disney i de Play Boy. Cal que substituïm la repressió per la llibertat, la foscor per la llum, la mentida per la veritat, la imposició per la tolerància; cal que la nuesa deixi de ser un pecat o un tabú i que sigui assumida com una realitat natural i innocent. Cal que la sexualitat natural es contempli com una realitat tan lliure i tan innocent que la prostitució no tingui raó de ser; i cal que l'amor entre les persones sigui de debò, que no obeeixi a interessos econòmics, sexuals o materials. 
Vist com és l'individu Homo sapiens, i com són les societats que forma, tot això no serà fàcil; però jo hi confio.

.

. 

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.

 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.

 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.

 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.

 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.

 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs. 

 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.

 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.

 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.

 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.



Quan el cos es fa cendra, el patetisme perd el vestit que l'ocultava.

Quan tinc present el cos d'algú molt estimat que crema i que desapareix, convertit en fum i en cendra, la veu del pare que escridassa el seu fill des de la grada perquè no juga prou bé a futbol em resulta un so sorprenent, digne d'un estudi antropològic; faria riure si la situació de referència (les cendres i el fum) no fossin un tema tan seriós.

Les cendres i el fum d'un cos que ha estat estimat durant dècades em fan mirar amb estupor el pas de l'oca dels qui glorifiquen el poder del diner i el valor dels guspireigs de l'or i de les etiquetes que el diner compra; la crem de la crem, la fama, el protocol, la sang reial i la noblesa antiga, la persecució de glòries daurades i recarregades de l'orgull de l'època.

Davant del cos d'algú estimat que crema, algú que somreia i que era una persona enamorada de la vida, la vida sencera deixa caure a terra l'embaf del que no és essencial i que ens arrabassa la passió pel que de debò val la pena: l'instant, la perfecció de l'aigua sota del sol, la força de l'onada, la natura, la tranquil·litat, l'alegria, la convivència, compartir, celebrar, gaudir, admirar, lloar, protegir, alliberar...

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim.

El vent de l'ambició manlleva més vides que la mort; vides que continuen sobrevivint, però que viuen lluny d'elles mateixes, lluny de la seva identitat, lluny del nom que el destí va escollir per a cadascuna d'elles. Existeix, en algun racó de l'univers, una cançó escrita per a cada vida; i cada vida es troba a si mateixa quan escolta aquesta cançó, que adorm els estels i que encén les espelmes de la nit més bella.

Davant del cos que es fa cendra i fum, la vida es revela com el somriure de cada situació. Llavors, la fúria absurda de la competició no aconsegueix d'ocultar el seu patetisme; l'absurd, per un instant, es revela com a absurd; guanyar o perdre, ja no és guanyar o perdre un partit, un negoci, una aposta, una guerra... guanyar és entendre el que és la vida; perdre és no comprendre-ho i deixar-se endú pel vent dels objectius absurds i de les falses necessitats.

La vida es veu clara al llarg dels moments, breus i nítids, en què un cos estimat es fa cendre i fum. Allò que era vida no resta destruït quan el foc ho devora. Fa nou anys, ni un sol àtom dels que ara ens formen a cadascun de nosaltres no formava pas part del nostre cos. No som la matèria que ens forma, perquè fa nou anys aquesta matèria formava part del blat dels camps, dels tomàquets, de l'aigua, de la carn dels animals, de la fruita d'un arbre, de l'oxigen, de l'aire... Canviem, cada set o nou anys, la totalitat dels àtoms del nostre cos; allò que som nosaltres no és el nostre cos, perquè no tenim el mateix cos tota la vida. Seríem, en tot cas, la manera com els àtoms s'organitzen, independentment que siguin o no els mateixos, però ni això; perquè la manera com s'organitzen canvia constantment; som un canvi constant. Ens resten els records, però fins els records els canviem. Recordem no el que va passar, sinó que recordem el que recordem; reescrivim la nostra història sense adonar-nos-en en funció de les necessitats de la nostra ment.

El cos que crema i que es fa cendra ho posa tot al seu lloc, i ens ajuda a comprendre que la vida és un privilegi; i que l'hem de viure conscients d'aquest privilegi; amb una eufòria constant, i alhora continguda, pel fet d'existir; aprofitant cada moment per estimar, sense perdre el temps en banalitats que ens roben l'essència.

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim. 

.

.

Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.

TED ens ofereix les 3 coses que va aprendre Ric Elias mentre el seu avió s'estavellava.

Com que aquests dies estic amb grip, i no puc escriure gaire, us deixo aquest video de cinc minuts, que insisteix en algunes de les idees que des d'aquest blog transmetem. L'experiència d'algú que s'ha vist mort atorga uns aprenentatges que tots hauríem d'aprofitar.

Aprofito per recomanar-vos el web que conté aquestes miniconferències, totes elles interessantíssimes i amb un punt de fi sentit de l'humor.

http://www.ted.com/ 

TED es presenten a ells mateixos com una organització no lucrativa dedicada a les idees que segons ells val la pena difondre. Expliquen que tot va començar al 1984, en una conferència que va reunir persones de tres mons: el tecnològic, el de l'entreteniment i el del disseny. Des de llavors, TED va començar a créixer, fins al punt de celebrar dues conferències anuals - la Conferència TED a Long Beach i Palm Springs cada primavera, i la conferència a Edimburg (Regne Unit) TEDGlobal, que es fa cada estiu.

TED inclou un premi de vídeos TEDTalks, l'Open Translation Project, les converses TED, l'inspirador TED Fellows, els programes TEDx, i el Premi anual de TED.

..

L'honestedat de dir que no sabem gaires coses del perquè de tot plegat. Davant del dolor, silenci de fàbules i abundància d'amor i d'esperança.

Sempre se'ns presenta, davant del dolor i de la mort, la mateixa pregunta: ¿per què no aparèixer ja a l'existència directament feliços, directament bons, directament comprensius intel·ligents i empàtics? ¿Per què no aparèixer de cop, amb tot allò que tenen de bo els infants, i restar així per sempre, sense dolor, sense un adéu, sense tristor...?

No... no em respongueu amb històries de barbers, ni amb contes inventats, ni amb doctrines que us han fet creure; sigueu honestos! Digueu que no ho sabeu, que no ho enteneu. Després calleu i estimeu. I en tot cas, i a tot estirar, tingueu esperança; i el bo i sa costum de mirar allò que tenim i que hem tingut i que ningú mai no ens manllevarà; el que hem viscut, el que hem estimat, els somriures que hem produït, els projectes que hem engegat, les vides que hem ajudat, el planeta que hem assaborit, el perdó que hem rebut i que hem donat, i que continuarem rebent i donant fins a l'últim alè.

Quedeu-vos per vosaltres les mitologies, que empitjoren la situació. Sigueu honestos! Digueu que hi ha moltes coses que no enteneu i que no sabeu. Limiteu-vos a estimar fins a l'últim alè, ni que no us en considereu dignes. I mireu el que heu viscut, que, al capdavall, és la raó per la qual existeix la mort. No podríem morir si no haguéssim viscut molt, i si no estiguéssim molt vius. Una de les causes de la mort és la vida. I al capdavall, com que sabem tan poc, i no entenem gaires coses... ¿i si a l'últim resulta que no existeix la mort?

.

.

Si mirem bé, la rutina no existeix.

Al Sol dels dies rutinaris, hi ha espurnes d'eternitat. El Sol damunt les teulades, i un cel blau sense un núvol. La pressa quallada a massa rostres que es perden l'instant i que es resignen a la rutina. La rutina no existeix. Mireu els ulls dels qui us envolten i us adonareu que pertanyen a l'instant; cada instant té una necessitat única, diferent, peculiar.

Al blau dels dies rutinaris, a la volta blava del firmament, hi ha espurnes d'eternitat; enmig de les anomenades misèries, i enmig de les que de debò són misèries, hi ha la força de l'existència. Si no us n'adoneu, penseu que us esteu morint; us esteu morint des que vau néixer; si el dia d'avui fos l'últim, i no us fes por la mort, com viuríeu aquest dia? Doncs us explico un secret: ens estem morint. Però si ens estem morint és perquè estem vius.

Els dies rutinaris són viatges interestelars damunt d'una nau que s'anomena planeta Terra. Viatgem per l'univers, al costat del nostre Sol, vers l'infinit, en companyia d'humans, tots parents nostres; tots similars, en pors, en somnis, en esperances; i tant si volem com si no, continuarem viatjant per l'univers.

Cada dia rutinari amaga un diamant, o dos, o tres... Cada persona amb qui ens topem, i amb qui ens relacionem, és una espurna d'eternitat que esquinça la rutina i obre l'escletxa per on entra l'originalitat inigualable de l'instant (i de la força misteriosa de l'univers) per misèries que tinguem; ens han fet així.

L'amor, entès des de la distància i la discreció, quan cal, i des de la proximitat, quan toca (però sempre amb tota la seva potència infinita), converteix allò que per a molts és rutina en art i en creació úniques.

.

.