Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, December 5, 2011

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

 El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.
 El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.
 Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.
 La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.
 El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.
 La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs
 A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.


 Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent. 

 Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.
 Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.
 I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

 Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.



1 comment:

ANNA-AAA-ANNA said...

Moltes gràcies, el text molt original i les fotos precioses.