Segons
els investigadors Juan Carlos Esteban, George Galopa i Monique
Ruffié, autors del llibre "El padre de Gardel", l'altre argentí del Barça, Charles Gardes, va néixer a
Toulouse (França), l'11 de desembre de 1890. El seu pare, Paul
Lassere, era un xicot que feia el servei militar i que, dos mesos abans de
néixer el Charles, va fugir espaordit. La mare del Charles, la
Bertha, es va quedar sola amb una criatura en una època en què les
mares solteres, fins i tot a França, eren un estigma per a tota la
família. La Bertha va haver de fugir a l'Argentina, mentre que Paul Lassere acabaria sent un lladre professional a Paris.
La
Berth, a l'Argentina, va començar una nova
vida amb el seu fill, que anys més tard canviaria el seu nom pel de
Carlos Gardel. En Charles Gades, quan va començar la
primera guerra mundial, per evitar-se d'haver d'anar a matar persones
uns quants milers de quilòmetres més al nord, va marxar a
l'Uruguai, i es va nacionalitzar uruguaià, ja que en aquella època
ho posaven més fàcil que a l'Argentina. Es va canviar el cognom de Gardes a Gardel, i va mentir dient que havia nascut a Tacuarembó, a
l'Uruguai; sempre és millor mentir que matar persones. Anys més
tard, es nacionalitzaria argentí, que en realitat era el que ell era.
A
la dècada dels vint, Carlos Gardel va seguir força el Barça,
i va arribar a tenir una gran amistat amb alguns dels jugadors, entre
ells Samitier. Va guiar i acompanyar l'equip al llarg de la gira que
va dur a terme a l'agost de l'any 1928; una gira molt desafortunada
per al Barça pel que fa als resultats. I fixeu-vos com anaven les coses en aquell temps: en
tornar de la gira, Samitier i Castillo van ser sancionats pel mateix
Barça amb no jugar al llarg d'un any sencer en considerar que havien
mostrat poc interès als partits que havien disputat; sembla que la
sanció no es va arribar a complir perquè el Barça els necessitava.
M'ha
fet gràcia trobar aquesta informació sobre Carlos Gardel;
informació que confirma que entre l'Argentina i el Barça hi ha una
mena de connexió històrica que s'allarga en el temps. El més gran
en el Tango, Gardel, ha donat pas al més gran en el futbol, Messi;
tots dos íntimament relacionats amb el Barça. Gardel fou soci
honorari del Barça, i encara avui quan el club s'acosta a
l'Argentina, sempre hi ha algú que va a deixar un ram de flors a la
seva tomba.
Gardel,
a més, va morir molt jove en un accident aeri, al punt més àlgid
de la seva carrera. El seu enterrament va ser un esdeveniment
impressionant per a l'època.
I cal
dir que no només fou cantant (la seva veu ha estat nomenada
“patrimoni de la humanitat"), potser la força més gran de la
seva creativitat rau a la composició de tangos. N'hi ha prou amb dir
que “Volver” “El día que me quieras” i “Mi Buenos Aires
querido” foren compostes per ell, i que representen potser
l'essència més pura del Tango (sobretot "Volver"). La duresa de l'origen i la vida de Gardel demostren com el tango i la vida van
íntimament lligats, i com el contrast de l'amor i l'odi, la felicitat
i el dolor, el triomf i la derrota, la violència i l'afecte, la
passió i el menyspreu, la mort i la vida... dibuixen un paisatge
espiritual de clarobscurs impactants que converteixen el gènere
en pur instint humà. A banda del ritme i de la melodia, la lletra dels tangos de Gardel és amarada
d'una musicalitat i d'un ritme identitaris. En
escoltar la veu de la seva mare, la Bertha, envoltada de dolor, en
aquesta gravació del 1936, un any després de la mort del seu fill, s'adverteix també que l'autor va heretar, o va aprendre, aquesta musicalitat lingüística de la seva mare. Les
paraules que pronuncia la Bertha, de manera espontània, gairebé tenen ritme,
cadència, el verí i l'esquinçament del dolor convertit en so:
Bibliografia:
