Taigüey Caribe !

Vam perdre, potser, massa,

quan van arribar amb les espases

d'empunyadura de creu,

les caravel·les amb polls, el vi ranci,

la rància mentalitat

de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,

posta Carabassa;

espills de verd gemat; lluor de brases,

sota les ones calmes que agito amb el peu;

llàgrimes d'un temps de llum,

quan la meva llengua morta

era una cançó amb ritme de pinya

i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,

amics que sempre fóreu

reflex del sol al bell ventall

de colors bigarrats,

on l'aram de la pell era l'esperit

d'un somriure estès per la verdura

de la selva estimada; a on Atabey

protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,

amb cors balmats, assedegats de vida,

egos malalts de cops i de mentides,

de déus torturadors i torturats,

penjats en creus,

esclaus cuiners d'olles bullint,

cremant els qui pensaven sense jous

i somniaven illes mar enllà,

amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror

del monstre dibuixat per la maldat

disfressada d'encens i eternitat;

aquell dia vam perdre de debò

el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà

aquell aroma salabrós de l'oceà,

ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur

càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,

la meva llengua, la meva cançó,

el nu reflex dels meus petits al mar,

la maragda de la riba i el somrís,

la pau, i el silenci del matí,

el cuyo del bacaju,

i el repic

del timbal a l'hora del dinar,

la xardor del sol,

i el crit enterc

del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!

Som oques que estirem el coll per menjar.

Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.

Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.

Els diners són detestables.

Els diners són detestables.

Volen ser la mesura del poder de les persones; la mesura del que poden, del que valen, del que han fet, del que mereixen. Els diners segueixen la política del privilegi, i de la perpetuació dels privilegis. Els diners compren els drets de les persones; compren anys de vida; compren enemics; compren amics. I pels diners, sovint, els enemics fan veure que no ho són; i pels diners, massa vegades, els amics decideixen ser-ho. I la feina ja no es fa per passió sinó per diners. Els diners es converteixen en la finalitat directa o indirecta de tots els actes, de totes les relacions, de tots els protocols, de totes les normes. La llei blinda els diners. La llei sacralitza la possessió dels diners i de tot allò que val diners. Els diners es converteixen en la pauta que diu per on hem d'escriure, en l'estil que dicta com hem de viure, en la norma que dirigeix com hem de riure; en la cadena que ens allunya de la llibertat que els diners decideixen que no ha d'existir; en la moral que regula les accions que posen en perill l'ordenament social generador dels diners. Els diners són als humans el què les cagarades i pixarades són pels gossos; marques territorials, fronteres, configuracions d'un imperi mesquí fonamentat en el poder i la riquesa. Els diners són la falsa humanització de la llei de la selva, que ens pensem que és llunyana, però que traspua cada porus de la nostra pell.

Per l'adoració als diners la música es fa silenci. Per l'anhel pels diners, massa artistes decideixen crear o deixar de fer-ho. Els diners es converteixen en una mena de droga que ens converteix en el centre de món; tot gira al voltant de les nostres mancances; les dels altres es perceben com una qüestió absolutament secundària.

Els diners són el mecanisme zoològic i biològic mitjançant el qual la societat dels insectes humans jerarquitza els individus i ordena un creixement material que enlloc no té escrita una direcció ni una raó de ser. Si els diners són acceptats en la línia vital d'una persona, aquesta persona perd la passió pels actes en si mateixos, deixa de capbussar-se en el present i de contemplar la bellesa present a cada mil·límetre cúbic d'espai i a cada quantum de temps. Els diners són una droga dura que roba vida a cada instant de la vida Els diners no són humans. 

Micos

Lincoln (2012), Steven Spielberg

Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.

Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.

La mirada de les vaques

Imatge de Kim Hansen a la Vikipèdia

No fa gaire, vaig llegir unes reflexions de Manu Chao en les quals afirmava que la mirada d'una vaca li havia canviat la vida. Em va sobtar perquè sempre m'ha cridat l'atenció la mirada de les vaques.

La mirada d'una vaca és una lliçó per als humans.

Concentració absoluta en el present. Pau profunda. Serenor. Intensitat vital. Absoluta renúncia a la violència, a l'enfrontament, al combat.

La mirada d'una vaca, sota d'un sol intens i un cel blau nítid, és com el mirall que ens reconcilia amb una part oblidada de nosaltres mateixos, la que ens buida l'interior de corsecs, d'angoixes, de preocupacions; és una mirada ancorada en l'ara; un ara intens que només es posseeix a si mateix.

Els adults joves i mascles de l'espècie Homo sapiens són estranys; es convencen que és fonamental que els surti pèl a tot arreu, i que la seva veu sigui greu, i que allò que els diu la veu no sigui fi, ni suau, ni benigne... Cal ser durs, autosuficients, insensibles, sobrats... Sobretot, cal semblar-ho. Cal pronunciar aquells mots que ens fan durs com pedres, com camioners, com soldats del Vietnam. Cal amagar les vulnerabilitats fins al punt de convèncer tothom que no hi ha vulnerabilitats, que s'està de tornada de tot, i que no es necessita res.

Curiosament, però, l'adult mascle i jove, per dins, és un infant espantat que necessita trobar un espai, una identitat, una seguretat; és un sac de somnis i de sensibleria amagada, pressionada, reprimida; és algú que tremola pel combat al qual la natura l'aboca. Sovint aquest caràcter s'allarga amb els anys, i els adults mascles madurs, i a cops els vells, són idèntics als joves. Masteguen tabac, diuen renecs, defugen la sensibilitat, menyspreen la profunditat dels conceptes.

Els mascles Homo sapiens, i també algunes femelles, haurien d'aprendre de la mirada dels Bos primigenius; les vaques no van enlloc gaire més enllà d'on van, potser perquè ja ho troben tot en l'aquí i en l'ara. A la seva mirada, hi ha tota la força de l'univers; la innocència, la noblesa, l'anhel de pau...

Legalitzem la llibertat. Legalise Freedom. Legalicemos la libertad. Légaliser la liberté. Legalize Freiheit. Legalize libertà. 合法化的自由 . تقنين حرية .

Ho diu el Sol. Ho diu el mar. Ho diuen les onades. Ho diu la sorra. Ho diu el vent.

Legalitzem la llibertat.

La llibertat esclafada per la violència, per la dictadura dels diners, per les tradicions i els dogmatismes ancestrals que esclavitzen les ments.

A ple segle XXI, la llibertat recula; la llibertat de l'individu, de la persona humana, minva en favor d'una estètica relativa que es divinitza, o en favor d'una sacralització del capital i de la propietat privada que se situa per damunt dels drets de les persones.

S'ensenyen les lleis. S'ensenya el mecanicisme implacable del sistema, les normes dels engranatges repressors, els protocols indiscutibles dels qui manen perquè sí, dels reis, dels rics, del políticament correcte... i ens oblidem d'ensenyar les persones a ser lliures.

Legalitzem la llibertat, que val més que els diners, que val més que un ordre discutible, més que una moral particular, que un silenci imposat, que una uniformitat obligada.

El tresor més gran de les persones és la llibertat, i avui es bescanvia per un civisme mal entès, que esdevé una cotilla castradora; avui la lllibertat s'esvaeix davant d'una qualitat tecnificada que es confon amb formalitat i imatge; avui la llibertat és destruïda per un ordre que es confon amb repressió i legalisme.

La veu del poble de Barcelona, que només parla, que només es manifesta amb mots, és estossinada fins a perdre un ull pels guardians del suposat ordre legal establert. A Rússia, els homosexuals no poden manifestar-se, no poden ensenyar a les noves generacions que l'orientació sexual és un fruit més de la natura i que tothom té dret a estimar-se en llibertat. A Espanya, cada vegada més, els ajuntaments criminalitzen la nuesa humana, i estableixen sancions per a les persones que gaudeixen de la natura sense roba; les antigues morals obscurantistes recuperen terreny i tornem els temps de la moral sagrada i de l'estètica "carcona". A l'estat espanyol, es prohibeixen les consultes als pobles que el composen, amb l'excusa que no són legals.

Legalitzem la llibertat!

A Roma fins i tot s'ha prohibit menjar pel carrer. Arreu són legals les mercaderies, gairebé sense límit, perquè aquesta llibertat enriqueix els poderosos, i en canvi es consideren il·legals les persones que busquen un futur per als seus fills; un futur en llibertat i amb opcions d'assolir la felicitat. Centenars de països del món persegueixen les persones que tenen orientacions sexuals minoritàries, o religions diferents a l'oficial, o a les dones que no porten els cabells tapats, o als albins, o a les opcions polítiques diferents a les del poder. A Espanya, s'està parlant de convertir en delicte les convocatòries per internet de manifestacions populars contra les injustícies del poder. A Russia està en projecte la penalització de les paraulotes. Les "Pussy Riot", un grup musical format per unes noies russes, va ser denunciat, i les noies tancades a la presó, per una cançó humorística que es va considerar ofensiva contra la religió i contra Putin. Molts poders mundials de micos Homo sapiens esclafen cada vegada més la llibertat dels individus, la llibertat de les persones humanes, en nom d'unes raons que arrelen sovint en interessos econòmics, ideològics o de poder. Ja n'hi ha prou!

Els integristes religiosos ataquen sovint la llibertat, dient que un vaixell ha de ser governat per un bon timó: el que no diuen és que aquest timó, el timó de la vida humana, l'ha de subjectar ben fort el propietari de la pròpia vida humana, i que és diabòlic que algú s'entesti a subjectar el timó d'una vida que no és la seva. La responsabilitat que ofega la llibertat no és responsabilitat, és “por”, “paura”, “pànic”... La por immobilitza i encadena. Mateu la por i declareu-vos fills i súbdits de la llibertat. Ni que perdeu la vida, ni que aneu a la presó, ni que sigueu menystinguts d'alguna manera a causa de la defensa de la llibertat... aquesta defensa és l'únic que pot donar sentit a la vida i que pot contribuir a perpetuar el benestar de la humanitat. Al capdavall, ens hem de morir igual; dediquem la vida a la lluita per la llibertat, en contra de totes les opressions i cadenes físiques i mentals absurdes. Si tots lluitem, la victòria està assegurada, i representarà la millor herència per als nostres fills.

No tingueu por de la llibertat, tingueu por d'una vida sotmesa, tingueu por de la resignació, tingueu por de sobreviure gràcies a la renúncia a la llibertat. Ser valents vol dir el mateix que ser humans; el poder esclafador té por dels qui no tenen por.

La llibertat de les persones ha d'estar per damunt de la llibertat dels capitals, de les morals, de les religions, dels poders de qualsevol mena.

Quan la llibertat sigui legalitzada, s'escoltarà una melodia meravellosa que emplenarà la Terra dels humans, per damunt de qualsevol diferència, de qualsevol divisió, de qualsevol poder, de qualsevol por... La por és la llavor maligna que engendra el verí que mata la llibertat. Hem nascut per a la llibertat i és el nostre deure procurar-la per a tots els individus. Sense la llibertat la vida perd color i sabor. Els humans hem nascut per a la llibertat, i l'hem d'aconseguir i de conservar com el tresor més gran, perquè ens permet ser nosaltres, conservar la identitat i caminar vers el futur com a consciències lliures i creatives. Sense llibertat, la nostra vida està incomplerta.