Em salven els mots, els violins i les presències invisibles.

 Em salven els mots com una fusta que sura enmig d'un oceà embravit a on jo intento de sobreviure. Em salven els claorbscurs de la bellesa, la llum en la foscor, el desinterès en l'actuar enmig d'un desert abrusador d'egoismes i interessos personals. Em salva el somriure de qui no necessita oferir-lo, la sinceritat de qui encara creu en la bondat de les persones i en la bellesa del fet d'existir. Em salven de mi, i de la meva pròpia misèria, els mots que em surten immerescudament, i que neixen de no sé qui i no sé per què. Em salva el gust dolç de no témer la meva mort més que per les molèsties que causaria als qui deixo, i la sort de sentir-la com un viatge vers un món desconegut a on molts d'altres han anat abans; i conservo íntimament el desig de conèixer-los algun dia.

Dins meu, com dins de tothom, es lliura una guerra, i les meves armes són els mots i les cançons, i els poemes, i la mar, i el sol, i la nuesa. Són els ritmes encoratjadors de les cançons i les melodies sagnants del violí que traça sanefes agredolces damunt d'una Europa vençuda pel feixisme a ple segle XXI. Això és el que de debò em salva. I la melodia del violí, que proclama una esperança que els "kappos" de les finances no podran mai ofegar. Em salva la fe en les cançons, molt per damunt de la perfecció o de la fidelitat als cànons consumistes dels temps d'ara. Em salven les obres del calaix, i les obres dels qui estimo, la llum acarabassada del captard, entrant per la finestra d'unes golfes, o enrogint les agulles dels pins als contraforts del Montcau. Em salven les presències invisibles que endolceixen la vida com si visqués perpètuament en un teatre a on s'evoquen veritats essencials. Em salva que ho facin, i que ho continuïn fent, tot i les meves misèries. Em salva la seva fe en mi, malgrat la realitat aclaparadora, i la seva veu absoluta proclamant la mateixa fe en cada persona, independentment de com cada persona sigui; que si per alguna cosa s'ha inventat l'eternitat és per a no tenir pressa. Les presències invisibles, i la seva paradoxal brillantor, proclamen l'absolut triomf de la vida i d'allò que és humà, i que no té res a veure amb els encens i les falsedats religioses, sinó amb la bondat i la tendresa del cor de les persones, que un dia podran adonar-se que quan eren infants tenien raó, i que existeix la bondat dels cors, i que existir és una experiència bellíssima. Arribem al final de la vida havent après allò que ja sabíem quan vam arribar, i que un dia ens van fer oblidar: que tot és bo i que tot val la pena.    
.
.
.

Les fulles mortes

Una llibreta amb les pàgines que encara no estan escrites. Un bosc sota un cel encapotat i un plugim suau. El sòl d'aquest bosc; un matalàs flonjo de fulles mortes; sentor de vida. Una casa vella i deshabitada enmig del bosc amb mobles barrocs i un terra que cruix. Llibres secrets de pàgines esgrogueïdes dins d'un moble. Olor de vinil i un gramòfon vell que ens retorna melodies que van callar fa anys. La pinassa que cau sobre les teules. El vent que a la nit sacseja els porticons de les finestres. Un jardí amb nans de pedra i fonts de marbre. Records d'amors a tots els racons de la casa; i enllà, al bosc, solitud, vida, bellesa... Parlar amb els morts encara que no ens responguin i encara que de vius no fossin sants. Sentir els morts i no dir-ho a ningú perquè no callin i perquè no es cansin de tornar una vegada i una altra. Escoltar, després, el silenci; quan ja han callat; i pensar en les vides que es consumeixen com espelmes. I plorar, o riure, per tantes estupideses que ens fan perdre instants. Agrair tots els instants en què hem perdut el temps per estar amb els nostres en comptes de guanyar-lo cercant la nostra projecció social, la utilitat, la fama, la riquesa, o la realització personal. El vent del bosc que torna a bufar en aquesta nit de fulles mortes. Una noia bonica amb la pell molt blanca que toca una guitarra i que somriu. Els morts que tornen a acostar-se. Escombrar encara que ningú no ho vegi. Allisar un llit en una habitació a les fosques que mai ningú no tornarà a veure, perquè desitgem que el llit estigui ben fet. Una casa sense camins per arribar-hi, envoltada d'un bosc que no té límits i que mai no s'acaba. Tots els records, totes les vivències que ja han passat, vives i belles a cada racó. Llibres que folren totes les parets de totes les habitacions. La pluja que ens mulla la cara quan sortim a perdre'ns pel bosc. La noia de la guitarra que camina al costat nostre en silenci, i que quan ens tombem per a mirar-la, ja no hi és; i que quan continuem passejant, torna a ser-hi. La llar de foc mentre llegim abans d'anar-nos-en a dormir. La dignitat de l'àvia que creu en una mena de déu que ningú no predica, però que mou a estimar tot i tothom, fins els ratolins del bosc que s'acosten a menjar galetes. La llibertat de viure sense cap més moral que la bondat, i sense cap fermall ni jou que se'ns intenti imposar. La serenor de no tenir rei, ni súbdits, ningú per sota, ningú per sobre. L'únic ritual de contemplar les coses senzilles i alhora intenses de la vida que descobrim profundament plenes de dignitat, com a fars d'esperança, dins la discreció de les nostres vides úniques, però alhora idèntiques als milions de vides que ens envolten. No acceptar dogmes, ni frases mastegades. No escoltar els exabruptes dels pedants o dels intolerants, que només poden dominar qui els creu i els tem. Abraçar el silenci de la casa del bosc i de les fulles mortes, dels llibres i els mobles, i dels morts que venen i que hi són.  
.
.

La imperfecció és la identitat dels éssers, i, al capdavall, la seva bellesa.

Els colors naturals de la ciutat. La línia i la llum. Els detalls. La poesia bruta amarada fins a la seva essència d'humanitat. La pudor viva dels colors. Allò que està viu emet una pudor natural plena d'una bellesa que no es pot atrapar; imperceptible per a les ments asèptiques. La llum i l'ordre del caos. La bellesa de la imperfecció viva. De tot el que no té vida, només està viu allò que és bellament imperfecte. La imperfecció és la identitat dels éssers, i al capdavall, la seva bellesa. El caos és el principal agent de la bellesa cada vegada que esbotza la perfecció morta de l'obsessió utilitarista sapiens. El caos ens salva de la lletjor de l'establert i embelleix la mediocre perfecció de l'ordre que serveix per alguna cosa.

Necessitem ombres, esquerdes, humitats, brutícia, pobresa, entropia constantment creadora d'una llibertat inimitable. Necessitem ments que es badin com flors quan el sol les il·lumina, que siguin capaces de veure la bellesa de la imperfecció; la imperfecció com a motor de la creació i de la bellesa; misteri de l'instant; impuls natural sorprenent vers l'atzar; atzar que un dia ens va crear com una sorpresa, com un desequilibri del plàcid no res; i va aparèixer la bellesa i el caos.  

La gàbia; la nostra.

M'escandalitza que escandalitzi l'amor més que la guerra,

i que allò que s'escampa com la pesta

sigui el que faci fer més "clicks" a una pestanya.

I que si ens besem pels carrers

encara trontollin les cases.

I que encara calgui demanar permisos

per a fer allò que no fa mal.

I que el fet que tot això succeeixi,

encara, avui, sigui normal.

I que el crit d'enuig d'un vell d'ahir

i d'un vell d'avui,

sonin igual.

I que al qui neix, i no té la lliçó apresa,

no se li permeti aprendre mai,

que la llibertat ha estat, i és, una conquesta,

i que aconseguir-la no ha estat mai de franc.

I que quan els vius es moren,

els que ahir van néixer

han d'haver comprès tot el que val.

M'escandalitza que escandalitzi l'amor més que la gàbia

a on submisament anem entrant,

acceptant sense piular els mateixos dogmes

laics, asèptics i tribals.

S'avorreix a la majoria de ritus

Existeix un perquè diferent i misteriós que no està atrapat per cap religió. Hi ha una realitat inexplicable i àdhuc innombrable completament diferent a qualsevol divinitat de les inventades. Hi ha una espiritualitat que no té religió, ni doctrina, ni ritus preestablerts, ni encens, ni càstigs, ni premis, ni judicis, ni dret antropomòrfic i tediós, espill de misèries i rancúnies. Hi ha un poder que fa, esquivant els dogmes i les sotanes casposes, les barbes dels rabins i l'ocultació dels imams. Hi ha una acció silenciosa i dissimulada que esperona obres, versos, sons, somnis i ideals. L'amor no és patrimoni exclusiu de les religions. Les persones, i, en general, qualsevol ésser amb consciència tenim la capacitat d'estimar de l'única manera possible.

Tinc aquesta realitat, independent i no afiliada a cap fe; la que també tenia Màrius Torres; la realitat a la qual no m'agrada anomenar de cap manera, perquè qualsevol mot evocaria falses descripcions, com les de les doctrines oficials inventades. Tinc allò que tinc no pas per merèixer-ho o per guanyar-ho, sinó per una estranya sort del destí; allò que em permet estimar el fang i el riu, i el cos nu de les persones, i el sexe, i el vi, i l'esclat del tro, i la pluja, i el caos, i el desordre, i la diversitat, i la llibertat, i la independència de tot, i la heterodòxia. Aquesta sublim i fascinant realitat que rau allà a on alguns hi escriuen un mot, i que no hi té res a veure amb el mot, perquè és més gran... s'avorreix a la majoria de ritus de la majoria de religions; no suporta el poder ni els poderosos; se sent malament amb la guerra; odia la mort; i no és persona perquè és més que persona, i per això no es pot dir que no ho sigui; i no és enllà de la mort, perquè és aquí, amb la mateixa força com és allà. I apareix com un lleuger reflex, amb alguns sons, amb algunes harmonies. S'amaga discretament a l'art, perquè el busquem rere les melodies, a través dels colors, de la línia i de la llum. A cops sembla que li diverteixi confondre'ns i mostrar-se en allò que el món condemna per nu, o per poc seriós, o per excessivament ortodox. Apareix, com un esclat, en un poema irreverent, en un cos despullat, en una història sagnant, en un barri marginal, o al somriure d'un delinqüent o en un racó esfereïdor de la guerra més injusta. És anticlerical, laic, gens religiós, revolucionari, trencador, i amb un sentit de l'humor que frega el sarcasme, però que tot d'un plegat esdevé tendresa i et fa plorar de goig en mostrar-se. Es revela als més increïblement miserables, en comptes de plantar-se davant dels savis, els estudiosos o els poderosos. I vol continuar mig ocult, tot i que tan present i tan evident, com si li agradés continuar d'incògnit.

Eduquem amb el que fem, no pas amb el que diem

Un dia, quan jo estava a la mili, un soldat va robar un fusell i se'l va endur a casa; els caps no sabien qui ho va fer i van empresonar tota la companyia per evitar la impunitat; mai no he tingut cap dubte que l'eficàcia militar va contra els drets de les persones i fins i tot contra l'esperit d'adhesió al sistema per part de la tropa.

I en el món a l'inrevés, un dia, un professor, no se sap qui, va fer una cosa lletja; i per evitar la impunitat, el sistema, va sancionar exemplarment tots els professors d'aquella escola, ja que la impunitat no havia de prevaldre ( és obvi que això no ha passat mai, perquè va passar al món a l'inrevés. Els sindicats, amb tota lògica, no ho haurien permès). Un altre dia, d'un lloc molt llunyà i de fa molts anys, un professor ensenyava com els dictadors de vegades castiguen la població sencera per culpa de les suposades malifetes d'una única persona; després, aquest mateix professor, feia el mateix amb els seus alumnes per tal que la impunitat no imperés. 

  La impunitat no se soluciona amb la injustícia. No castigar un culpable és probablement una injustícia; però castigar trenta innocents perquè no se sap qui és el culpable són trenta injustícies. Ensenyem justícia amb el que fem, no pas amb el que diem. Eduquem amb el que fem, no amb el que expliquem, ni amb el que diem, ni amb el que sermonegem. La paraula, el diàleg, la proximitat, l'escolta, el respecte, la incondicionalitat del respecte, aconsegueix més que no pas la disciplina i la mecànica freda del dictador. Les societats justes les construeixen els educadors justos. No hauríem de preguntar-nos per què és injust el món si ens dediquem a fer servir la injustícia com a eina educativa o com a mitjà. Els professors, els pares, els educadors... tenim la obligació de prioritzar la paraula, la justícia i el diàleg, per damunt dels mètodes policials i autoritaris. No hi ha res més ridícul ni perjudicial que un pare o un educador que exigeix justícia i que alhora practica la injustícia amb els seus subordinats en nom de no se sap quin objectiu.

Aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que encenguis una llar de foc i contemplis les brases, i respiris l'aire lleugerament emmelat amb l'olor de la llenya pels carrers de pedra d'un poble qualsevol.

Procura estar ben segur que els qui estan amb tu podran sobreviure i fer el seu camí quan hagis marxat. Fuig de la maligna imprescindibilitat del teu actuar. Tan independent com has aparegut, procura ser al marxar. I lluita perquè aquesta llei que sembla inexorable, i que diu que el final sempre ha de ser trist, no es compleixi en tu.

Crema les estratègies i les especulacions i publica el teu poema cada dia; encara que, en fer-ho, deixi de ser inèdit i no el puguis explotar; que sigui l'alè de cada dia; perd-lo perquè sigui viu i perquè sigui lliure.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que trepitgis el bosc; fes-ho tan sovint com puguis; i si no tens temps, no el tinguis tampoc per gruar, ni per rumiar aquells mots mentiders que t'han dirigit els qui et volen fer mal, i que, per la seva pròpia natura i origen, amb cap raonament no podràs canviar. Trepitja el bosc, la terra, el fang, la roca, el prat... i amarat d'aquest cel tan blau, o de la boira humida de Sant Llorenç, o de la pluja viva quan cau als contraforts del Montcau. Tingues temps per tot això i no el tinguis per a triomfar o per a conquerir.

Procurar no escoltar gaire estona el discurs del qui nega a les persones el do de tornar a néixer cada dia, i recorda que mai no som un producte acabat. La seva mentida la faràs veritat si te'l creus. Neix cada dia de nou, com si a cada albada fossis un infant diferent, més conscient cada vegada del poc que saps, i cada dia més lliure de tu mateix i del que has manegat en temps passats.

No et pensis que l'olla de grills de rere el televisor, amb el seu equipatge de prejudicis, tòpics, dogmatisme, manipulació... tingui pas la veritat. La veritat és aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau, l'albada i la posta, el vent i el fang, la roca i el viatge. La veritat és el privilegi de ser cada dia algú nou, que torna a estimar de nou els qui l'envolten, i que gaudeix de cada dia, com si cada dia fos nou.