Em salven els mots com una fusta que sura enmig d'un oceà embravit a on jo intento de sobreviure. Em salven els claorbscurs de la bellesa, la llum en la foscor, el desinterès en l'actuar enmig d'un desert abrusador d'egoismes i interessos personals. Em salva el somriure de qui no necessita oferir-lo, la sinceritat de qui encara creu en la bondat de les persones i en la bellesa del fet d'existir. Em salven de mi, i de la meva pròpia misèria, els mots que em surten immerescudament, i que neixen de no sé qui i no sé per què. Em salva el gust dolç de no témer la meva mort més que per les molèsties que causaria als qui deixo, i la sort de sentir-la com un viatge vers un món desconegut a on molts d'altres han anat abans; i conservo íntimament el desig de conèixer-los algun dia.
Dins meu, com dins de tothom, es lliura una guerra, i les meves armes
són els mots i les cançons, i els poemes, i la mar, i el sol, i la
nuesa. Són els ritmes encoratjadors de les cançons i les melodies
sagnants del violí que traça sanefes agredolces damunt d'una Europa
vençuda pel feixisme a ple segle XXI. Això és el que de debò em salva. I
la melodia del violí, que proclama una esperança que els "kappos" de
les finances no podran mai ofegar. Em salva la fe en les cançons,
molt per damunt de la perfecció o de la fidelitat als cànons
consumistes dels temps d'ara. Em salven les obres del calaix, i les obres
dels qui estimo, la llum acarabassada del captard, entrant per la
finestra d'unes golfes, o enrogint les agulles dels pins als
contraforts del Montcau. Em salven les presències invisibles que
endolceixen la vida com si visqués perpètuament en un teatre a on
s'evoquen veritats essencials. Em salva que ho facin, i que ho
continuïn fent, tot i les meves misèries. Em salva la seva fe en mi,
malgrat la realitat aclaparadora, i la seva veu absoluta proclamant
la mateixa fe en cada persona, independentment de com cada
persona sigui; que si per alguna cosa s'ha inventat l'eternitat és per a
no tenir pressa. Les presències invisibles, i la seva paradoxal
brillantor, proclamen l'absolut triomf de la vida i d'allò que és
humà, i que no té res a veure amb els encens i les falsedats
religioses, sinó amb la bondat i la tendresa del cor de les
persones, que un dia podran adonar-se que quan eren infants tenien
raó, i que existeix la bondat dels cors, i que existir és una
experiència bellíssima. Arribem al final de la vida havent après
allò que ja sabíem quan vam arribar, i que un dia ens van fer
oblidar: que tot és bo i que tot val la pena.
.
.
.
.
.
.
No comments:
Post a Comment