"Contact" (de Robert Zemeckis i basada en una novel·la de Carl Sagan)

.

Pensant en la pel·lícula “Contact” comentada a El País aquestes festes de Nadal, em pregunto qui fa les valoracions de les pel·lícules d'aquest diari? Llegeixo l'última frase del comentari que va dedicar (l'encarregat de fer-ho) a aquesta obra d'en Robert Zemeckis, basada en un best seller de Carl Sagan, i el crític o la crítica de cinema va gosar dir, sense cap rubor: “Tan entretinguda com buida” I jo, en llegir-ho, no puc evitar de sentir un buit al cor. Em pregunto si el senyor o senyora que anomena buida a aquesta pel·lícula entén un borrall de relativitat, d'estadística, d'astronomia, d'astronàutica, de psicologia, de filosofia, de física... Imagino que mai no ha sentit el vertigen que produeix la immensitat de l'univers, que mai no ha experimentat la més minsa inquietud pels éssers desconeguts que (més enllà de tota possibilitat de comunicació) senten i pensen en algun racó de l'univers. Si alguna vegada a la seva vida hagués pensat en tot això, fóra impossible que anomenés “buida” aquesta pel·lícula, que sens cap dubte és immensament rica en reflexions, en preguntes, en incògnites, en intuicions... ¿Però què pot dir un nen de tres anys si li acosten les obres de Shakespeare?
“Contact” recull la riquesa de l'actitud de Carl Sagan; una actitud d'humilitat enfront de l'univers, la seva infinitud, i el saber.
El coneixement científic és sempre provisional, i segueix un mètode. Els dogmes, per contra, es declaren absoluts i s'adquireixen sense mètode, per decisió d'un gurú dotat d'una suposada infal·libilitat divina. ¿En quina de les dues actituds hi ha supèrbia? ¿En quina hi ha humilitat? I se suposa que aquest debat, que és un dels molts que proposa la pel·lícula mitjançant un argument i una trama (que d'altra banda estan amarats de poesia i de sensibilitat) la converteix en una obra “buida” segons el o la “setciències” de El País. És clar que si aquest professional del periodisme escrit el que vol és parlar en el llenguatge de la massa; si el que pretén és posar-se al nivell de les audiències que devoren els programes del cor, els concursos de guirigalls, els experiments morbosos, la merda televisiva... aleshores no dic res. Entenc que qui només devora superficialitat, que qui només és capaç de veure realitats banals i grolleres, quan es miri “Contact” s'avorreixi molt, perquè només hi descobreixi “buidor”.
Fet i fet, agraeixo l'evidència que m'atroguen aquests crítics. Si a la pel·lícula “Contact” la troben “buida”, cada vegada que aquests mateixos crítics (o altres de similars) anomenin “buits” alguns dels meus poemes o relats, em sentiré profundament agraït; em preocuparia seriosament que a alguns d'ells els agradés alguna de les coses que escric; qualsevol desqualificació per la seva part la consideraré un bon símptoma.
Tornant a “Contact”, voldria afegir que pertany a un gènere poc conreat: el de la “Ciència Ficció científica o realista”, que és aquella ciència ficció que descriu fets que encara no han succeït, però que segueixen fidedignament la lògica de la ciència, i que són completament possibles. No és una Ciència Ficció que elucubra amb esdeveniments absolutament fantasiosos i impossibles, sinó que descriu unes situacions que entren dins la lògica del mètode científic i que especulen amb solidesa. Però és clar, insisteixo, pel periodista de torn, tot això és buit, foc d'encenalls, fum i prou.
I compte! Puc acceptar que algú digui que no li agrada la pel·lícula, que la troba lenta, avorrida, o massa filosòfica; o que superi la seva capacitat se suportar sensibilitats amb les quals no sintonitza; per gustos, els colors... Però no puc acceptar, sense protestar, que digui que és una pel·lícula buida, ni tan sols li acceptaré que digui que està mal feta.
Conec, a més, de ben a prop, uns quants centenars de persones pels qui Contact forma part de la seva llista de pel·lícules predilectes, i no la troben precisament “buida”.

.