L'enlluernant alçada del destí

.

I anem penjats, doncs au, ja fimbra el fil;
caminarem immòbils vers la nit.
Ara hi ha el foc, vital, i el fum és bell.
I l'ara és tot,
i res no és fora d'ell.

Mirem lligats, i cau, el dia anyil;
inventarem els somnis atordits,
imaginant que realment volem.
L'ara és un mot,
i els bes que mor és ell.

Brandem cofats, balmats de peus i pell,
joiosos que ens contemplin tan amunt.
Que fóra el món si el nostre ball no hi fós?
L'ara és el brot
del nostre orgull confós.

Se'n va la llum, marxem plegats al pou
del vent gelat, udols d'ocells nocturns,
un mar espès, entenebrit d'espai.
L'ara és el llot
més gèlid de l'esglai.

Tornarà el sol, el nen i el llarg camí
del fat enterc que ens penja allà on ell vol;
l'enlluernant alçada del destí.
L'ara és ignot
i sempre ens fa mentir.

Poema escrit per Jeremias Soler al web de www.relatsencatala.cat amb motiu de la proposta d'un repte poètic visual.

.