La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.

FleurJaeggy

Frases curtes, carregades de significació indirecta. 

El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 

El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 

La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 

La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 

No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.

.

:

Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:

“Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”

.

.

El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!

Imatge de Misburg3014  a la wikipèdia

.

.

Davant del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog perquè no es perdi:

La mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca! Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!

Al meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus va força bé; crea lligams i seguretats.

Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.

No és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.

Tot i així, és impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de terra mullada o per la lletjor del meu rostre.

I haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.

Per tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...

...i em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic, que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns, que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de segons quins edificis, que

no podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...

Sempre dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!

Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.

Hi ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella causa aconseguir que el fil no es trenqués.

Ens ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens abelleixen.

No sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot guanyar.

El mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat per on volies anar.

Igualment, no té cap mena d'importància si una cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi. 

A la vida, si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius. 

El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava. 

L'actitud de cercar una perfecció i una valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem, en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices, més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...

El nostre som nosaltres

.

...

Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.

Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;

i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;

el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,

i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,

en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables

amb què dogmatitza la societat del seny.

Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos

a contractes que aspiren a ser eterns

en un univers que dura un instant;

com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment

en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,

fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,

del coneixement, dels medicaments, de la salut,

dels llibres, de la ciència, de tot...

Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,

perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir

és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;

si no és donat, és perdut;

arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,

i servir, i moure's,

és una forma paràsita de fugir del nostre,

que som nosaltres.


 

Per tant, enamorem-nos.

La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 

El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 

Per tant, enamorem-nos.

Un infant que plora.

Quan veus un nen o una nena que ploren, tot demana aturar-se; perceps la vulnerabilitat que a tots, sense haver-ho triat, ens afecta. Som petits glops de pols d’estels ordenats amb una amor tan gran que ens fa consciències. La intel·ligència que ho governa tot, per atzar o per qualsevol altra raó, és tan gran i estima tant, que de la pols d’estels en fa pensament; i pensament que sap que existeix. El plor d’un nen o d’una nena et fa descobrir que aquell ésser que potser en un altre context et semblava una molèstia o, fins i tot i en algun cas extrem, algú que t’agredia, no et mostra altra cosa que el reflex de tu mateix quan tens por, quan saps que et moriràs, quan comprens que estàs sol, quan et veus limitat per les teves febleses, per l’imperi del teu inconscient o per la por. Tots som iguals; petits i vulnerables. És una mica allò que li passava a Erri de Luca en alguna de les seves novel·les: “L’enemic no existeix, mai no ha existit, mai no ha sigut un enemic; te n’adones quan el veus mort”. Tots som iguals.

El plor d’un nen o d’una nena et converteix en pare per decret universal, i els teus braços, ells tots sols, senten l’impuls d’abraçar, de consolar, d’oferir protecció; protecció austera, asserenada, neta d’afalacs o d’adulacions formals, sincera, desinteressada... Et converteixes en sacerdot sagrat, en encarnació d’una divinitat a les antípodes de la carrincloneria o de la sensibleria; dissimules l’emoció i els anhels de morir si cal per qui veus plorar, i la veu et surt com la d’aquells avis d’abans, barreja de seriositat, d’amor sec, d’esperança, d’humor suau i de protecció incondicional. La informació genètica transmesa pels teus avantpassats al llarg de milers de generacions fa que al llarg d’uns minuts vegis aquella criatura que plora no pas com la descendència d’un competidor, sinó com la teva pròpia descendència, com la teva continuació, com el teu fill o la teva filla; i per ell o per ella, per la seva dignitat, pel seu benestar, pel seu somriure, per la seva llibertat, donaries fins a l’última gota de la teva sang.

Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.

Imatge del Comte Duc D'Olivares 

(Imatge en situació de domini públic)

Qui estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un deute que la gent no ha contret.

Qui estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida per part de les persones honrades.

Qui estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.

Qui estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"

Qui estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la bombolla immobiliària.

Qui estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí entre la màfia i el govern.

Qui estima la gent no menteix a la gent.

Qui governa i no estima la gent és literalment un tirà.

Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.

Per molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la ferida en cicatriu curada i alliçonadora.

L'ordre, la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I probablement les decisions i els fets dels altres són els que viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells. El comportament que experimentem els humans és el més probable de tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya. Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.

D'altra banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida. Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc. 

El bé, l’amor, la veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix. 

Tinguem menys i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.   

L’univers ha aparegut per tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada, el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets. Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots som sempre infants.

O res de tot el que he dit i milers d'altres coses...

Tot és privilegi, gaudi, sorpresa, incertesa, bellesa... sempre... en tot moment... Però sempre hi ha algú que sembla tenir la missió de demostrar el contrari, trobant pegues pertot, i proclamant que la vida ha de ser una constant recriminació per qualsevol motiu, fins que no s'assoleixi la perfecció o el que és pitjor la valoració i exaltació del propi ego de forma conscient o inconscient.

Hi ha qui descobreix a cada instant una força creadora i creativa amb la qual la vida ja té un sentit i per la qual només resta deixar-se sorprendre i explorar. Hi ha qui, en canvi, té com a principi vital amargar-se, amargar-se i amargar-se... Indignar-se, indignar-se i indignar-se... Avorrir-se, avorrir-se i avorrir-se... Comprar per a mitigar la buidor... Emprovar-se teles que no poden millorar el que som... i continuar-se queixant per qualsevol equivocació de qualsevol persona, sense atendre la impressionant tonalitat de les fulles dels arbres, els colors de la posta, el somriure de qualsevol infant ni que no sigui el nostre, el gust de la cervesa, tot l'invisible que hi pot haver i que ens mira, el misteri que sempre ens acompanya, els versos d'en Martí i Pol o d'en Papasseit, les melodies d'en Cole Porter, el "Boig per tu", la Pedrera, Montjuïc al crepuscle, l'olor de castanyes, el color de la pell cubana, les corbes d'un cos jove, els plàtans de la rambla, l'olor de gofre, la viquipèdia, les llibretes, els llapis, la Plaça Vella, la fusta de la Plaça Vella, l'olor de clor de la piscina, el Torna torna Serrallonga, els blogs, les fotografies, la guitarra, les abraçades, el temps, els records, les salutacions dels qui estimem...

Oh com estimo el caos! La bellesa del desordre natural, el temps alliberat de la presó dels horaris, les línies arbitràries dels mars de fulles, la roba arrugada, les galtes sense afaitar, els ratolins que lluiten per la supervivència dels seus, com les aranyes o els rats penats, malgrat el fàstic d'alguns adoradors de gossos i gats. El risc, l'absència de càlculs, l'anonimat, l'absència d'aduladors, el silenci, el so de la pluja, els bassals, el fang, el sòl del bosc que embruta la roba, la indiferència pel judici aliè, la lentitud, la independència, la llibertat, la indiferència vers les imperfeccions relatives, la petitesa, la humilitat, l'afecte, l'amor, les sorpreses, l'inesperat, el gust agre de la mostassa, els "durum", la barreja de colors, l'absència de normes urbanístiques, els pobles, el gust de treballar bé perquè sí i prou, la sortosa bona voluntat de tots els infants que van naixent fins que les pulsions i els adults no els espatllem, o res de tot el que he dit i milers d'altres coses... És essencial passar de les mancances i no amargar-se..

Contradicció existencial

"Faré un món amb unes lleis ben diferents a les meves, però amb la meva bellesa; per a veure si pot més la força d'aquestes lleis o la meva bellesa."

DÉU

Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.

L'altre dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri. No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits, o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres; però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les que acompanyen aquest escrit.

I, aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el bé, i el mal, i el sentit de la vida...

“Per què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat humana.

El que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció superior.

Apareixen a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que sent i que percep.

La majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a tot, absolutament tot, el que percebem.

Intentaré explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.

Si tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència, perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la satisfacció.

A la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i potser intransferible.

Encara seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.

De vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit, perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és diferent.

El que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que posin un sentit a la seva vida.

Pel que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi que fa mal? Oi que és real?

En defensa del futbol

Defensa de tres. Defensa de quatre. Els pivots tanquen al mig. Els laterals s'ajunten a la defensa i se separen a l'atac. El punta estira quan s'ataca i obliga els defensors contraris a recular. L'equip, a cops, decideix quedar-se enrere per a forçar els contraris a avançar i fer possible un contraatac. Recepcions. Passades. Tirs. Bicicletes. Croquetes. Regateigs de cap. Túnels. Marcatges. Entrades. Actitud. Comunicació. Visió de camp. Moviments. Formacions 4-4-2, 4-3-3, 3-4-3, 4-5-1... Passades. Canvis de joc. Triangulacions. Estratègies. El davanter que fa trucs de màgia amb els peus per a despistar el defensor. Se'n va d'un. Se'n va de l'altre. Ara de dos. Després de tres. Els enreda. Els atrau. Canvia de ritme. Els deixa enrere. Ha d'endevinar el que pensen. Ha d'aconseguir que es pensin que ell farà allò que en realitat no farà. Telepatia. Intuïció. Intel·ligència, intel·ligència, intel·ligència...

Hi ha qui, enquistat en una actitud pedant i pseudointel·lectual, viu convençut que els qui juguen a futbol es limiten a donar puntades de peu a una pilota sense necessitat de fer servir la intel·ligència. No s'adonen, aquests elitistes de gest repujat, tocats i posats, cofats i carrinclons, de la seva profunda i vergonyosa ignorància. 

Vergonyosa, perquè té com a causa el menyspreu que etziben vers l'esport, que és considerat per ells un simple passatemps, oci pels poc cultivats, distracció, ocupació a ulls d'ells absolutament allunyada de la creativitat, de l'art, de la intel·ligència. 

No s'adonen que la seva és una ignorància que neix de l'elitisme pedant, de l'instint ancestral de protecció del territori; essent el seu territori el de la "creme" de la "creme" del que ells consideren equivocadament el món dels intel·lectuals; dic equivocadament, perquè els intel·lectuals de debò acostumen a ser esportistes, oberts i gens esnobs. Els qui menyspreen l'esport ho són molt, d'esnobs, perquè, en el fons, una de les principals raons per les quals estimen la intel·lectualitat, no és la intel·lectualitat en si mateixa, sinó l'aureola de suposada saviesa i distinció que estan convençuts que la pertinença a la intel·lectualitat els atorga; és allò d'estimar les coses, no pas per les coses en si mateixes, sinó pel plaer i per la sensació de joia cofada i estarrufada que experimenten en poder dir que estimen aquestes coses.

La pseudointel·lectualitat pedant desconeix els estudis d'estratègia; els esquemes d'atac, de defensa, de desenvolupament del joc; la tècnica; la formació; els documents elaborats durant dècades pels experts del futbol; l'efectivitat a la manera com es pica la pilota segons com es vulgui que es mogui; l'eficiència en el llançament d'una falta, d'un penal, d'un corner; les combinacions mentals, el càlcul de probabilitats, els infinits polígons traçats damunt la gespa per aconseguir que una esfera de cuir es dirigeixi vers on una col·lectivitat anomenada equip decideix que ha d'anar; l'art d'aconseguir que deu individus funcionin com si fossin un sol cervell... Totes aquestes fites no estan a l'abast de bèsties que donen puntades de peu a una pilota. Els pseudointel·lectuals elitistes no saben que són uns ignorants pel que fa a l'art matemàtic, psicològic, emocional, mental... d'unir dotze ments que dirigeixen onze cossos per a formar un equip que ha de funcionar com un sol organisme. 

El pedant que malda per allunyar la universitat del camp de futbol ignora que a la universitat també s'hi estudia futbol, que existeixen llicenciatures en educació física, i que si un esportista no treballa amb intel·ligència, està arruïnat.

No hi ha cap llibre que pugui ensenyar a un infant, millor que l'esport, el significat i el sentit de l'esforç, de la lluita, de la perseverança, de la resistència, de la solidaritat, del respecte a les normes... No hi ha cap tesi filosòfica que convenci millor que un bon partit de futbol del molt que es pot aprendre d'una derrota, de com n'és d'important no emborratxar-se amb una victòria, de la importància de treballar en equip i de donar-se suport constantment. No hi ha cap poema èpic que sigui més convincent que un partit de futbol a l'hora d'ensenyar a un jove què vol dir fidelitat a un equip, esperit i compromís vers un objectiu, capacitat de sacrifici, generositat, suport incondicional...

Resumint, els qui menystenen l'esport perquè es consideren membres d'una societat d'éssers que estan per damunt de l'activitat física, a banda de la seva actitud pedant, exhibeixen una profunda i lamentable ignorància, perquè quan fem esport, treballem amb esforç per moure el cos fent servir una intel·ligència que intentem que sigui eficient i estratègica. Aquesta intel·ligència és constantment reforçada i treballada durant durs i complexos entrenaments, a les ordres d'uns valors profundament humans que no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu.

Estany de la Bouillouse. Estany Llarg. Estany Negre. Estany de la Pradella.

És força agradable encerclar a plena tardor, tot fent ruta, els estanys que hi ha per sota de la presa de la Bouillouse. El camí arriba primer fins l'estany llarg, després s'acosta a la riba de l'estany negre, i finalment passa arran del estany de la Pradella. Les imatges que acompanyen aquest text corresponen a diferents moments d'aquesta caminada, que a l'hivern acostuma a ser ben blanca.

Que la gaudiu!

.

  

La ruta que assenyalo en aquest mapa és aproximada.

Educa la tribu

Intentar censurar, limitar, reduir, canalitzar, monopolitzar... el procés educatiu és una missió tan inadequada i absurda com intentar de buidar el mar amb una galleda. Educa la tribu. Educa la humanitat. Educa el carrer. Educa el dia a dia. Educa l’experiència quotidiana. Educa el que s’exhibeix, el que es mostra, el que apareix sense anunciar-se a si mateix com a mestre; i potser encara educa més, i influeix més, tot allò que apareix sense autoproclamar-se mestre. Per sort, o per desgràcia; per pega o per fortuna, els infants s’eduquen a partir d’uns mitjans i d’unes circumstàncies que van molt més enllà de l’escola i àdhuc de la família. Per això és tan important ésser al costat d’ells per ajudar-los en el procés d’interpretar i de comprendre tots aquells mestres espontanis que la vida els va plantant al davant i que ningú no podrà evitar que hi siguin. De fet, si algú ho evités, estaria perjudicant l’educació de l’infant, per la mateixa raó per la qual una higiene excessiva fa que els nens estiguin desprotegits front qualsevol virus. La petita brutícia quotidiana que s’adquireix mentre es juga i es viu contribueix a immunitzar l’infant davant futures i perilloses malalties.